El camí del mig: la corda que no s'havia de trencar

Nota de rigor. L'escena de Siddharta escoltant un mestre o uns músics parlar de les cordes pertany a relats devocionals posteriors. En el Cànon pali, la comparació de la corda apareix quan el Buda, ja il·luminat, aconsella el monjo Soṇa. Per això aquest text la presenta com una tradició narrativa, no com un fet històric comprovable.

Siddharta Gautama havia abandonat el palau cercant una resposta al patiment.

Havia deixat enrere la seda, els jardins, la música, l'amor de Yasodhara, el somriure del seu fill Rahula i el futur de poder que el seu pare havia preparat per a ell. No havia sortit al món per viure amb menys; havia sortit per comprendre per què, fins i tot tenint-ho tot, cap ésser humà no podia escapar de la vellesa, la malaltia, la pèrdua i la mort.

Primer va cercar mestres. Va aprendre concentració, silenci, disciplina i profundes formes de meditació. Va arribar tan lluny com ells el podien portar. Però, encara que la seva ment assolia estats elevats, dins seu romania la mateixa pregunta: on acaba realment el patiment?

Aleshores va triar el camí més dur.

Es va endinsar en els boscos d'Uruvela, vora el riu Nerañjara, i es va unir a cinc ascetes. Va creure que, si el desig era una cadena, havia de trencar tota comoditat. Si el cos era una presó, l'havia de doblegar. Si l'aferrament naixia del plaer, aleshores el dolor havia de ser la porta de l'alliberament.

Durant anys va dur el seu cos fins al límit.

Dejunava fins que els seus membres es van tornar prims com branques seques. Amb prou feines menjava. Suportava el fred, la calor, la fam i la immobilitat. Els relats tradicionals diuen que la seva pell s'enganxava als ossos, que els seus ulls semblaven enfonsats a les conques i que, quan es tocava el ventre, sentia la columna. Volia vèncer el patiment; però, sense adonar-se'n, estava convertint la seva pròpia vida en patiment.

Els cinc ascetes l'admiraven. Creien que ningú no tenia una voluntat tan ferotge com la seva. Si algú podia assolir la veritat, pensaven, seria aquell príncep que havia renunciat a tot i ara semblava disposat a morir abans que rendir-se.

Però Siddharta no havia trobat el que cercava.

Havia rebutjat els plaers del palau. Havia rebutjat l'aliment. Havia rebutjat el descans. Havia rebutjat fins i tot la pietat envers si mateix. I, tanmateix, la ignorància no s'havia dissolt. La por no havia mort. La veritat no havia aparegut.

El seu cos estava gairebé destruït, però la seva ment no era més lliure.

En algunes versions populars d'aquesta història, va ser aleshores quan va sentir una veu a prop del riu. Un mestre de música ensenyava el seu alumne a afinar un instrument de corda, una vīnā, semblant a un llaüt o una arpa.

—Si tenses massa la corda —deia el mestre—, es trencarà.
—I si la deixes massa fluixa —responia l'alumne—, no farà cap so.
—Només quan no està ni massa tensa ni massa fluixa pot oferir música.

Siddharta va escoltar aquelles paraules com si el món sencer s'hagués aturat.

Va mirar el seu cos debilitat. Va mirar els anys de severitat. Va recordar el palau: l'abundància, el plaer, la protecció artificial que no podia aturar la mort. Després va mirar el seu present: la fam, la violència contra si mateix, l'orgull de resistir.

Havia viscut els dos extrems.

Primer, una vida lliurada als sentits. Després, una vida dedicada a castigar el cos.

I cap dels dos camins no l'havia dut a la llibertat.

La revelació encara no era la il·luminació. No era l'instant en què Siddharta es va convertir en Buda. Era quelcom decisiu i més humil: va comprendre que estava cercant la veritat amb un instrument trencat.

No podia despertar des de l'excés, però tampoc podia despertar des de la destrucció.

El cos no era l'enemic. El plaer no era, per si sol, la resposta. El dolor no era una prova de saviesa. L'alliberament no consistia a satisfer cada desig, ni a odiar-se per tenir-los.

La corda havia d'estar afinada.

Siddharta va deixar aleshores les austeritats extremes. Els seus companys el van veure acceptar aliment i van pensar que havia fracassat. El van abandonar decebuts. Per a ells, el príncep havia tornat a la comoditat; no van comprendre que estava emprenent una cerca molt més difícil: un camí sense excessos, sense autoengany i sense crueltat.

La tradició conta que una jove anomenada Sujata li va oferir arròs cuit amb llet. Siddharta va acceptar. Va menjar. Va recuperar forces. Es va banyar al riu Nerañjara. No va tornar al palau, no va tornar a la vida de privilegi, no va abandonar el seu propòsit. Simplement va deixar de confondre el patiment amb la veritat.

Després es va asseure sota una figuera, l'arbre que més tard seria conegut com l'arbre Bodhi.

Va prendre una decisió silenciosa: no s'aixecaria fins a comprendre.

I aquella mateixa nit —segons les narracions tradicionals— la seva ment va travessar les capes més profundes de l'experiència. Va recordar existències anteriors, va contemplar el cicle de naixement i mort dels éssers i va comprendre l'origen del patiment, la seva cessació i el camí per posar-hi fi.

A l'alba, Siddharta Gautama ja no era només un cercador.

S'havia convertit en Buda: el qui ha despertat.

El camí del mig no era una invitació a viure a mitges, ni a triar sempre una posició còmoda entre dues opcions. No era tebior. No era resignació. No era la mediocritat disfressada d'equilibri.

Era una disciplina profunda: evitar tant l'esclavitud del plaer com la violència de la mortificació; tenir cura del cos sense viure-hi sotmès; esforçar-se sense trencar-se; descansar sense abandonar-se; cercar la veritat sense convertir la cerca en una nova forma d'orgull.

La corda massa tensa es trenca.

La corda massa fluixa no canta.

Però quan troba la seva justa tensió, pot donar música.

I Siddharta va comprendre que també l'ànima humana necessita ser afinada.

Nota sobre les fonts. No sabem quant de temps exacte va transcórrer entre aquella comprensió i la il·luminació. La biografia tradicional situa la renúncia a les austeritats immediatament abans de recuperar forces, rebre l'ofrena de Sujata i meditar sota l'arbre Bodhi; la il·luminació s'esdevé durant la nit d'aquella meditació. La xifra de sis anys d'ascetisme pertany a la tradició biogràfica posterior. El principi doctrinal, en canvi, sí que està fermament expressat en el primer sermó atribuït al Buda: el camí del mig evita tant la indulgència sensual com la mortificació. (Sutta del primer sermó; síntesi de la vida i les fonts.)