El príncep que va triar despertar

Abans de ser el Buda, el Despert, va ser Siddharta Gautama: un príncep nascut entre privilegis, protegit de tot dolor i, tanmateix, cridat a mirar de cara allò de què ningú no pot escapar.

El seu pare va ser Suddhodana, governant del poble dels shakya a Kapilavastu, prop de les estribacions de l'Himàlaia. La tradició l'anomena rei; històricament, els shakya sembla que van ser una comunitat aristocràtica governada per un consell, del qual Suddhodana hauria estat una figura principal. La seva mare va ser la reina Maya, també anomenada Mahamaya.

Conta la tradició que, abans de concebre, Maya va tenir un somni extraordinari. Quatre éssers celestials la van portar a l'Himàlaia i, davant seu, va aparèixer un elefant blanc de sis ullals, símbol de puresa i grandesa. L'animal va envoltar el seu llit amb reverència i va entrar pel seu costat dret. En despertar, Maya va sentir que aquell somni no era un somni qualsevol.

Suddhodana va cridar savis i brahmans per interpretar-lo. Ells van anunciar un destí doble per al nen: si romania en la vida del palau, seria un gran monarca universal, un governant just capaç d'unir els pobles; però si contemplava el patiment del món i renunciava a les seves riqueses, es convertiria en un Buda, algú plenament despert que mostraria als altres el camí de l'alliberament.

Quan Siddharta va néixer, al jardí de Lumbini, els relats diuen que el savi Asita va veure en ell les marques d'un ésser excepcional. Es va inclinar davant el nounat, però després va plorar. No plorava pel nen, sinó per ell mateix: va comprendre que aquell príncep il·luminaria el món, però que ell ja era massa vell per escoltar els seus ensenyaments.

La mare de Siddharta va morir poc després del seu naixement, i el nen va ser criat per Mahaprajapati Gotami, germana de Maya i segona esposa de Suddhodana. El seu pare va decidir aleshores envoltar-lo de bellesa, música, jardins, riqueses i comoditats. Volia impedir que conegués la vellesa, la malaltia, la mort i la desesperança. Creia que, si aconseguia protegir-lo del dolor, Siddharta triaria el tron.

El príncep va créixer entre palaus, aprenentatge, exercicis físics i preparació per governar. Es va casar amb Yasodhara, la seva parenta i companya de joventut. Junts van tenir un fill, Rahula. Però, encara que no li faltava res, Siddharta va començar a sentir créixer dins seu una pregunta silenciosa: pot algú ser veritablement feliç sabent que tot allò que estima envelleix, emmalalteix i desapareix?

Segons les biografies tradicionals, Siddharta va sortir diverses vegades del palau acompanyat de Channa —també anomenat Chandaka—, el seu auriga i servidor de confiança. Channa va conduir el seu carro i va ser testimoni d'allò que va canviar per sempre la mirada del príncep.

En una sortida va veure un ancià: un cos doblegat, fràgil, sostingut tot just per la respiració. En una altra, va veure un malalt consumit pel dolor. Després va veure un cadàver, portat per altres cap al comiat definitiu. I va comprendre, amb una lucidesa que cap muralla no podia aturar, que ni el poder, ni la joventut, ni la bellesa, ni l'amor no podien protegir del tot els éssers humans de la vellesa, la malaltia i la mort.

Però en una quarta sortida va veure un asceta: un home sense riqueses, serè, que caminava amb poc més que la seva disciplina i la seva cerca interior. Aleshores Siddharta va entendre que potser existia un camí diferent: no una fugida del món, sinó una cerca de la veritat capaç de vèncer el patiment des de l'arrel.

Aquella nit, el palau dormia. Yasodhara reposava al costat del petit Rahula. Siddharta els va contemplar en silenci. No se n'anava perquè no els estimés; se n'anava perquè l'amor, quan descobreix la fragilitat de tot allò que estima, també pot convertir-se en una promesa: trobar una sortida per a tothom.

Amb l'ajuda de Channa i muntat en el seu cavall Kanthaka, va abandonar el palau. Va deixar enrere el títol, les joies, la seguretat i el destí que altres havien triat per a ell. Tenia vint-i-nou anys.

No va sortir a la recerca de glòria. Va sortir a la recerca d'una resposta.

I aquell príncep que ho posseïa tot va decidir convertir-se en un caminant, perquè va comprendre que el món no necessitava un altre rei: necessitava algú que ensenyés a despertar.