Aquest llibre està tancat

Aquest llibre no va néixer amb la intenció de ser un llibre. Va néixer d'una necessitat.

Espero que aquest llibre serveixi per ajudar persones que arriben a un moment de la vida en què sembla que no hi ha sortida per a l’angoixa o els problemes que travessen. És un llibre orientat a iniciar-les en un camí per obtenir tota la claredat possible per afrontar aquests punts dolorosos.

No cal que hagis viscut una regressió, ni que creguis en vides anteriors, ni que sentis curiositat per la hipnosi perquè aquestes pàgines et puguin servir. Les escenes que apareixeran són meves; les preguntes que van deixar al darrere són molt més universals. Culpa, por, dificultat per posar límits, pèrdua, aferrament, necessitat d'afecte, cansament, incertesa o necessitat de perdonar-se formen part de moltes vides. La meva intenció no és que reprodueixis la meva experiència, sinó que puguis utilitzar el que vaig aprendre per mirar amb més claredat la teva.

En alguns capítols s’inclouen àudios per facilitar l’ús del llibre. Moltes persones, quan travessen moments de molta intensitat emocional, no poden sostenir la lectura amb facilitat; per a elles pot ser millor escoltar un àudio, deixar que la veu les acompanyi i tornar al text quan tinguin forces.

Fa un temps vaig emmalaltir. Els metges li van posar nom: síndrome de burn-out i un trastorn ansiós-depressiu major recurrent, després de dos anys i mig sostenint càrregues laborals que no vaig saber deixar anar a temps. La meva doctora, a qui tant dec, va insistir que no podia continuar així, que necessitava ajuda, i em va enviar a la consulta de Puy. Hi vaig anar amb escepticisme. Vaig sortir d'aquella primera sessió, i de les següents, amb la sensació d'haver despertat.

En aquelles sessions de consciència expandida —regressions guiades— van començar a aparèixer vivències, imatges i ensenyaments. I, poc després, alguna cosa més difícil d'anomenar: un canal pel qual van començar a arribar-me respostes a preguntes que m'havia fet durant tota la vida. No sé si vénen del meu subconscient, d'un altre pla o d'una barreja de tots dos. Per això vaig començar a escriure: per no perdre res del que arriba abans que la font, un dia, es tanqui.

Aquí vull aturar-me un instant per donar les gràcies, amb tot el meu cor, a la Puy. Al llarg d'aquestes sessions mai no m'ha jutjat ni m'ha dit què havia de fer. M'ha donat una cosa molt més gran: comprensió real i un respecte absolut per cada decisió que he anat prenent durant aquest procés. El seu acompanyament, la seva paciència i la seva presència serena han estat, sense exagerar, el sosteniment que ha fet possible que aquest llibre pugui existir. Pots conèixer la seva feina aquí.

Vull deixar-ho dit aquí, al principi, amb tota claredat: he decidit anomenar «regressions» aquestes sessions de consciència expandida perquè és el terme que millor em permet ordenar i narrar el que vaig viure. «Consciència expandida» és també l'expressió amb què descric aquest estat dins del meu propi procés; no pretenc presentar-la com una categoria clínica universal ni com una explicació científica tancada.

Cada vegada que en aquest llibre llegeixis la paraula «regressió», parlaré de sessions fetes amb acompanyament professional en què romania conscient, podia escoltar i respondre, i en què apareixien imatges, sensacions corporals, emocions i comprensions de procedència incerta. Algunes remetien a records reconeixibles de la meva pròpia vida; d'altres semblaven pertànyer a escenaris que jo vivia com si fossin altres vides o realitats diferents.

No puc demostrar quin estatut tenien aquelles escenes. Puc explicar què vaig experimentar, quina emoció van provocar, quina interpretació en vaig fer després i què va canviar a la meva vida a partir d'elles. Aquesta distinció serà important durant tot el llibre.

Quan vaig reunir tot allò, em vaig adonar que tenia un problema. Hi havia vivències molt intenses, però estaven escrites per a mi, amb les meves paraules i les meves dreceres. Qui les llegís sense conèixer el terreny s'hi perdria de seguida: parlo de consciència expandida, d'economia de l'energia, de recalibració, de bodhichitta, de plans astrals, com si tothom sabés de què parlo. I no és així. Jo mateix vaig trigar mesos a entendre-ho.

Una nota important. Aquest llibre relata una experiència personal i no substitueix atenció mèdica, psicològica o psiquiàtrica. Una regressió tampoc no s'ha d'utilitzar per abandonar un tractament indicat, demostrar que un record va passar realment, atribuir a una altra persona fets no corroborats o establir per si sola la causa d'un problema psicològic. Si travesses un patiment intens, una crisi, un trauma, un problema de consum o símptomes que interfereixen seriosament en la teva vida, la prioritat ha de ser rebre ajuda professional adequada. Les pràctiques contemplatives, l'escriptura, l'acompanyament espiritual o una experiència d'exploració de la consciència poden ser, per a algunes persones, recursos complementaris; no són una obligació ni una única via.

Per això aquest llibre té dos moviments.

El primer es diu Les claus. Són capítols curts, i la seva única missió és que assimilis, sense pressa i sense esforç, cadascun dels conceptes dels quals parlaré després: què és una regressió, què és el canal, què és la sensibilitat, què és l'energia, què entenc per ànima, quins són els ensenyaments que ho ordenen tot, com passar de la vivència a la vida, per què la música i qui és Pema Chödrön. Cap d'aquests capítols no pretén exhaurir el tema. Només pretén que, quan arribis al territori, ja tinguis el mapa.

El segon moviment és l'aprofundiment. Allà hi ha les vivències completes, tal com van passar i tal com les vaig escriure: les regressions, el canal, la sensibilitat, l'energia, la música i unes meditacions sobre l'amor nascudes durant aquest procés de recuperació i sanació.

Si ets dels que prefereixen llançar-se a l'aigua, pots saltar directament al segon moviment. Però si em permets un consell, llegeix-lo en ordre. Les claus són curtes, i fan que tota la resta encaixi.

He pujat a la barca. Encara no sé on em porta. Però he decidit escriure mentre duri la travessia.

El que ve ara són capítols breus. Cadascun presenta una sola idea, l'explica amb calma i la deixa reposar. Encara no hi ha vivències completes, ni proves, ni detalls: només els conceptes que necessitaràs perquè, més endavant, tot el que expliqui tingui sentit.

Llegeix-los com qui mira un mapa abans d'entrar al bosc.

Abans de contar res, necessito demanar-te una cosa. No és una condició: és un pacte.

A les pàgines que segueixen llegiràs que vaig ser un nen oriental que va introduir una serp a casa seva com si fos una joguina i que aquella serp va matar la seva mare. Que vaig ser un oficial que va passar per la katana camperols innocents. Que vaig creuar un portal i vaig aparèixer en un edifici on es creava la vida. Si em demanes que juri que tot allò va passar literalment, no puc fer-ho. I si em demanes que ho negui, tampoc.

Provinc d'una família catòlica. Mai no he deixat de creure en Déu ni en l'arribada del seu fill a la Terra; la compassió de Crist, el seu lliurament i la seva mirada cap als qui pateixen continuen formant part essencial de la meva fe. Però amb els anys vaig incorporar també dins de la meva ànima els ensenyaments del Buda.

Explica la tradició que el Buda, camí de la il·luminació, meditava vora un riu. Pel seu curs baixava suaument una barca en què un mestre ensenyava els seus deixebles a tocar un instrument de corda. I el Buda li va sentir dir: «Ho veieu? Si teseu massa les cordes, aquestes es trencaran. Però, en canvi, si no les teseu, l'instrument no sonarà». Allà va comprendre el que anomenem el camí del mig.

Això és el que et demano. Ni tesar fins a trencar, afirmant que tot això és literal. Ni afluixar fins al silenci, despatxant-ho com un deliri. Jo no tinc mitjans per assignar una probabilitat a cap de les dues possibilitats. Per això prefereixo no fingir una precisió que no posseeixo. No afirmo que tot sigui literal, però tampoc no necessito negar el que he viscut per poder examinar-ho. Mantinc oberta la pregunta i treballo amb allò que sí que puc observar.

I vull ser molt clar en una cosa, perquè és una de les bigues que sostenen el llibre sencer: per al propòsit pràctic d'aquestes pàgines, no necessito resoldre primer la naturalesa última de cada escena.

Si aquestes vivències fossin records reals d'altres vides, el seu significat espiritual seria evident dins d'aquell marc. I si fossin construccions de la meva ment o de la meva imaginació sorgides durant la sessió, continuarien tenint per a mi un valor diferent però real: haurien posat al davant emocions, pors, conflictes i patrons que posteriorment vaig poder relacionar amb la meva vida present. El que no puc fer és convertir aquesta utilitat en una prova sobre el seu origen ni afirmar que una escena, per si sola, reveli la causa clínica d'una malaltia.

En tots dos casos puc treballar amb el que vaig sentir i amb el que vaig fer després. La interpretació pot romandre oberta; la responsabilitat sobre la meva vida present, no.

També he de fer una altra distinció. Una imatge viscuda amb una nitidesa enorme no es converteix per això en un record històric demostrat. La memòria humana és reconstructiva, i els estats hipnòtics o molt suggestius no garanteixen una exactitud més gran del record. Per això, si alguna escena d'aquestes pàgines s'assembla a un record, la tractaré primer com una experiència subjectiva. Només els fets corroborables per vies independents haurien de presentar-se com a fets.

Aquesta precaució no disminueix el que vaig sentir. Al contrari: em permet ser fidel a l'experiència sense obligar-la a demostrar una cosa que potser no pot demostrar.

Convé també que sàpigues on no és el meu dubte. No està posat en Puy, la meva terapeuta. Confio profundament en ella i en la manera com m'acompanya. El meu dubte és en la naturalesa última d'allò que apareix durant la consciència expandida, que és justament el que no sé anomenar.

Per això no hi trobaràs ningú intentant convèncer-te de res. Hi trobaràs un home que va emmalaltir, que va veure coses, que les va anotar amb honestedat i que va decidir quedar-se al centre.

Si acceptes llegir així —sense l'obligació de creure i sense la pressa per negar—, aquest llibre pot servir-te. Aquest és el pacte.

Per assimilar

Davant de qualsevol vivència del llibre, prova de separar tres preguntes: què vaig experimentar, o què es descriu que va aparèixer? Quina interpretació n'estic fent? Quin canvi concret es pot observar després?

Després pregunta't: si l'escena fos simbòlica, hi hauria encara alguna cosa útil per aprendre? Si fos literal, canviaria l'ensenyament pràctic? Quan la mateixa comprensió ajuda a viure millor en tots dos escenaris, no cal precipitar una certesa metafísica.

Tot això va començar perquè vaig emmalaltir.

Durant dos anys i mig vaig sostenir una càrrega de treball que no em corresponia. Vaig reclamar ajuda per les vies legals, amb correus amb còpia a tots els meus superiors, mirant de fer tot el soroll possible. No em va servir de res. Ja era massa tard.

El diagnòstic va ser síndrome de burn-out i trastorn ansiós-depressiu major recurrent.

La meva doctora actual, a qui no puc tractar de tu sinó de vostè, va tenir molta paciència amb mi. Un dia, en una de les revisions, em va dir que no podia continuar així, que no estava progressant, que necessitava ajuda. I em va enviar a la consulta de la Puy. He de reconèixer que vaig decidir anar-hi perquè era ella qui m'ho recomanava, ja que jo mantenia bastant escepticisme.

La malaltia no va venir sola. L'ansietat m'empenyia cap a conductes compulsives: fumar més del compte, beure una cervesa rere l'altra, com si en fer-ho pogués analitzar millor la situació o calmar allò que m'estava passant. I va arribar a alterar la meva percepció d'una manera que encara m'impressiona: un dia vaig obrir al mòbil l'aplicació de música que feia servir des de sempre i vaig tenir la certesa que algú l'havia canviada sencera. No trobava les opcions, no reconeixia on era la meva biblioteca. Només després d'una estona mirant la pantalla començava a reconèixer-ho tot i comprenia que l'aplicació continuava sent la mateixa.

I ara he de dir una cosa amb molt de compte, perquè no vull que es malinterpreti.

De vegades sento que era gairebé necessari haver passat per aquesta malaltia per arribar fins aquí. No ho dic com una justificació del patiment, ni com una manera d'embellir el dolor. Ho dic com una comprensió íntima que comença a obrir-se pas dins meu: com si la saviesa obtinguda d'aquests processos formés part d'un trencaclosques complicadíssim al qual jo estigués destinat.

Però ho matiso de seguida, perquè crec que el lliure albir existeix. Sento que aquesta vivència podria haver arribat igualment per un altre camí. Jo podria haver aparegut a la consulta de la Puy per un altre motiu —per la pèrdua d'un ésser estimat, per exemple, en lloc de per un burn-out— i ella hi hauria estat per ajudar-me de totes maneres. El que canvia és la forma en què apareix l'experiència, no l'experiència mateixa. És com si una mateixa escena la pintessin Rembrandt o Picasso: en mirar-les amb els ulls creiem veure dos quadres totalment diferents, i en part és cert; però si mirem amb l'esperit, percebem que l'essència que hi ha al darrere és la mateixa. Allò representat no ha canviat.

La malaltia va ser una peça dolorosa, difícil i gairebé insuportable. Però va ser també l'escletxa per on va entrar la llum.

El matís

La malaltia va ser l'escletxa per on va entrar la llum, però això no la converteix en un regal ni justifica el patiment. El lliure albir existeix: el que canvia és la forma en què l'experiència apareix, no l'experiència.

Convé que sàpigues què és això, perquè la paraula «regressió» arrossega molta fantasia.

En la meva experiència, una regressió no es vivia com estar adormit ni com perdre del tot el control. Romania conscient de la veu de la Puy, podia respondre-li i sabia que estava participant en una sessió. Aquest estat, dins d'aquest llibre, l'anomeno consciència expandida. És una manera d'anomenar com ho vaig experimentar, no una categoria clínica que pretengui definir res de manera universal.

En aquest estat apareixien escenes, imatges, sensacions corporals, emocions i associacions que jo no vivia com un raonament voluntari ordinari. Que alguna cosa aparegui d'aquesta manera no permet determinar automàticament d'on procedeix. Precisament per això separaré sempre l'experiència de la interpretació.

El que apareix tampoc no és una pel·lícula. Gairebé sempre comença com una fotografia dins d'un portaretrats que jo estigués mirant. A vegades aquesta foto pren un lleuger moviment. En general, les meves percepcions visuals han estat molt tènues; llevat d'algunes, que van arribar a ser extraordinàriament nítides, sobretot quan mirava paisatges d'altres planetes o interiors d'edificis: allà els colors i les estructures tenien una vibració i una harmonia increïbles.

El mètode és senzill. La Puy pregunta; jo descric el que percebo. Quan vol que em desplaci d'un lloc a un altre, acompanya el moviment amb un compte: «un, dos i tres». I aquí apareix una cosa que més endavant resultarà important: a vegades, abans fins i tot que comencés a comptar, jo ja hi era; altres vegades arribava al tres i jo no podia arribar-hi de cap manera.

El cos és la via principal d'accés. La gola que es tanca, les mans, els nervis, els calfreds. La informació entra per aquí abans que pel cap.

També hi ha resistències, i són molt físiques. En diverses sessions vaig voler girar el coll per veure qui hi havia a la meva dreta i no vaig poder: era com si el meu coll fos de pedra i jo, amb el meu cervell, intentés moure'l sense aconseguir-ho. Se'm negava el moviment una vegada i una altra.

I hi ha una cosa que vull dir sense dramatisme, però amb claredat: no tot es pot. Hi ha escenes que es neguen. En algunes sessions vaig experimentar la presència del que jo descrivia com a entitats: dins de la vivència sentia que interferien, que no volien contestar o que fins i tot em demanaven que abandonés la sessió. No sé quina naturalesa tenien aquelles percepcions i no les presento com una constatació externa; relato com van ser viscudes des de dins. La consciència expandida no és un catàleg a la carta.

Finalment, un detall pràctic que vaig descobrir tard. En el meu cas vaig comprovar que arribava a aquestes sessions en millors condicions quan havia descansat i no em trobava físicament exhaust. Com més energia portava d'aquest pla, més capacitat tenia de sostenir la vivència. Ho anoto com una observació personal, no com una regla clínica universal. Per què això és així ho entendràs al capítol dedicat a l'energia.

El marc d'acompanyament

Comptar amb una professional que jo coneixia i en qui confiava em proporcionava un marc d'acompanyament per travessar material emocional intens. La guia no elimina la incertesa sobre el que apareix, però crea un marc on el material pot sorgir sense desbordar del tot. Aquesta confiança no converteix cap imatge en verdadera ni garanteix que qualsevol tècnica sigui apropiada per a qualsevol persona. Significa, en el meu cas, que no estava explorant sol una cosa que podia remoure'm profundament.

Si una pràctica d'aquest tipus augmenta de manera important l'angoixa, desorganitza la vida quotidiana o reactiva experiències traumàtiques difícils de sostenir, la resposta responsable no és forçar més l'experiència, sinó aturar-se i buscar orientació professional adequada.

Si intentes llegir una regressió sencera de cop, et perdràs en els detalls: la serp, el casc de crin de cavall, el color del quimono, les escates del pitral. Els detalls importen, però no són el missatge.

Jo vaig trigar mesos a adonar-me que, cada vegada que mirava d'entendre una sessió, sempre feia el mateix sense saber-ho. Primer mirava allò que havia aparegut. Després, on m'havia tocat al cos. Tot seguit buscava la frase que quedava quan tota la resta s'apagava. I finalment em preguntava què havia de canviar a la meva vida.

Són quatre capes, i convé baixar-les en ordre: escena → emoció → ensenyament → integració.

L'escena és allò que apareix: un oceà nocturn amb el fons espès com la xocolata, un nen oriental, una prada, un pitral d'escates negre atzabeja, un temple daurat, un portal obert enmig del no-res, una maquinària immensa en un planeta sense ni una sola fulla.

L'emoció torna significativa l'escena i mostra com l'experiència va ser viscuda des de dins: la culpa, l'odi, la soledat, la por, la tristesa, el riure incontenible. Gairebé sempre es nota al cos abans que al cap: a la gola, al pit, als braços. La seva intensitat no demostra que l'escena fos històrica, però sí que ens permet reconèixer l'experiència afectiva que estava passant.

L'ensenyament és la frase senzilla que queda al final, com qui deixa una nota damunt la taula: perdonar-me; dir no, i dir-ho a temps; no afirmar més del que sé; tenir cura de l'energia; estimar sense posseir.

La integració no demostra què era la regressió. Demostra una cosa diferent i més modesta: que l'experiència va produir un canvi observable. Un límit posat, un descans pres, una culpa revisada, una decisió que feia anys que esperava, una filera de formigues que ja no es trepitja: tot això pertany ja a la vida present.

Capa — Pregunta — El que obtenim

Escena — Què va aparèixer? — El material viscut o simbòlic.

Emoció — Què vaig sentir i on ho vaig notar? — L'experiència afectiva i corporal.

Ensenyament — Quina comprensió va quedar? — Una possible lectura traslladable.

Integració — Què canvia a la meva vida? — Una conducta, un límit, una decisió, un perdó o una nova manera de mirar.

I ara fixa't en una conseqüència que a mi em va costar molt d'acceptar: l'escena és la capa més espectacular i, paradoxalment, la menys necessària per comprovar si alguna cosa em va ajudar. Puc continuar dubtant de si aquell nen oriental va existir. Sí que puc afirmar que durant l'experiència vaig sentir culpa amb una intensitat enorme, que després va aparèixer un ensenyament sobre el perdó i que aquest ensenyament va influir en la manera com vaig començar a mirar determinades culpes de la meva vida present.

Per això, quan entris a la segona part, no llegeixis per esbrinar si és veritat. Llegeix baixant per les quatre capes.

Una precaució important

Una regressió no s'ha d'utilitzar com a prova per acusar una altra persona, reconstruir com a cert un episodi que no es pot corroborar, establir la causa d'una malaltia o adoptar per si sola una decisió mèdica, judicial o de seguretat. Una experiència interior pot obrir preguntes importants; quan la resposta depèn de fets externs, aquests fets necessiten evidència externa.

Regla d'or

No es tracta d'acumular episodis extraordinaris, sinó de veure quina dimensió del mateix camí ensenya cadascun. L'escena és la capa que més crida l'atenció i la que menys ensenya.

Després de les sessions —o potser des de molt abans, sense que jo ho hagués reconegut— vaig començar a parar molta més atenció a determinades frases breus, imatges, associacions i intuïcions que apareixien espontàniament. Alguna cosa va quedar oberta.

Per poder-ne parlar necessitava un nom, i vaig triar «canal». És un terme descriptiu de la meva experiència, no l'afirmació que hagi demostrat una via objectiva de comunicació amb un altre pla.

No sento veus externes ni veig textos projectats davant meu. Ho experimento com una barreja d'intuïció, imatge, sensació i pensament sobtat; alguna cosa semblant a algú que em xiuxiueja, a un volum molt baix, des de darrere del meu camp visual. No et podria dir si és una veu masculina o femenina, jove o gran. A vegades ho interpreto espiritualment; altres vegades considero que pot ser una producció de la meva pròpia ment. No tinc una forma concloent de resoldre-ho.

Les respostes mai no arriben com a tractats ni com a explicacions tancades. Arriben com a frases breus, imatges, símbols o records. «Són el vostre aliment». «Elles defensaven la seva comunitat». «És un instrument xamànic». «Energia». Se'm dóna el just perquè jo raoni després. L'ensenyament no arriba tancat: arriba obert, i la feina de tancar-lo és meva.

Quan arriba? He observat dos moments. Un és la calma: en tornar cansat a casa, dutxar-me i estirar-me uns minuts sobre el llit. Aquí arriba poc. L'altre és l'excitació nerviosa, i aquí arriba a dojo. És com encendre un televisor: prems el botó i, de sobte, tots els electrons de la circuiteria comencen a moure's. M'ha passat conduint, en aquell instant mínim de tensió en calcular si arribo al semàfor en verd; fent tasques complexes; escoltant música que m'emociona; veient una escena de pel·lícula que m'arrossega.

I aquí apareix la ràbia, perquè sé que alguna cosa important està arribant i no tinc a mà un bolígraf, ni un paper, ni un ordinador. Se'm va donar una mnemotècnia per retenir-ho —repetir-ho en veu alta—, però no sempre puc fer-la servir: si estic parlant amb algú no em posaré a recitar, perquè pensarien que tinc una tara.

He après a distingir dos tipus de missatges. Hi ha les respostes a preguntes vitals, aquelles que un llança a l'aire durant anys sense esperar contestació. I hi ha els records d'aclariment, que no responen a res antic, sinó que vénen després a completar o explicar una escena que en la regressió havia quedat oberta.

També hi ha comunicacions fallides: ràfegues vertiginoses d'imatges que amb prou feines puc distingir i que desapareixen de seguida. Crec que són transmissions que comencen i s'interrompen, com quan proves de sintonitzar una emissora i només sents algú parlant dins d'una llauna, o com una cinta de casset que perd tensió i s'embolica dins del radiocasset.

Hi ha un tercer lloc on tot això s'ordena, i és la meditació. De vegades m'assec a meditar i després transcric el que ha aparegut. Altres vegades la informació no arriba meditant, sinó en un moment tranquil i quotidià, sense que jo l'hagi buscada. La primera d'aquelles meditacions va ser l'intent de comprendre alguna cosa molt senzilla i molt enorme: què és l'amor.

I hi ha una paraula que va arribar per anomenar tota aquesta etapa. Vaig demanar una ajuda que definís el que m'estava passant i a la meva ment va aparèixer una sola paraula: recalibració. És un terme industrial; defineix l'optimització d'una maquinària perquè funcioni millor. No se m'acut una descripció més exacta, ni més humil, del que està passant dins meu.

Tot això té un preu. Hi ha dies en què estic exhaust a mig matí, i no és només cansament físic: és com si el procés de rebre, ordenar i recalibrar consumís una quantitat enorme d'energia abans fins i tot que el dia hagués avançat. Retén aquesta paraula —energia—, perquè tornarà.

D'on ve tot això? No ho sé. Potser és la meva ment. Potser el meu subconscient. Potser una entitat exterior. Potser una barreja de diverses coses. No puc descartar de manera absoluta les interpretacions que considero, però tampoc no puc tractar-les com a fets pel fet de no saber descartar-les. Puc mantenir-les com a possibilitats i, mentrestant, observar-ne la utilitat, la coherència i els efectes.

I vull deixar clara una cosa, per no afirmar més del que sé: potser aquests canals no es van obrir arran de les regressions. Potser feia molt de temps que estaven oberts i era jo qui rebutjava el que arribava, prenent-ho per ocurrències sense utilitat. Potser no em passa només a mi, sinó a moltes persones que no se n'adonen. Puy va poder ser simplement qui m'ho va posar al davant.

El que sí que puc afirmar és que l'acompanyament de la Puy va canviar la meva manera d'observar-me. Jo ho vaig viure com un despertar respecte a certs automatismes que repetia des de feia anys: treballar sense límit, reaccionar sense escoltar el cos i avançar per inèrcia sense preguntar-me què estava necessitant realment.

L'important, de moment, és que la informació arriba. I que l'he d'escriure abans que la font s'esgoti.

Regla d'higiene interior

No tota imatge ha de ser forçada fins a convertir-se en significat. Algunes s'anoten, es deixen reposar i només es recuperen si tornen amb claredat. De vegades una imatge no és una revelació: és un intent incomplet de comunicació.

Quan en aquestes pàgines relaciono sensibilitat i percepció, parlo d'una hipòtesi nascuda de la meva pròpia experiència. No puc afirmar que existeixi una relació objectiva entre ser més sensible i rebre informació d'un pla extern. Sí que puc afirmar que, quan estic més atent al meu cos, a les meves emocions i als matisos del que passa al meu voltant, percebo més coses que abans passaven desapercebudes. Aquest fet, per si sol, ja té un valor pràctic.

Llegit de manera pràctica, aquest capítol parla també d'una cosa quotidiana: algunes persones necessiten més descans, més límits i més cura de l'entorn per no saturar-se.

Si el canal és una emissora, la sensibilitat és el cable.

Tot el que vaig percebent apunta a una mateixa idea: la sensibilitat millora la capacitat de percepció. No vol dir que una persona menys sensible no pugui rebre res; vol dir que la sensibilitat facilita la comunicació. És com la diferència entre cablejar una casa amb cables d'alta qualitat, apantallats i protegits contra interferències, i muntar un cablejat temporal penjat amb xinxetes a la paret. En el segon cas, si endolles una bombeta, pot parpellejar. No perquè l'electricitat no existeixi, sinó perquè el canal no està ben preparat.

Però la sensibilitat no és només emoció. Amb el temps he anat descobrint de què està feta, i em sorprèn la llista: és l'educació del saber estar que em van inculcar els meus pares, que no consisteix a dir bon dia sinó a adonar-se que l'altre existeix; és la ingenuïtat i la innocència, que tants disgustos m'han costat; és la curiositat, no la tafanera, sinó la tècnica, científica i humana; és la compassió; és la capacitat de meravellar-se; és el dolor davant el sofriment d'un animal; és la cura de qui sosté una flor entre les mans i no vol que es faci malbé.

I té un preu alt. La sensibilitat m'ha fet ingenu. M'ha fet creure qui s'estava burlant de mi. M'ha portat a carregar amb la feina que altres deixaven a la meva taula. M'ha fet sentir traït, amb aquella sensació de grapeig interior, com si alguna cosa pura hagués estat tocada sense cura. M'ha fet viure amb massa intensitat els vincles i les pèrdues.

Es nota al cos, i he après a distingir els calfreds. N'hi ha un que apareix quan un ensenyament nou arriba a mi: es nota als tríceps i darrere de les orelles, i és un «wow» corporal, una festa interior. N'hi ha un altre que apareix quan alguna cosa em sobrepassa: comença a les espatlles, baixa a les mans i recorre les cames, com si jo fos el cable amb què un electricista empalma dos extrems. Aquell no diu «wow». Diu: això et supera.

Al costat de la sensibilitat cal una altra cosa: una ment oberta. Hi ha ments perceptives, que escolten i observen sense objeccions immediates, i hi ha ments que es riuen del que no entenen i es tanquen per convicció. Una de les meves frases preferides, que recordo atribuïda a Gerry Spence, ho diu millor que jo: prefereixo que la meva ment s'obri per curiositat abans que es tanqui per convicció.

Hi ha, a més, dos trets meus que encara no sé del tot on col·locar, però que sospito que formen part d'això.

El primer és el pensament discursiu. Quan m'enfronto a un problema complex que falla de forma intermitent, començo a parlar amb mi mateix: discuteixo per on revisar, on es pot originar la fallada; de vegades sento que parlo amb el problema mateix. Em passa també amb els problemes quotidians. Els meus llavis es mouen sense emetre paraula, com si volgués que algú em llegís els llavis. Però la realitat és que necessito analitzar la informació d'una forma diferent de com l'analitzen els altres.

El segon és el TDA. Me'l van diagnosticar fa poc. A les proves d'atenció sostinguda el resultat va ser desastrós: així que la tasca es torna monòtona, la meva ment es distreu. Però a les proves complexes, aquelles de figures estranyíssimes que guarden una correlació, no en vaig fallar cap. El psicòleg em va explicar que en el TDA hi ha coses que es donen malament i altres que es donen bé, i que al final és com intentar igualar una balança: una mancança es compensa amb una virtut. Em pregunto —i vull treballar-ho amb Puy— si aquest trastorn amaga alguna qualitat que tingui a veure amb tot això.

I hi ha una cosa més que he observat, i que no depèn de mi sinó dels altres. Quan una persona travessa un problema, de salut o de qualsevol índole, apareixen persones bondadoses que l'ajuden. Però l'ajuda és doble: d'una banda hi ha el consell, i de l'altra és com si es percebés, molt subtilment, una compartició d'energia que et mostra el camí. No ho visc només com una ajuda, sinó com un potenciador: alguna cosa que provoca que la teva sensibilitat desperti i sigui allà per sostenir-te.

Durant anys vaig pensar que la meva sensibilitat era la meva debilitat. Començo a sospitar que és, precisament, l'eina.

Amb el temps he comprès a més una cosa que pot servir encara que el lector no comparteixi cap de les meves interpretacions espirituals: ser sensible no obliga a estar disponible per a tothom. Percebre molt no significa haver de carregar amb tot. La sensibilitat sense límits pot convertir-se en esgotament, complaença o autoabandonament. Tenir-ne cura també implica aprendre a retirar-se, descansar, demanar ajuda i dir que no.

Idea central

La sensibilitat pot ser una capacitat valuosa de percepció, però necessita límits, descans, cos cuidat i prudència interpretativa. Percebre amb intensitat no converteix automàticament una interpretació en veritat.

Faig servir aquí la paraula «energia» en el sentit en què va aparèixer dins de les meves vivències i en el model que vaig anar construint després. No estic afirmant haver mesurat una energia física desconeguda ni descrivint un mecanisme científic establert. És un model personal que m'ajuda a ordenar per què unes imatges apareixien i d'altres no, per què unes emocions es sentien amb una intensitat enorme i per què acabava algunes sessions exhaust.

El lector pot conservar aquest model espiritual si li resulta significatiu o traduir-lo a un llenguatge completament quotidià: atenció, esforç mental, activació emocional, descans i recursos físics són limitats. En qualsevol dels dos llenguatges roman un ensenyament pràctic: no podem viure indefinidament gastant els nostres recursos en allò que ens destrueix.

Aquest és, potser, el concepte més important del llibre, i també el més difícil d'explicar. Si l'assimiles ara, entendràs gairebé tot el que ve després.

En les meves vivències no se'm mostra tot. Algunes imatges apareixen completes i d'altres no. Alguns sentits s'activen i d'altres queden bloquejats. Podia olorar la fusta cremada, però no la sang. Veia la part superior d'un oficial, mai el seu cos sencer. No podia girar el coll. No veia la resta de la meva família.

Durant molt de temps vaig interpretar tot allò com a errors meus: manca de nitidesa, poca capacitat de visualitzar, por. Fins que vaig començar a preguntar. Quan, ja en la fase de transcripció, llançava internament preguntes del tipus «per què no puc llegir això?, per què no puc veure allò?», van començar a arribar-me visions diferents: paraules que semblaven escrites en un document amb fons negre i lletra blanca, apareixent i desapareixent de manera intermitent, com un tic. I la paraula era sempre la mateixa:

Energia. Energia. Energia.

D'aquí va néixer el model que ho ordena tot. La vivència funciona com un optimitzador: no busca la completesa, busca l'eficiència simbòlica. El seu principi és aconseguir el màxim significat amb la mínima despesa energètica. No reconstrueix tota l'escena; selecciona només allò que conté la veritat emocional o espiritual necessària.

D'això se'n segueix una cosa bonica que vull que retinguis: l'absència també és informació. Que no vegi algú no significa buit. Que no pugui olorar alguna cosa no és una incapacitat, sinó una selecció. Cada mancança respon a una pregunta: què hauria consumit mostrar allò? Què va rebre aquella energia en el seu lloc? Quin ensenyament protegia aquella omissió?

I l'energia no es reserva només per al dolor. En la vivència de la nena el pare de la qual marxa a la guerra no vaig poder veure ningú més de la meva família, i ara sé per què: tota l'energia havia d'anar a una altra cosa. A la sensació del meu pare aixecant-me molt amunt, a les meves cametes girant cap a la meva esquena, al pessigolleig al pit i a un riure infinit. Va ser la felicitat més gran que he sentit en totes les meves vivències. L'energia també protegeix allò essencial.

Amb el temps he distingit diverses funcions: energia de visualització, sensorial, emocional, narrativa, d'acció i de recàrrega. Fins i tot el quequeig, aquest curtcircuit que em ve quan la Puy em demana alguna cosa, sembla ser un senyal que necessito recarregar-me en un pla intermedi abans de poder continuar.

I llavors arriba el salt que ho canvia tot, i que ja no parla de regressions sinó de la meva vida. Si en les vivències l'energia mai no es malgasta, si es reserva sempre per a allò essencial, per què vaig gastar jo anys de la meva energia vital sostenint allò que m'estava destruint? Aguantar, justificar, resistir, no trencar, no actuar.

Aprendre a dir no és també una forma d'economia de l'energia: retirar-la d'allò que s'ha tornat profundament negatiu i reservar-la per a allò que he de protegir. La meva dignitat, la meva salut i el meu futur.

Concepte clau

Una vivència no mostra tot el possible: mostra allò per a què hi ha energia, allò que pot transformar i allò que el sistema pot sostenir sense trencar-se. I el seu corol·lari pràctic: si una informació exigeix danyar el descans, la salut o l'estabilitat, no s'està integrant correctament.

El que segueix és la manera com l'ànima se'm va representar durant una de les sessions. Ho explico com una experiència espiritual i simbòlica; no com una descripció demostrada de l'estructura de l'univers. La imatge que vaig rebre em representava l'ànima com alguna cosa no limitada a una sola biografia: aquesta és la comprensió espiritual que en vaig extreure, no una descripció factual que pugui demostrar científicament.

En una de les sessions em vaig desviar del que Puy em demanava i vaig preguntar pel meu compte una cosa que duia tota la vida dins: vaig preguntar per l'ànima.

Se'm va mostrar un llibre de tapes blanques, encara que no d'un blanc uniforme. Tenia moltes pàgines, i cada pàgina duia un marcador semblant a una esfera groguenca i transparent. Aquelles esferes es movien molt de pressa d'una pàgina a una altra.

Se'm va explicar que la naturalesa de l'ànima no és el que entenem aquí, en el pla físic, i que no en podríem comprendre tot el concepte. Vaig demanar un símil, i me'l van donar: cadascuna d'aquelles pàgines representa una porció de l'ànima. Una d'elles és la que està vivint en el pla físic. La resta són altres porcions que són en altres plans, altres universos o altres dimensions.

No es tracta exactament d'espai-temps, ni de multivers entès de manera simple. El que vaig poder entreveure va ser un altre símil: imagina que poguessis viatjar en el temps amb el dial d'una ràdio analògica, movent-lo endavant i endarrere. Aquest concepte és massa senzill. Ara imagina que el dial no és una línia, sinó una esfera; i que aquesta esfera no té dimensió fixa: és infinita. Pot cabre entre les teves mans o ser tan gran com un planeta. Moure un punt dins d'aquesta esfera et situa en algun lloc: la Terra ara, la Terra en una altra edat, o un altre tipus d'univers diferent.

Allò va encaixar amb una cosa que havia llegit. En llibres de psicòlegs que utilitzen la hipnosi de regressió clínica, molts pacients que arribaven al moment de desencarnar i passaven cap a la llum se sorprenien de trobar-hi gent que encara era viva en el pla físic. Vaig unir aquella lectura amb el que acabaven de transmetre'm i vaig sentir que ho entenia: la nostra ànima no està lligada en exclusiva al nostre cos.

I va encaixar també amb una altra lectura que m'havia intrigat durant anys. Un llibre proposava una explicació especulativa dels déjà-vu mitjançant mons paral·lels i conceptes presos de la física quàntica: un déjà-vu podria ser un record que arriba a la nostra consciència actual des d'un altre jo, d'un altre món paral·lel, que ha viscut la mateixa experiència uns segons o uns minuts abans. Aquell altre jo hauria sorgit d'una decisió binària —«em caso o no em caso amb aquesta persona?»—: en l'instant en què la pregunta s'obre es generarien dos universos, un per cada resposta, i totes dues vides podrien entrecreuar-se en algun moment de manera molt subtil. Aquella lectura m'havia impressionat i va poder formar part del material amb què la meva ment va construir l'escena. No presento aquesta explicació com un resultat establert de la física: l'esmento perquè era a la meva memòria i perquè va influir en la manera com vaig interpretar el que vaig veure.

Al costat d'això apareixen altres nocions que aniré fent servir i que convé que coneguis.

Dins del marc espiritual d'aquestes vivències, anomeno pla astral aquell en què, segons aquesta lectura, apareixem tots un cop desencarnem, i on romanem un temps fins que l'ànima acaba de treure's les capes, la closca de la vida terrenal que hem tingut. No el presento com un pla d'existència demostrat.

Dins de la mateixa lectura apareixen les entitats. En una sessió, la resposta que vaig experimentar va ser que hi havia entitats que es nodrien del meu odi; ho visc així, dins de l'escena, i no com una constatació externa. Segons determinades lectures espirituals, i també segons psiquiatres que han treballat amb regressió, d'altres serien éssers desencarnats que en vida van abusar del tabac, de l'alcohol o del sexe, i que s'acosten a qui practica aquestes mateixes conductes. I hi ha entitats burletes, que simplement se'n riuen i et fan una broma. Recullo aquestes descripcions com a part del llenguatge amb què ordeno la meva experiència, no com a fets comprovats.

En la imatge que vaig rebre hi ha llocs on no existeixen jerarquies ni rangs socials com els entenem aquí, però sí entitats superiors que donen instruccions i d'altres que les executem; i on, quan una tasca és massa complexa, diversos éssers s'uneixen entre si i actuen com un sol ésser.

I hi ha portals. En vaig veure obrir-se un enmig del no-res, sense paret ni lloc físic que el sostingués, i a l'altre costat hi havia un altre edifici. El missatge semblava clar: no calen naus espacials com les nostres per viatjar per l'espai o pel temps.

Queda una última imatge que vull deixar-te aquí, encara que la seva vivència completa arribarà més endavant. En una regressió vaig veure un planeta completament desèrtic, sense una sola fulla, i dins d'una maquinària immensa un ésser que processava milions de dades per segon davant d'una llum blavosa que jo sabia que era llum d'informació. En sortir d'aquella estança em va mostrar un artefacte, i quan Puy em va preguntar què era, vaig respondre sense pensar-ho: una sembradora de vida. I després vaig dir una paraula: panspèrmia. La teoria que la vida va poder disseminar-se per l'univers fent arribar als planetes embrions que donarien lloc, després, a formes més sofisticades.

Reconec que jo ja havia llegit sobre la panspèrmia, igual que havia llegit sobre els Shemsu-Hor abans de trobar-me'ls. No puc descartar que el meu subconscient construís l'escena amb materials que ja eren dins meu. Torna el pacte del primer capítol: no ho afirmo ni ho nego.

Prudència

Jo ja havia llegit sobre els Shemsu-Hor i sobre la panspèrmia abans de trobar-me'ls dins. Això no invalida la vivència, però obliga a la prudència: el material podia ser ja dins meu.

Si hagués de resumir en unes poques pàgines tot el que he après, seria això. No et demano que ho assimilis del tot ara; cadascuna es desplega, amb la seva història i el seu dolor, més endavant. Només vull que sàpigues cap a on anem: cinc ensenyaments centrals i quatre aprenentatges que els travessen.

Primera: dir que no, i dir-ho a temps. Quan vaig sortir de la regressió en què vaig ser un oficial que va obeir ordres atroces, vaig dir que l'ensenyança era «saber dir que no». Em va semblar ridícul. Un espera venir a aquest pla amb deures més elevats, amb algun poder metafísic, no amb una cosa tan mundana. Però era exactament això. I hi ha un matís que ho torna terrible: no n'hi ha prou amb posar el límit, cal posar-lo abans que el dany sigui irreversible. En aquella vida les meves mans ja estaven tacades de sang quan em vaig voler negar. Encara que m'haguessin executat igualment per negar-m'hi des del principi, almenys les meves mans haurien estat netes.

Segona: perdonar-se. No tota culpa correspon a una responsabilitat real. Vaig ser un nen que va ficar una serp a casa com si fos una joguina, i aquella serp va matar la meva mare. Vaig passar una vida sencera doblegat sota el pes d'un accident. L'ensenyança va arribar al final, quan ja era un ancià assegut sota un arbre esperant la mort: havia de perdonar-me. Tot el que pertany a aquell cos es queda allà. La compassió que Crist em va ensenyar a dirigir cap als altres també s'ha de dirigir cap a un mateix.

Tercera: deixar anar. En la vivència vaig ser una nena que veia marxar el seu pare a la guerra amb la certesa que no tornaria. L'escena em va deixar una comprensió espiritual molt forta: la vida se'm va representar com un capítol dins d'alguna cosa més gran i l'amor com alguna cosa que no quedava exhaurida per un comiat. Aquesta és la meva lectura i no la puc presentar com una certesa sobre el que passa després de la mort.

Hi ha, tanmateix, un ensenyament que no depèn d'acceptar aquesta interpretació: una pèrdua pot quedar fixada en l'instant en què comprenem que alguna cosa no tornarà a ser com abans. Deixar anar no significa oblidar ni deixar d'estimar. Significa deixar d'exigir que la realitat torni a una forma que ja s'ha acabat i aprendre a portar el vincle, el record o l'amor d'una altra manera.

Quarta: estimar sense posseir. L'aferrament diu «et necessito», «sense tu no puc viure»; intenta lligar l'altra persona i convertir la seva presència en una condició per a la nostra estabilitat. L'amor veritable mira de cara al cor de l'altre. De vegades estimar significa deixar marxar, i fins i tot acceptar que aquella persona trobi al costat d'una altra la felicitat que ja no trobava amb tu. I d'aquí se'n segueix una cosa que em fa mal veure al meu voltant: la vida no s'hauria de convertir en una sala d'espera en què romanem asseguts fins que aparegui una parella, ni ens hauríem de considerar incomplets mentrestant. Quan l'amor arribi, haurà de trobar-nos vivint.

Cinquena: l'afecte. Estimar no consisteix només a sentir alguna cosa dins d'un mateix. L'amor que no es manifesta pot existir dins d'una persona, però difícilment podrà ser reconegut per qui necessita rebre'l. Per això l'afecte no és un element secundari ni una expressió superficial: és la manera com l'amor s'aproxima a l'altre, es fa visible i pot ser sentit. L'afecte és acostar-se. És acudir. És fer saber a l'altre que ha estat vist. Jo ho sé prou bé, perquè el record més antic que conservo de la meva vida és el d'estar sol al meu bressol, agafat als barrots, esperant que algú vingués.

Quatre aprenentatges que travessen els cinc ensenyaments

Primer: aprendre a conviure amb no saber. No totes les preguntes tenen una resposta accessible. No sé què van ser exactament les meves regressions i he hagut d'aprendre que la incertesa no invalida l'experiència. A la vida quotidiana passa el mateix: potser mai no sabrem per què algú va actuar d'una determinada manera, què hauria passat si haguéssim triat una altra opció o què ens espera després d'una pèrdua. Madurar també consisteix a no omplir cada buit amb una certesa inventada.

Segon: escoltar el cos abans de construir una explicació. Moltes de les meves experiències van començar a la gola, al pit, a les mans o a l'estómac abans de convertir-se en paraules. Aquesta observació es pot traslladar a qualsevol vida: abans d'analitzar per què estem enfadats, espantats o tristos, ens podem aturar i reconèixer què està passant físicament. El cos no resol per si sol la interpretació, però pot avisar-nos que alguna cosa mereix atenció.

Tercer: tenir cura dels recursos propis. Jo ho he explicat mitjançant la idea d'economia de l'energia. El lector pot entendre-ho en un sentit espiritual o simplement humà: disposem d'atenció, forces físiques i recursos emocionals limitats. Una vida dedicada a sostenir indefinidament situacions destructives acaba passant factura. Descansar, demanar ajuda i posar límits també són formes de tenir cura d'allò amb què hem de continuar vivint.

Quart: sensibilitat no significa autosacrifici. Durant anys vaig confondre a vegades comprendre els altres amb suportar massa. Ser sensible pot ajudar-nos a escoltar, percebre i tenir cura, però no obliga a acceptar qualsevol càrrega. La sensibilitat necessita discerniment i límits per no convertir-se en una forma d'abandonament d'un mateix.

Els cinc ensenyaments centrals continuen apuntant en una mateixa direcció: hi ha coses que retenen —el sí que no vam saber negar, la culpa antiga, la pèrdua que es fixa, l'aferrament que lliga— i necessitem aprendre a relacionar-nos-hi d'una altra manera. Els quatre aprenentatges transversals hi afegeixen el mètode: tolerar la incertesa, escoltar el cos, tenir cura dels nostres recursos i protegir la sensibilitat amb límits.

Per assimilar

Cap d'aquestes ensenyances no em va arribar com un consell moral. Totes van arribar encarnades en una escena, amb un cos que les sentia. Potser per això no s'obliden.

Quan relacioni música, ritme i estats de consciència, ho faré com una hipòtesi personal i una observació de la meva experiència. Un mesurament musical pot descriure un patró rítmic, però no demostra per si sol una causalitat terapèutica ni converteix una cançó occidental en una pràctica xamànica en sentit tècnic.

Des de molt jove em va agradar el rock, perquè el veia com una música amb garra, capaç d'elevar-me l'esperit. En el meu grup d'amics tothom apreciava la qualitat d'una guitarra o d'un baix. A mi, en canvi, em cridaven l'atenció les bateries.

Durant tota la meva vida, sense adonar-me'n, vaig analitzar la percussió de cada grup que sentia. La bateria marca el compàs; probablement sigui l'espina dorsal de la cançó, encara que no tothom ho entengui així.

Una de les primeres respostes que em va arribar pel canal contestava aquella pregunta antiga: per què m'agraden més les bateries que qualsevol altre instrument? La resposta va ser senzilla:

És un instrument xamànic.

Només això. Com si se m'obligués a raonar el perquè d'una resposta que, en el fons, jo ja coneixia.

I aquí va passar una cosa que encara m'admira. Vaig voler comprovar-ho. Vaig separar la pista de bateria d'Alive and Kicking, de Simple Minds —aquella cançó que m'eleva l'esperit des de sempre— i vaig demanar ajuda per mesurar-la, perquè jo no sóc músic. El resultat va ser que el clímax de la peça arriba a uns 4,1 cops per segon, i aquest número cau just dins del rang clàssic del tamborineig xamànic, de 4 a 4,5 cops per segon, associat a la banda cerebral theta. El moment en què la peça se sent més extàtica és exactament aquell en què la seva densitat de cops toca la velocitat del tambor del xaman.

Amb honestedat: tècnicament aquesta bateria no és xamànica. El tambor xamànic pur és un pols monòton, sense estructura, sostingut quinze minuts o més, dissenyat per no ser música sinó eina. El meu és una cançó. Però funcionalment estira de les mateixes palanques. I hi ha un argument que em va convèncer: els experts recorden que el context cultural mana, que si n'hi hagués prou amb el ritme mitja Àfrica estaria en trànsit tot l'any. Doncs bé: si el context cultural mana, aleshores per a nosaltres, occidentals europeus, aquesta bateria pot ser perfectament xamànica.

Més tard vaig descobrir que la música tenia encara una altra funció, diferent del trànsit. Escoltant-la especialment sensible, vaig sentir com el meu cos començava a omplir-se d'energia, sobretot al pit. Vaig comprendre que aquella bateria podia funcionar com un generador: una càrrega addicional abans d'afrontar una regressió, o potser per sostenir la recepció del canal.

I després hi ha les cançons que comencen a sonar-me al cap i no paren, fins que comprenc què em venien a dir. Quan l'ensenyament es rep, deixen de sonar.

Idea central

El ritme ordena el cos, la respiració i l'emoció. Per això la resposta que vaig rebre no va ser musical, sinó espiritual. I hi ha un detall que faig servir com a brúixola: quan l'ensenyament d'una cançó ha estat rebut, la cançó deixa de sonar-me al cap.

Al llarg del llibre citaré constantment una dona, i és just que te la presenti abans.

Pema Chödrön és una monja budista i mestra de meditació, deixebla de Chögyam Trungpa Rimpoché. Els seus llibres em van acompanyar durant tota la malaltia. Els seus ensenyaments són bells, però empren una retòrica oriental molt densa, que cal «mastegar»; per això he volgut recollir aquí, en poques pàgines, aquells conceptes seus que més em van sostenir, a l'abast de qualsevol persona que travessi un procés de sanació.

Aquests són els seus conceptes que necessites per seguir-me:

Bodhichitta. Significa cor noble o cor despert. És aquell lloc tendre i sensible que tots portem dins. Així com la mantega ja està continguda en la llet i l'oli en el gra de sèsam, aquesta bondat ja és en cada persona des del principi. I per molt cruels o mesquins que hàgim estat, mai no es perd: és com una joia enterrada un milió d'anys que, en treure-la a la llum, brilla intacta.

Maitri. L'amorosa bondat; l'amistat incondicional cap a un mateix. Pema l'explica amb la imatge d'un ocell mare que té cura de les seves cries. Quan li pregunten si som la mare o el pollet, respon que som tots dos alhora.

Tonglen. Prendre i donar. Capgira el nostre instint: en inspirar, acollim el dolor; en expirar, enviem alleujament i frescor. Cal coratge per practicar-lo, i en practicar-lo ens infon coratge.

Impermanència. Res no és estàtic; tot és passatger. Ho sabem amb el cap, però per dins ens hi resistim.

Samsara. El costum de fabricar sense descans petites zones de seguretat a les quals aferrar-nos, que s'esfondren una vegada i una altra, i en la reconstrucció de les quals gastem la vida sencera.

El guerrer compassiu. No és un guerrer que fereix. I no puja la muntanya per deixar enrere el patiment: hi baixa. És com escalar una muntanya el cim de la qual apunta cap a la terra.

Les quatre qualitats il·limitades. Amor, compassió, alegria i equanimitat. S'anomenen il·limitades perquè, entrenades, no tenen fronteres.

Prajna. La saviesa; la més important de les sis paramitas, perquè sense ella les altres poden fer-se servir per sentir-nos millors que els altres.

Començar just on ets. No cal esperar a ser millor persona per practicar.

L'escolta compassiva. Quan algú arriba irat o angoixat, oferir-li un espai d'escolta, sense jutjar, pot calmar-lo. No sempre resol la causa —s'assembla al metge que apaivaga el símptoma sense buscar-ne l'origen—, però moltes vegades és l'única porta que queda oberta. Jo l'he feta servir, i també n'he sentit el límit: no es pot ajudar qui no vol ajuda.

I una imatge que ho resumeix tot: una dona fuig d'uns tigres, arriba a la vora d'un penya-segat i baixa agafada a una enfiladissa; a baix hi ha més tigres, i un ratolí comença a rosegar la branca. Aleshores veu, al seu costat, un carràs de maduixes. N'agafa una, se la porta a la boca i l'assaboreix amb calma. Tigres a dalt, tigres a baix: aquesta és sempre la nostra situació. I al mig hi ha aquest instant, que pot ser l'única maduixa que tastem.

Per assimilar

Començar just on ets. No cal ser millor persona, ni estar més tranquil, ni haver entès res encara. El punt de partida sempre és aquest, i sempre serveix.

Fins aquí t'he explicat com intento comprendre el que em va passar. Ara vull donar la volta al llibre.

Perquè hi ha una objecció raonable: potser tu mai no tindràs una regressió. Tal vegada no t'interessi tenir-ne. Pot ser fins i tot que no creguis en vides anteriors, en plans astrals ni en cap de les interpretacions espirituals que apareixen en aquestes pàgines.

Tot i així, els ensenyaments et poden servir.

Jo vaig necessitar escenes extraordinàries per mirar algunes coses que tenia al davant: que no sabia posar límits a temps, que podia carregar durant anys amb culpes que necessitaven una altra mirada, que confonia a vegades estimar amb retenir, que el meu cos avisava abans que el meu cap volgués escoltar i que la meva sensibilitat, sense cura, es podia convertir en esgotament.

Tu no necessites veure un oceà fosc, un temple daurat ni convertir-te en un oficial d'una altra època per fer-te les mateixes preguntes.

L'eina es pot resumir així: situació → emoció → comprensió → integració. És la mateixa estructura amb què he après a llegir les meves regressions, traslladada a la vida quotidiana.

Primera capa: la situació

Comença per allò que està passant realment. No per tota l'explicació que la teva ment construeix al voltant, sinó pels fets que pots descriure de la manera més senzilla possible.

«La meva feina em desborda.» «S'ha acabat una relació.» «He perdut algú.» «Em costa dir que no.» «Sostinc una culpa des de fa anys.» «Em sento sol.» «Tinc por de prendre una decisió.»

Encara no cal convertir la situació en una teoria sobre qui ets. Primer mira.

Segona capa: l'emoció i el cos

Després pregunta què sents. Por. Tristesa. Ràbia. Culpa. Vergonya. Soledat. Alleujament. Confusió.

I, si pots, fes un pas més: on ho sents? Potser el pit es tanca. Pot ser que la gola es tensi. Tal vegada aparegui un buit a l'estómac. Les mans es poden posar inquietes. Les espatlles s'endureixen. La respiració canvia.

No es tracta de diagnosticar-te mirant el cos ni de suposar que cada sensació conté un missatge ocult. Es tracta de concedir uns segons a l'experiència abans d'enterrar-la sota explicacions.

Moltes vegades la història comença després: «No podré.» «Tot és culpa meva.» «He d'aguantar.» «Si em deixa, no valc.» «Si dic que no, decebré tothom.»

Quan aquestes frases apareixen, ja estem entrant a la tercera capa.

Tercera capa: la comprensió

Aquí no busquem una revelació espectacular. Busquem una frase prou honesta.

«Estic acceptant massa per por al conflicte.» «Estic confonent culpa amb responsabilitat.» «No vull acceptar que alguna cosa s'ha acabat.» «Estic esperant que una altra persona resolgui la meva por d'estar sol.» «Estic esgotat i fa mesos que tracto l'esgotament com si fos una obligació.» «Vull tenir cura, però estic començant a abandonar-me a mi mateix.»

La comprensió útil sol ser més senzilla que la història que l'envolta. I convé mantenir una precaució: comprendre alguna cosa no significa haver descobert automàticament tota la causa del que ens passa. Una explicació pot ser provisional i tot i així ajudar-nos.

Quarta capa: la integració

Aquesta és la part que més m'importa. Què canvia ara? No dins d'una teoria. A la teva vida.

Potser la integració sigui demanar ajuda. Dir que no a una tasca. Concertar una cita amb un professional. Deixar d'enviar un missatge. Demanar perdó. Dormir. Parlar amb algú. Escriure una decisió. Acceptar que una relació s'ha acabat. Deixar de castigar-te per alguna cosa que no podies controlar. Posar una data a un límit que fa mesos que ajornes.

La integració pot ser petita. De fet, sol començar així. Un ensenyament que no modifica res pot ser interessant. Un ensenyament que canvia una conducta comença a formar part de la vida.

Un exemple: la feina

Imagina que fa mesos que estàs sobrecarregat. Situació: cada setmana acceptes noves responsabilitats encara que ja no les puguis sostenir. Emoció i cos: por de decebre, pressió al pit, tensió quan arriba un correu nou. Comprensió: «Estic dient que sí perquè temo les conseqüències de posar un límit.» Integració: documentes la càrrega, demanes ajuda de manera formal i rebutges una responsabilitat concreta que no pots assumir.

Res d'això no necessita una regressió. L'ensenyament de «dir que no i dir-ho a temps» ja està treballant.

Un exemple: una pèrdua

Situació: una persona que formava part de la teva vida ja no hi és. Emoció i cos: tristesa, buit, opressió a la gola. Comprensió: «Una part de mi continua intentant que la realitat torni a ser com abans.» Integració: permets el dol, busques suport, conserves el que vols recordar i comences a poc a poc a construir una vida en què el vincle pot tenir una altra forma.

No necessites creure que et tornaràs a trobar amb aquella persona en una altra existència per treballar amb la necessitat de deixar anar. Si tens aquesta fe, et pot acompanyar. Si no la tens, l'ensenyament continua sent-hi.

Un exemple: una relació

Situació: una relació s'ha acabat o s'ha tornat perjudicial. Emoció i cos: por, nostàlgia, ansietat, soledat. Comprensió: «Estic confonent estimar amb aconseguir que l'altra persona es quedi.» Integració: respectes el final, deixes de fer una conducta destinada a retenir i comences a reconstruir una part de la teva vida que ja no depèn exclusivament del vincle.

Estimar sense posseir deixa aleshores de ser una frase bonica. Es converteix en una conducta.

Diverses portes per fer aquesta feina

No hi ha una única manera d'integrar una experiència.

La psicoteràpia ens pot ajudar quan necessitem comprendre patrons, travessar un dol, treballar un trauma, ordenar l'ansietat, revisar conductes repetitives o rebre suport durant una crisi.

L'escriptura reflexiva permet separar fets, emocions, interpretacions i decisions. Moltes pàgines d'aquest llibre van néixer precisament així.

La meditació i l'atenció al cos ens poden ensenyar a romandre uns minuts amb una experiència abans de reaccionar automàticament.

Les persones de confiança poden oferir escolta, perspectiva i companyia. A vegades una conversa honesta evita que una història interior es converteixi en un món tancat.

La pràctica espiritual, per a qui en tingui, pot proporcionar un marc de sentit, compassió, oració, meditació o reflexió sobre la vida i la mort.

Les sessions d'exploració de la consciència, inclosa l'experiència que jo anomeno regressió, poden interessar algunes persones. No són necessàries per utilitzar els ensenyaments d'aquest llibre i no s'han de presentar com a substitut automàtic d'una psicoteràpia o d'un tractament sanitari. Si algú decideix explorar-les, considero important fer-ho amb informació suficient, amb llibertat per aturar-se i amb acompanyament responsable.

El que una regressió no ha de decidir per tu

Una escena interior pot commoure profundament. Això no la converteix en una prova externa.

Si durant una sessió apareix una persona coneguda fent alguna cosa que no recordes de la teva vida ordinària, no l'hauries d'acusar basant-te únicament en aquella escena. Si apareix una explicació sobre una malaltia, no hauries d'abandonar una avaluació o un tractament mèdic per això. Si sorgeix una suposada memòria que modifica de manera dràstica la teva biografia, convé mantenir prudència i diferenciar allò experimentat d'allò que es pot corroborar.

L'exploració interior pot obrir preguntes. Els fets externs necessiten comprovació externa.

Quan l'ajuda professional ha d'anar primer

Hi ha moments en què intentar comprendre pel nostre compte no és suficient. Si el patiment resulta insuportable, si apareixen pensaments de fer-se mal, si hi ha una pèrdua important de contacte amb la realitat, si el consum d'alcohol o d'altres substàncies està fora de control, si un trauma es reactiva de manera intensa o si els símptomes impedeixen desenvolupar la vida quotidiana, la prioritat ha de ser rebre atenció professional.

Demanar ajuda no contradiu cap cerca espiritual. Pot ser precisament la forma més responsable de continuar-la.

Un exercici per al lector

Tria una situació actual que t'estigui fent patir i escriu quatre apartats.

1. Situació. Què està passant realment? Intenta descriure fets abans que interpretacions.

2. Emoció. Què sents? On apareix al cos?

3. Comprensió. Quina frase senzilla sembla quedar quan elimines explicacions innecessàries? No busquis una teoria total. Busca alguna cosa que puguis mirar amb honestedat.

4. Integració. Quina acció petita i concreta podria expressar aquesta comprensió durant els propers dies?

Després afegeix una cinquena pregunta: necessito ajuda per fer això? Si la resposta és sí, això també és un ensenyament.

Per assimilar

No necessites viure les meves escenes per utilitzar el que van deixar. La meva regressió pot haver estat el lloc on jo vaig aprendre a dir que no. El teu lloc pot ser una reunió de feina. Jo vaig poder trobar un ensenyament sobre la culpa en la imatge d'un nen i una serp. Tu el pots trobar mirant una decisió antiga amb la informació que realment tenies aleshores. Jo vaig aprendre alguna cosa sobre deixar anar veient una nena acomiadar-se del seu pare. Tu ho pots aprendre travessant un dol, una separació o el final d'una etapa.

L'escena pertany a qui la viu. L'ensenyament pot viatjar. I quan arriba a la vida quotidiana i canvia la manera com tractem els altres i nosaltres mateixos, deixa de ser una curiositat. Comença a convertir-se en camí.

Ja tens les claus i acabes de veure com portar-les a la teva pròpia vida. A partir d'aquí entrem al territori, i ho farem a poc a poc, tema per tema.

Recorda una cosa abans de continuar: no necessites trobar en les teves pròpies experiències una rèplica de les meves. Quan acabis una vivència, torna sempre a les quatre capes —escena, emoció, ensenyament i integració— i després fes el moviment invers: pregunta't quina situació de la teva pròpia vida es pot beneficiar d'aquest mateix ensenyament.

A la segona part hi ha les regressions, tal com van passar i tal com les vaig escriure: l'oceà de foscor, el nen i la serp, la nena de la prada; la vivència asiàtica militar on vaig aprendre a dir no; i la sessió en què vaig creuar un portal i em vaig trobar amb els Shemsu-Hor.

La tercera part entra a fons en el canal i en la sensibilitat: de què està feta, què la potencia, què la fa malbé, i per què crec que és l'eina que fa possible tota la resta.

La quarta part desenvolupa l'economia de l'energia: el model complet, amb les seves funcions, les seves absències i les seves recàrregues. És la part més analítica del llibre, i també la que més m'ha ajudat a comprendre'm.

La cinquena part està dedicada a la música: l'anàlisi de la bateria, la cançó com a càrrega energètica i les cançons que van arribar com a missatges.

La sisena part és la més íntima. Són les meditacions sobre l'amor, l'aferrament, l'afecte i la impermanència que van néixer durant aquest procés de recuperació i sanació.

Un darrer consell, i amb ell et deixo entrar: no llegeixis buscant proves. Llegeix buscant l'ensenyament. Les proves no les tinc. L'ensenyament, sí.

Consciència expandida. Expressió utilitzada per l'autor per descriure l'estat experimentat durant determinades sessions acompanyades. No es presenta en aquest llibre com una categoria clínica estandarditzada. En aquest estat van aparèixer imatges, emocions, sensacions i associacions la naturalesa última de les quals l'autor manté oberta.

Regressió. Nom utilitzat en aquest llibre per a determinades vivències guiades sorgides durant les sessions de consciència expandida. Algunes remetien a records d'aquesta vida i d'altres van ser experimentades com a escenes d'altres vides o plans. El llibre no pressuposa que aquestes últimes constitueixin records històrics demostrats.

Camí del mig. Postura de l'autor davant de tot el que ha viscut: ni afirmar que és literal ni negar-ho; sostenir totes dues possibilitats i quedar-se amb l'ensenyament.

Canal. Nom que l'autor dóna a l'aparició espontània de frases breus, imatges, intuïcions o símbols que experimenta com a informació rebuda. El terme descriu la seva vivència i no pretén demostrar una comunicació externa.

Recalibratge. Terme industrial que defineix l'optimització d'una maquinària. Nom que es va donar al procés de reordenació interna que l'autor travessa.

Economia de l'energia. Model interpretatiu personal amb què l'autor organitza la sensació que les vivències seleccionen unes imatges, emocions o accions i n'ometen d'altres. No es presenta com una magnitud física mesurada ni com un mecanisme científic establert. En la seva traducció pràctica, recorda que l'atenció, l'esforç i els recursos físics i emocionals són limitats.

Optimitzador. Lògica interna de la vivència: màxim significat amb la mínima despesa energètica. El seu principi no és la completesa, sinó l'eficiència simbòlica.

Integració. Pas en què una experiència o un ensenyament es tradueix a la vida present mitjançant una decisió, un límit, un canvi de conducta, una petició d'ajuda, un perdó o una nova manera de relacionar-se amb el que ha passat. La integració mostra l'efecte de l'experiència; no en demostra l'origen literal.

Interpretació. Explicació que donem a una imatge, emoció o experiència. En aquest llibre es distingeix deliberadament de l'experiència mateixa: que alguna cosa se senti amb intensitat no converteix automàticament la seva interpretació en un fet.

Afecte. La manera com l'amor s'acosta a l'altre i es fa visible: acudir, acompanyar, fer-li saber que ha estat vist. Sense ell, l'amor pot existir i no arribar a ser reconegut.

Escolta compassiva. Pràctica d'oferir al qui pateix un espai d'escolta sense judici. Alleuja, encara que no sempre arribi a la causa.

Sembradora de vida. Artefacte vist en una regressió i anomenat espontàniament per l'autor; associat per ell a la panspèrmia.

Pla astral. Concepte pertanyent al marc espiritual utilitzat per l'autor per interpretar algunes de les seves vivències. No es presenta com un pla d'existència demostrat empíricament.

Desencarnar. Morir en el pla físic; abandonar el cos.

Panspèrmia. Teoria segons la qual la vida va poder disseminar-se per l'univers, arribant als planetes en forma d'embrions que donarien lloc després a formes més sofisticades.

Bodhichitta. Cor noble o despert; la bondat tendra que ja és a cada persona i que mai no es perd.

Maitri. Amorosa bondat; l'amistat incondicional cap a un mateix.

Tonglen. Pràctica de prendre i donar: inhalar el dolor propi i aliè, exhalar alleujament i frescor.

Samsara. El cicle de patiment que neix de fabricar zones de seguretat i buscar la felicitat on no és.

Impermanència. Característica de l'existència: res no roman, tot canvia.

Aferrament. Necessitat de retenir algú al costat d'un mateix; es distingeix de l'amor, que mira de cara al cor de l'altre.

Entrem al territori. El que segueix són les tres sessions, contades tal com les vaig viure i les vaig escriure després, amb els seus dubtes i les seves llacunes.

Hi veuràs, ja en carn viva, tot el que anunciaven les claus: la consciència expandida, les resistències del cos, les entitats que interfereixen, l'energia que s'administra sola i els ensenyaments que apareixen al final de cada vivència com qui deixa una nota damunt la taula.

Recorda el pacte: ni creure ni negar. Queda't amb l'ensenyament.

Àudio d'aquesta secció

En aquesta sessió es van produir tres vivències clarament diferenciades. La primera no va ser exactament una vida passada, sinó un espai estrany, com una dimensió intermèdia o un lloc de trànsit. La segona semblava correspondre a una vida oriental, marcada per la culpa per la mort d'una mare. La tercera em va portar a una escena als Estats Units, durant una guerra, on jo era una nena que veia marxar el seu pare al camp de batalla.

Primera fase: l'oceà fosc i la negació de l'accés

Al començament de la sessió, se'ns negava explorar en vides passades. Era com si hi hagués una resistència, una interferència o una barrera que impedia avançar amb normalitat. Jo em trobava en una mena de medi estrany, difícil de descriure, com si fos en una altra dimensió, un altre espai o fins i tot un altre temps.

Per buscar un símil, era com ser dins d'un oceà de nit, però amb un fons espès, semblant a la xocolata. No era un oceà normal. Els meus peus estaven enfonsats en aquella substància fosca i viscosa, i quan la Puy em demanava que em mogués, jo no podia caminar. Era com si el terra em retingués.

Quan la Puy preguntava per què estava ancorat en aquella zona de foscor, el terra de la qual era com xocolata, la sensació que tenia era que hi havia de passar algun temps. Una entitat superior m'havia imposat que hi havia de romandre durant un temps, fins que alguna cosa canviés en el meu ésser o fins que acabés de reflexionar sobre alguna cosa que vaig fer en un punt del passat.

De tant en tant veia passar llums per la superfície. Eren llums estranyes, com espurnes que creuaven per damunt d'aquell oceà nocturn, tot i que no es comportaven com una llum normal. La Puy insistia que intentés buscar una porta de llum o algun punt cap al qual moure'm, però hi havia entitats que interferien en tot el que intentàvem fer.

També vaig tenir una altra vivència associada a aquells intents de sortir. Cada vegada que la Puy em demanava sortir dels llocs tan foscos on era, i quan jo intentava caminar, veia una imatge com d'un skyline muntanyós en què el sol començava a sortir, però s'aturava i es tornava a pondre ràpidament. Era com encadenar una albada amb un capvespre de manera contínua. Tota la resta era foscor, tètrica i trista. La interpretació simbòlica que hi he trobat dies després és que allò representava intents de sortir d'allà, però sense tenir encara l'energia suficient per poder abordar-ho. Era com si necessités que algú em donés la mà per treure'm d'una rasa on havia caigut i poder sortir-ne.

Cada vegada que la Puy em preguntava alguna cosa, aquelles entitats no volien contestar. Més aviat semblaven voler que abandonés la sessió. Em demanaven que sortís, que deixés allò. No sé del cert si va ser en aquesta mateixa sessió quan una entitat externa em va indicar que obrís lleugerament els ulls per poder entrar millor en l'estat de consciència expandida, però aquest record queda associat a aquesta primera fase.

En aquell espai vaig poder veure un ésser de llum. Tot al voltant estava envoltat de foscor. Era un ésser gegant, amb els cabells molt, molt llargs, però sense rostre. Era com si darrere dels cabells no hi hagués res. Irradiava molta llum, tot i que no era una llum amb espurnes. Era una presència lluminosa, immensa, silenciosa i estranya.

Quan la Puy em va preguntar per les meves sensacions, va aparèixer amb molta força la sensació d'odi. La resposta que se'm va donar va ser que hi havia entitats que s'alimentaven d'aquell odi. Jo havia de romandre en aquell oceà durant un espai de temps il·limitat. No es vivia exactament com un càstig, sinó més aviat com una mena de lloc de reflexió o d'espera. Havia de deixar passar un temps abans de poder avançar al següent cicle de la meva evolució. No quedava clar si aquell següent cicle era tornar a encarnar o si es tractava d'un altre tipus d'evolució.

Després va aparèixer una cosa semblant a una gruta marina. La Puy va ser qui va provocar o impulsar aquella cerca. Em vaig introduir per aquella gruta, i la gruta acabava en llum. També, en algun moment d'aquesta primera fase, quan la Puy em va demanar sortir o avançar, vaig poder veure un canó geològic. Era una posta de sol sobre el canó, una imatge molt bonica. Ara em sembla probable que aquella imatge guardés alguna connexió amb la tercera fase, la de la nena als Estats Units.

Segona fase: el nen oriental i la mort de la mare

Després d'aquella primera fase vam entrar en una experiència més concreta. Al principi, com em passa de vegades, el que veia era una imatge fixa, com una fotografia.

Va aparèixer una dona molt bella, oriental, amb els cabells molt llargs. Estava ajupida sobre un estany. L'aigua era clara i al fons hi havia vegetació. Ella em mirava amb moltíssim afecte i amor. Recordo veure que tenia una bonica flor blanca, gran, amb els pètals allargats acabats en punta, subjectada a la templa esquerra. Després de diverses preguntes de la Puy, vam arribar a la conclusió que molt probablement aquella dona fos la meva mare en aquella vida.

A poc a poc vaig anar comprenent que jo era un noi molt jove. Ja no era un nen petit, però estava deixant la infantesa i entrant en l'adolescència. Vestia amb una mena de quimono, amb pantaló i part superior. Era negre, i no semblava una roba humil, sinó un quimono ric, distingit.

La gent que m'envoltava em mirava amb una barreja difícil d'interpretar. Al principi la vaig sentir com una combinació d'amor i odi, però després va quedar més clar que no era exactament odi, sinó retret. Em miraven amb amor, però també amb una mena d'acusació silenciosa. Jo havia estat culpable d'alguna cosa.

La Puy em va demanar que intentés esbrinar què havia fet malament. En aquell moment vaig poder veure el rostre d'un home. No sé si era el meu pare o el meu avi. També em mirava amb aquella mateixa expressió d'amor i retret. La seva imatge canviava amb rapidesa: de vegades semblava un home jove i altres vegades un home una mica més gran. No ho puc interpretar amb seguretat, però potser allò indicava el pas del temps i que la seva relació amb mi, fos com a pare o com a avi, va mantenir sempre el mateix to: afecte barrejat amb retret.

Aquell home duia un tocat oriental. No sé si era xinès o japonès. Quan la Puy em va preguntar a què es devia aquell tocat, li vaig dir que pertanyia a funcionaris d'alt rang. No sé si de l'emperador de la Xina o de l'emperador del Japó, però la sensació era clara: aquell personatge masculí era un alt funcionari.

Aleshores va aparèixer la comprensió central d'aquella vida: la meva mare havia mort, i havia mort per culpa meva.

La Puy em va demanar que esbrinés per què. Vaig poder visualitzar una escena a l'exterior d'una casa, potser un pati. Allà hi havia una serp. Era d'un to vermellós fosc, i al llarg del seu cos tenia diverses marques o sortints blancs. A mi, de nen, m'encantaven aquesta mena d'animals. Vam començar a comprendre que la mort de la meva mare podia haver estat relacionada amb aquella serp.

Vaig veure després una escena d'enterrament. Transportaven el cos de la meva mare en una cosa semblant a un carruatge, tirat per almenys dos cavalls negres. La imatge era solemne, dolorosa i carregada de culpa.

Més endavant vaig poder visualitzar una altra escena, com si fos una altra fotografia. La meva mare estava d'esquena a mi, o més ben dit, d'esquena al punt des del qual jo observava. Duia una mena de faldilla voluminosa. La serp se li havia quedat enganxada a la part del darrere de la cuixa esquerra i la mossegava allà. La comprensió va ser que jo havia introduït la serp a la casa com si fos una joguina, sense comprendre el perill. La mort de la meva mare havia estat conseqüència d'aquell acte infantil.

Després d'allò jo em sentia profundament culpable. Tot havia estat per culpa meva. Aquella culpa semblava haver marcat tota aquella existència.

La Puy em va demanar aleshores que avancés més en aquella vida. Em vaig veure com un ancià oriental, en un bosc. Duia un vestit típic, creuat sobre el pit. Estava calb i tenia una mica de barba. Sentia que el moment de la meva mort s'acostava. Dubtava entre morir a casa meva o seure sota un arbre. Finalment vaig decidir seure sota un arbre i esperar allà l'arribada de la mort, que era molt propera.

La Puy em va demanar que anés al moment de la meva mort. Ella em veia com un ancià oriental i em va indicar que havia de perdonar-me a mi mateix. L'ensenyament era que tot allò que havia estat aquell home, aquell nen que es va sentir culpable per la mort de la seva mare, havia de quedar-se allà. Aquella etapa ja havia passat i no tenia per què continuar reflectint-se en la meva existència actual.

La frase essencial va ser: tot el que pertany a aquell cos es queda allà.

En morir, la sensació era que havia de perdonar-me. Allò no havia estat realment culpa meva. Havia estat un accident. Jo era un nen i no havia tingut consciència plena de les conseqüències. La mort de la meva mare havia estat terrible, però no havia de continuar carregant eternament amb aquella culpa.

Tercera fase: la nena de la praderia i el pare que marxa a la guerra

En la tercera fase jo era una nena. Per buscar un símil, era com una nena de “La casa de la pradera”. La meva casa era dalt d'un turó, envoltada d'una herba suau i agradable. Jo duia un vestit llarg de nena i tenia els cabells arrissats, d'un color clar. No arribava a ser ros, però sí un castany molt, molt ros.

Al principi estava contenta i feliç perquè veia el meu pare. El meu pare duia una gorra militar. Per la forma de la gorra vaig deduir que érem als Estats Units i que pertanyia a l'exèrcit. No sé si era de l'exèrcit confederat o de l'exèrcit ianqui, encara que la impressió més forta era que podia tractar-se d'una escena relacionada amb la Guerra de Secessió.

El meu pare m'agafava per les aixelles i m'aixecava de terra, com s'aixequen els nens per fer-los un “aupa”. Jugava amb mi i jo reia. Em sentia molt contenta, molt feliç, molt unida a ell. Veure el meu pare em feia sentir bé.

Però de sobte va arribar una sensació molt negativa. El meu pare se n'anava. Havia de tornar al camp de batalla. Havia vingut a veure'ns, encara que en l'escena jo només em vaig poder veure a mi. No vaig poder veure si tenia germans, germanes o mare amb mi.

Llavors em va envair un sentiment profund de tristesa. El meu pare baixava pel pendent i se n'anava de nou a la guerra. Jo sentia, amb una certesa absoluta, que ja no el tornaria a veure mai més. I així va ser. Encara que era una nena, sabia que el meu pare no tornaria.

Ple de ràbia i de dolor, vaig pujar corrent a un altre turó que hi havia al costat de casa meva. Mentre pujava, sentia la columna de l'exèrcit desplaçant-se a prop de la casa. El meu pare s'hi anava a unir. Recordo que aquella columna duia una banda de música. La música sonava perfectament. Era una cançó de l'exèrcit, una melodia que recordo haver sentit en alguna de les moltes pel·lícules de Hollywood de tipus western o relacionades amb la Guerra de Secessió.

Mentre aquella música sonava, era com si el volum augmentés i se'm fiqués dins de les orelles. Dels meus ulls sortien moltíssimes llàgrimes. M'abocava des del turó i veia la columna militar avançant. Sabia que el meu pare se n'anava i que no tornaria mai més.

Aquí es va tallar aquesta tercera fase.

Reflexió final de la sessió

Aquesta sessió sembla articular-se al voltant de diverses emocions molt potents: odi, culpa, retret, pèrdua, tristesa i necessitat de perdó.

En la primera fase, la imatge de l'oceà fosc amb un fons espès parla d'un estat de bloqueig o de retenció. No hi havia moviment possible. Els peus estaven enfonsats i les entitats interferien. L'emoció predominant era l'odi, i la informació rebuda assenyalava que hi havia entitats alimentant-se d'aquell odi. L'ensenyament d'aquella fase sembla estar relacionat amb la necessitat de travessar un espai d'espera, de reflexió o de depuració abans de poder avançar cap a un altre cicle.

En la segona fase, el nucli és la culpa. Apareix una vida oriental on, essent un nen, vaig introduir una serp a la casa com si fos una joguina. La serp va mossegar la meva mare i ella va morir. Tota aquella vida va quedar marcada per la culpa, pel retret dels altres i pel retret cap a mi mateix. L'escena final com a ancià oriental introdueix l'ensenyament més clar d'aquesta fase: havia de perdonar-me. No havia estat una acció malvada, sinó un accident ocorregut des de la inconsciència d'un nen. Tot el que pertanyia a aquell cos havia de quedar-se allà.

En la tercera fase, l'emoció central és la pèrdua. Jo era una nena que veia marxar el seu pare a la guerra. Primer hi havia alegria, joc, contacte físic i amor. Després, de manera brusca, arribava la certesa que el meu pare no tornaria. La música militar, la columna allunyant-se i les llàgrimes intensificaven la vivència d'abandonament, de dol i de separació definitiva.

Les tres fases podrien tenir un fil comú: situacions en què alguna cosa queda atrapada emocionalment. En la primera fase, l'odi retenia. En la segona, la culpa retenia. En la tercera, la pèrdua retenia. En tots els casos hi havia una dificultat per avançar: no poder moure's en l'oceà, no poder deixar anar la culpa per la mort de la mare, no poder acceptar la marxa definitiva del pare.

Ensenyaments principals

El primer ensenyament és que l'odi ens pot mantenir atrapats. Dins de la sessió jo ho vaig viure mitjançant una imatge molt concreta: la sensació que hi havia entitats que s'alimentaven d'aquell odi. No puc saber quina naturalesa tenia aquella percepció. En un pla completament pràctic, sí que puc reconèixer una cosa: alimentar durant molt de temps una emoció pot organitzar la nostra atenció, les nostres decisions i la nostra manera de relacionar-nos amb el món al seu voltant.

El segon ensenyament és que no tota culpa correspon a una responsabilitat real. En la vida oriental, la mort de la mare va ser viscuda com a culpa, però la comprensió final va ser que havia estat un accident. La consciència adulta d'aquella vida necessitava perdonar el nen que havia actuat sense conèixer les conseqüències.

El tercer ensenyament és que no tot allò que sentim ha de continuar governant-nos indefinidament. Dins de la regressió va aparèixer la frase «tot el que pertany a aquell cos es queda allà». Tant si aquella escena corresponia a una altra vida com si era una construcció simbòlica, l'ensenyament que vaig traslladar al present va ser el mateix: una culpa antiga pot ser revisada, compresa i, quan no correspon a una responsabilitat real, deixada anar.

El quart ensenyament és que la pèrdua pot quedar fixada no només en el fet de perdre algú, sinó en l'instant exacte en què se sap que aquella persona no tornarà. En la vivència de la nena, el moment traumàtic no va ser veure morir el pare, sinó veure'l marxar amb la certesa interior que no tornaria. L'experiència em va deixar també una comprensió espiritual molt íntima: vaig sentir la vida com un capítol dins d'alguna cosa més gran i l'amor com una realitat que no s'esgotava en aquell comiat. No puc saber si ens tornarem a trobar literalment amb els qui perdem i no vull presentar aquesta esperança com una certesa ni com una «cura» universal del dol. El que sí que vaig aprendre és que acceptar que algú no torna de la mateixa manera no obliga a deixar d'estimar-lo. El vincle es pot transformar sense desaparèixer de la nostra vida interior.

Porta-ho a la teva vida

No necessites decidir si aquestes escenes van ser literals per treballar amb les seves preguntes.

Hi ha alguna culpa que continues tractant com si fos una responsabilitat absoluta? Què sabies realment quan vas prendre aquella decisió? Hi ha una pèrdua la realitat de la qual continues intentant negociar interiorment? Quina emoció fa massa temps que organitza la teva vida al seu voltant? Què podria significar «deixar anar» sense oblidar ni negar el que va passar?

Si aquestes preguntes desperten un patiment difícil de sostenir, no cal resoldre'l tot sol. La integració també pot consistir a demanar ajuda.

Àudio d'aquesta secció

Primera fase de la sessió: conflicte laboral, por i origen emocional

La primera fase d'aquesta sessió va girar al voltant d'un conflicte laboral actual que activava en mi una cadena emocional molt profunda: por d'enfrontar-me, por de perdre la feina, por de no portar diners a casa, sensació d'inutilitat, solitud, abandonament, desconfiança i bloqueig corporal.

La Puy em va anar portant des d'aquella situació laboral present cap a records de joventut, infantesa primerenca i, posteriorment, cap a escenes simbòliques o regressives relacionades amb foscor, mort, foc, separació del cos i una experiència d'unitat o amor infinit.

La sessió va començar amb el conflicte laboral. Jo expressava rebuig a continuar treballant amb una persona o amb un entorn concret. Apareixien el client, els terminis, les responsabilitats mal repartides, la manca de comunicació i la sensació que se m'estava exigint una cosa impossible.

També apareixia la necessitat d'explicar en anglès el que havia passat i de comunicar als meus superiors que no podia assumir responsabilitats que no em pertocaven.

Aquell conflicte laboral va començar a transformar-se en por econòmica i familiar. Apareixia la por de no portar diners a casa, d'un possible acomiadament, de la situació de la startup, de la intel·ligència artificial, dels clients futurs i de la proximitat de la jubilació.

L'emoció corporal dominant era una barreja d'amargor, ràbia continguda i impotència. La Puy em va demanar que localitzés quan ho havia sentit amb més força.

Aleshores va sorgir el record d'una empresa anterior, amb clients insatisfets, judicis o problemes de software. Aquell episodi semblava estar associat a una por professional profunda.

Després vaig retrocedir a l'inici de la meva vida laboral i adulta. Va aparèixer el record del meu primer dia de feina, amb 18 anys, a Madrid. El meu pare em deixava allà, en un pis amb companys desconeguts.

El sentiment principal era la solitud. La frase emocional que resumia aquell moment era: «m'he quedat sol».

També apareixia tristesa i una sensació d'impostor, o de no poder acabar el que començo.

A continuació es va explorar una nit de joventut. Aquesta part de la transcripció original era dubtosa, però el bloc emocional semblava clar: jo sortia sol, tornava a una habitació i sentia una solitud intensa acompanyada de por.

Es repetien frases de tranquil·lització, com «no et preocupis». Encara que el detall literal de l'escena no era completament fiable, l'emoció de fons sí que ho era: aïllament, vulnerabilitat i manca de sosteniment.

La Puy va comparar aquelles sensacions amb la situació actual. Jo semblava reconèixer similituds, encara que també apareixien matisos. No tot en la meva vida havia acabat malament. També hi havia hagut coses bones i dolentes.

La sessió va continuar cap enrere, buscant l'origen de la por.

Aleshores vaig entrar en records d'infantesa. Van aparèixer els meus pares, l'exigència, el fet de ser posat com a exemple i l'ambivalència entre fer-ho bé i fallar.

Després van aparèixer escenes familiars i, més tard, fòbies o pors concretes: insectes, aranyes, ensurt corporal i respiració continguda.

Vaig relatar una por intensa als insectes i les aranyes, encara que racionalment sabés que no sempre eren perillosos.

La Puy va connectar aquell patró amb la por actual d'enfrontar-me a alguna cosa no desitjada.

Van aparèixer també altres pors: les altures, el vertigen, mirar cap avall i la sensació de perill corporal.

La Puy va resumir que hi havia moltes pors i va proposar anar a l'origen més primerenc.

Aleshores es va iniciar una regressió cap a una escena de nadó o d'infantesa molt primerenca. Jo estava dret al meu bressol, agafant fortament els barrots amb les manetes. Em sacsejava endavant i endarrere. Tenia el bolquer tacat, enganxat al culet. Era caca i no m'agradava, però el pitjor no era això. El pitjor era la sensació de solitud.

Aquest record l'havia tingut durant tota la meva vida. Sempre que apareixia a la meva ment la pregunta «quin ha estat el primer record de la meva infantesa?», sorgia aquesta imatge.

Era estiu, a la tarda. Era a l'habitació dels meus pares, sol. Feia molta estona que esperava que algú vingués a netejar-me, però sobretot a donar-me afecte. Feia molta estona que estava sol.

Al final de la sessió, la Puy em va indicar que allò podia haver estat motiu d'un trauma infantil. La manca d'assistència a una edat tan primerenca pot suposar un record molt negatiu i difícil d'oblidar.

Jo em sentia esperant el meu pare o els meus pares. La frase emocional principal era: «no vénen» o «estàs sol».

Encara recordo cap a on mirava. Mirava cap al passadís. Veia el llum encès, perquè casa meva tenia un passadís molt llarg i hi havia parts sense finestres. Calia encendre el llum per poder desplaçar-se d'una estança a una altra, encara que fos de dia.

Tot i així, jo continuava esperant. I mai no apareixia ningú.

Era com si fes hores que esperava.

Aquella espera es vivia com una cosa infinita, eterna, interminable. La Puy em va demanar que em fongués amb aquella sensació.

Després va aparèixer una sensació a la gola, com alguna cosa empassada o bloquejada. També va sorgir la idea de despertar d'un gran somni o de veure alguna cosa com una foto. La Puy intentava que jo descrivís l'escena sense forçar una interpretació.

Aquesta sensació d'ofec i de gola bloquejada té a veure amb la vivència que va passar més tard, en aquesta mateixa sessió, en concret amb el seu desenllaç.

El cos apareixia com la via principal d'accés a la informació: la gola, les mans, els nervis, el somni i la imatge.

La Puy em va tornar a l'escena del bressol i els barrots. L'emoció es va intensificar.

Va aparèixer la metàfora de la presó, la necessitat d'ajuda, la foscor, la impossibilitat de sortir i la dificultat per saber on estava recolzat el meu cos.

Vaig arribar a dir alguna cosa semblant a: «soc foscor».

Després va aparèixer la paraula «mort» o una sensació de mort. La Puy va intentar portar-me al moment anterior.

Més tard va tornar a l'escena del nadó i em va demanar que avancés fins que vingués algú.

Va aparèixer una figura materna, però amb poca disponibilitat emocional. Tenia la cara cap avall o cap a un costat, sense mirar-me directament. Això reforçava l'eix central d'una demanda d'ajuda que no era rebuda o que no era mirada.

Van aparèixer paraules com unitat, amor infinit, reencarnació i moltes pors. La pregunta central era què havia d'aprendre. La resposta transcrita més clara va ser que l'amor «és infinit sempre».

La Puy va intentar traduir aquella experiència a una possible sanació de l'ansietat. Va formular que aquell amor infinit seria el que el nen havia necessitat a la infància.

L'escena va canviar llavors cap a un material més simbòlic: un armari antic, fusta cremada, crits, aigua corrent, fum o un incendi.

Sentia crits llunyans de dones i nens, desesperats, com si s'estigués produint un esdeveniment catastròfic. Jo sentia que «ja era mort» o que observava des de fora. Tot això semblava guardar relació amb els fets que sorgirien després en la regressió posterior d'aquesta mateixa sessió, amb alguna cosa molt tràgica.

Després vaig descriure una sortida del cos, bloqueig, incapacitat per pensar i la sensació d'estar «entre diversos mons».

La Puy va interpretar que jo era en una dimensió connectada o d'unitat, i em va demanar que hi busqués una solució per a l'ansietat.

Segona fase de la sessió: entrada en la regressió oriental

La Puy em va demanar que entrés al lloc on se sentien els crits de terror, és quan comença aquesta vivència.

Em vaig trobar en una zona oberta, envoltada per parets de roca. Aquelles parets estaven tacades del que semblava sang. Hi havia dos tipus de taques. Unes eren negroses, fosques, plenes de mosques. Jo sabia que allò havia de fer mala olor, que havia de ser una cosa pudent, encara que no podia percebre l'olor. No sé per quina raó no podia olorar-ho. Les altres taques eren d'un to vermellós molt més clar, com sang molt recent.

Abans o durant aquella primera descripció del lloc, van començar a aparèixer també sensacions i imatges relacionades amb cavalls. Hi havia molts cavalls. La impressió que vaig tenir era que els cavalls tenien una relació directa amb l'estatus social. La tinença de molts o pocs cavalls definia d'alguna manera el rang o la posició dins d'aquella societat.

En un primer moment em vaig preguntar si allò podia estar relacionat amb alguna de les estepes mongòliques de la Xina, però mai no vaig poder saber amb seguretat si estàvem parlant de la Xina, del Japó o d'un altre territori oriental. La sensació general era oriental, però no vaig poder ubicar amb precisió el lloc.

Després va aparèixer davant meu la imatge d'un pitral buit, sense cos que l'omplís. Era un pitral força bonic, de color negre. Al principi no sabia exactament què era. Tenia unes espatlleres de color clar, tot i que no vaig arribar a distingir si eren metàl·liques, platejades o d'un altre material.

La part pectoral, en canvi, sí que la vaig poder veure amb moltíssima claredat. Estava composta per escates superposades les unes sobre les altres. No recordo amb exactitud si eren metàl·liques, però sí que recordo que acabaven en una punta arrodonida. El color era negre atzabeja.

A sobre d'aquell pitral, com si estigués penjat d'algun lloc o col·locat damunt seu, hi havia un casc. El casc era de color plata i en penjava una crinera de cavall. Aquella crinera sortia d'una mena de pelatge a la part superior del casc i era d'un to clar, força clar.

Després vaig passar a la visió d'un poblat ple de cabanes. Allà jo era una mena d'oficial. Estava amb diversos homes i parlàvem amb la gent del lloc. Aquella gent tenia alguna relació amb mi, tot i que no sé si era una relació de parentiu directa o indirecta. Hi havia tensió.

Algú reclamava uns tributs que s'havien de pagar. Entre aquells tributs hi havia la cessió de dones. En aquell moment hi havia una dona agafada a la meva cama, concretament crec que al meu panxell dret. Recolzava la cara sobre el meu panxell i plorava. Em demanava que no fes allò.

No sé si aquella dona era una germana, una cosina o algun altre tipus de familiar proper, però la sensació de parentiu era molt forta. S'assemblava a la sensació de tenir al davant algú de la meva pròpia sang.

La dona duia un vestit llarg, pobre, de color clar, preparat per viure al camp. Tenia els cabells llargs. Recordo que els cabells no eren foscos, tot i que no vaig poder precisar gaire més. Plorava molt.

Jo sentia una gran impotència per dins, perquè sabia que allò estava malament. Hi havia molts homes al meu voltant i aquells homes tenien una relació militar amb mi. Amb ells vaig mantenir una mena de discussió. Crec recordar que els deia que no la podia lliurar, que formava part de la meva família. Aquella dona havia de formar part del tribut exigit, però jo em resistia a lliurar-la.

Després vaig tornar, o vaig entrar de ple, a l'escena de la pedra ensangonada. La Puy em va demanar que intentés esbrinar què significava allò. Llavors em vaig traslladar a l'interior d'una estança que semblava un domicili oriental.

A dins hi havia una dona relativament jove, d'entre 40 i 50 anys. Duia els cabells curts i em va semblar una mica atractiva. Vestia amb una part superior blanca i una part inferior que semblava una faldilla negra molt llarga. Estava asseguda a terra i atenia algú. Escoltava les seves explicacions.

Jo tenia molt d'interès a descobrir més elements o personatges de l'escena. Intentava girar el coll cap a la meva dreta per veure qui hi havia allà o a qui estava mirant aquella dona. Però em resultava impossible. La sensació era com si el meu coll fos de pedra i jo, amb el meu cervell, intentés moure'l sense aconseguir-ho. Se'm negava el moviment una vegada i una altra. Dies després i en altres regressions vaig comprendre l'origen d'aquesta immobilitat en la qual no podria girar el coll per contemplar més elements de l'escena o fins i tot per moure'm a altres estances a altres llocs. Està intrínsecament relacionat amb l'energia per poder arribar a aquells llocs o veure certes coses. És com si la teva ànima o la teva consciència hagués de tenir una recàrrega d'energia per poder entrar en aquella escena o desplaçar-te a aquell lloc, és a dir com si tinguéssim un cable elèctric per endollar a una font d'alimentació i que se'ns atorgui la suficient energia per poder continuar, però no hi ha dubte que de vegades també està relacionat amb la por.

Tot i així, gràcies a la meva insistència, finalment vaig aconseguir girar la cara i veure el rostre de l'individu que ella estava mirant. Era un home més gran que jo. No era necessàriament ancià, però sí que tenia una edat molt superior a la meva. Sabia que tenia un rang militar molt alt.

Duia una mena de casc. Des de la part superior de les celles, on es recolzava el casc, sorgien unes làmines en diagonal. N'hi havia dues cap al costat dret i dues cap al costat esquerre. Recordo que les làmines superiors tenien un semicercle.

Aquell home em mirava amb preocupació. El seu rostre expressava una inquietud molt gran.

En aquell moment vaig comprendre el tema que estava tractant amb la dona. Es tractava d'un dels meus companys, algú amb qui jo mantenia un lligam força intens. No sé si era una amistat profunda, si era un inferior meu dins del rang militar o si hi havia un altre vincle, però la relació entre ell i jo era molt intensa.

De sobte vaig poder visualitzar el fill d'aquella dona. No sé si era en un camp de batalla o simplement entrenant, tot i que em sembla que no era una batalla. El vaig veure manejant una katana. Duia una mena de quimono de guerra blanc a la part superior. La visualització d'aquest individu es limitava sobretot a la part superior del seu cos.

Brandia la katana amb una gran destresa. La feia girar en cercles amb una mà i després se la passava a l'altra, demostrant una habilitat enorme amb l'espasa. Ell somreia, com si digués: «soc invencible».

Després vaig tornar de nou a l'escena de la conversa entre aquella dona, que era la mare, i l'home d'alt rang. Ell li estava comunicant la mort del seu fill.

Tot i així, vaig poder detectar alguna cosa estranya. Se li estava explicant a la mare que el seu fill havia mort amb gran honor, però hi havia alguna cosa que no em quadrava. Vaig tornar a mirar el meu superior i vaig comprendre que la seva preocupació estava relacionada amb allò que estava explicant. Ell estava mentint.

La mort d'aquell fill s'havia produït per una altra causa, i a ell no li interessava que els altres la coneguessin. Em mirava inquiet, com amb temor que jo anés a parlar. Semblava tenir por que jo revelés la veritat.

Vaig tornar a girar la cara cap a la dona. Ella, pel xoc emocional, no podia apartar la vista del meu superior. Ni tan sols parpellejava. Ja sabia a què havíem anat allà. Així que ens va veure aparèixer sols a mi i al meu superior, s'ho va imaginar. Es va quedar com petrificada, pràcticament incapaç de parpellejar.

Després de comunicar-li la notícia a aquella mare, la Puy em va fer intentar esbrinar el perquè d'allò. Llavors vaig tornar a les parets de roca ensangonades i no sabia per què hi havia tornat.

Havia de girar el cap cap a la dreta d'aquelles parets de roca. Eren com una mena de petit penya-segat i hi havia alguna cosa a la part superior que no volia mirar. El coll tornava a quedar-se encallat, com enrocat. No podia mirar. Sentia por, angoixa, però sobretot tristesa. Dies després vaig entendre que allò era tristesa i por de reconèixer el que realment havia passat.

La raó principal de la mort del noi estava relacionada també amb altres coses que havien passat en aquella mena de patíbul natural.

Al final vaig poder girar el cap i vaig veure una quantitat enorme de gent. Eren tots civils, pagesos, homes, dones i nens. No sé si entre ells hi havia aquell oficial. La raó per la qual no podia mirar era que s'anava a produir, o més ben dit, ja s'estava produint, una execució massiva.

Havíem de passar per la katana a tots ells, a tall de reprimenda, càstig i escarment per a la resta de poblats que hi havia allà.

Desconec el nombre exacte de persones. Era massa gent. No puc dir si eren desenes o centenars. El que sí que puc assegurar és que la quantitat de sang que rajava des d'allà, i els dos colors diferents que havia vist a les parets, em van portar a deduir que les execucions es van prolongar durant molts dies, i que la sang de les víctimes va estar rajant per aquelles parets.

Aquell militar superior havia ordenat una cosa de manera injusta. Potser ho va fer per obtenir un benefici econòmic d'aquella matança, o potser per un simple fet de mèrit, per aparentar que havia sufocat una rebel·lió que realment no havia existit mai.

En qualsevol cas, quan ho vaig descobrir, el meu cor es va omplir de tristesa durant la sessió. Jo havia executat aquelles ordres. Tenia homes sota el meu comandament, i tant els meus homes com jo procedíem al desmembrament de totes les víctimes. Cada vegada que passàvem per la katana una persona, la sensació de cor trencat era immensa. No podia suportar-ho.

No vaig poder veure què va ser exactament d'aquell noi, però em va fer la sensació que ell sí que es degué negar a executar aquelles ordres. Potser la seva mort va estar relacionada amb aquella negativa, amb el fet de no acceptar participar en aquella matança.

Puy em va demanar llavors que fes alguna cosa per intentar esbrinar més coses, encara que no recordo amb exactitud què em va indicar. Jo vaig continuar aprofundint en la línia de temps, intentant veure què passaria després d'allò.

Aleshores vaig notar que el meu superior donava una ordre. Els meus propis homes m'agafaven per darrere amb bastant força. Un es col·locava a cada costat de les meves espatlles. M'agafaven de l'espatlla i del braç per retenir-me. Jo intentava moure'm, però era impossible.

Aquell home havia donat l'ordre de la meva execució. El que volia era fer desaparèixer un testimoni incòmode d'una cosa de la qual ell era l'únic responsable.

Recordo una visió de la meva pròpia cara. Jo tenia una edat semblant a la del noi que havia mort. Després situaven el meu cap a terra, sobre una gran pedra plana. M'empenyien des de la part del darrere de l'esquena. En aquell moment vaig tenir la sensació que una katana, o una espasa semblant, acabava amb la meva vida.

Allà es va aturar l'experiència de consciència expandida.

Retorn de l'experiència i connexió amb la meva vida actual

Quan vaig tornar, Puy em va demanar que en tragués alguna conclusió sobre l'ensenyament que havia rebut d'aquella vivència. Jo vaig dir que calia saber dir que no.

Li vaig comentar que em semblava bastant mundà venir a aquest pla físic amb un deure tan aparentment ximple com aprendre a dir que no. Un espera venir amb deures molt més elevats, amb algun poder metafísic superior o amb grans encàrrecs. Tanmateix, allò em semblava massa simple, fins i tot absurd.

Tanmateix, durant la sessió vaig viure aquest ensenyament com una tasca central de la meva vida: aprendre a dir que no a temps.

En aquell moment, Puy em va recordar el motiu pel qual jo era allà. Havia estat diagnosticat de síndrome de burn-out i tenia un diagnòstic mèdic de trastorn ansiosodepressiu recurrent major. Aquell trastorn s'havia generat després de dos anys i mig intensos de feina, durant els quals no havia sabut dir que no en molts moments.

La deducció que vaig obtenir al final de la vivència va ser que m'havia encarnat en aquest moment a la Terra amb una missió aparentment senzilla, però profundament important: aprendre a dir que no en el moment necessari. No com una forma de rebel·lia gratuïta, sinó com una capacitat d'imposar-se davant de situacions anormals, injustes o abusives, fins i tot quan les creences, els protocols, les obligacions o la mateixa societat empenyin cap al sí, presentant-lo com el deure o l'obligació.

Encara que durant els últims sis mesos vaig intentar encarrilar tots els projectes als quals era assignat per rebre l'ajuda que necessitava, aquella ajuda mai no va arribar a ser real. Jo havia reclamat per vies legals, amb correus amb còpia a tots els superiors, intentant fer tot el soroll possible. Però allò no m'havia servit de res. Ja era massa tard.

L'ensenyament aleshores va cobrar tot el seu sentit. Hauria hagut de començar molt abans a negar-m'hi. Hauria hagut d'oposar-me en tota mena de reunions. D'aquesta manera, els superiors no haurien jugat amb mi o, si més no, haurien estat molt més cauts.

Ensenyament principal

L'ensenyament principal d'aquesta regressió és que dir que no pot ser una missió vital. No es tracta de negar per negar, ni de convertir-se en algú rebel sense causa. Es tracta de reconèixer quan una situació és anormal, injusta o destructiva, i tenir prou força per oposar-s'hi encara que l'autoritat, el costum, l'obligació o la societat empenyin cap al sí.

En la regressió, l'absència del no apareixia associada a diverses formes de patiment: el lliurament d'una dona com a tribut, la mentida sobre la mort d'un jove, l'execució massiva de civils i el meu propi silenci davant d'una estructura jeràrquica que imposava ordres injustes.

La figura del noi va poder representar el no que jo no vaig ser capaç de pronunciar a temps. Potser ell sí que s'hi va negar, i potser per això va morir. En canvi, jo vaig romandre dins del sistema, executant ordres que em destrossaven interiorment fins a convertir-me també en un testimoni incòmode.

L'ensenyament també va mostrar que dir que no massa tard pot no evitar el dany, i fins i tot pot comportar conseqüències encara més complexes. En aquella vivència, les meves mans ja estaven tacades de sang. Encara que al final m'haguessin executat igualment per negar-m'hi des del principi, si més no les meves mans haurien estat netes.

Per això, l'aprenentatge no és únicament posar límits, sinó posar-los abans que el dany sigui irreversible. El límit tardà pot tenir valor, però no substitueix el límit que hauria d'haver aparegut al començament.

En la meva vida actual, aquest ensenyament es relaciona directament amb la meva experiència laboral i amb la malaltia derivada d'haver sostingut durant massa temps càrregues que no havia de suportar sol. La regressió em va mostrar que el límit no era un detall menor: era el nucli de l'ensenyament.

També va mostrar que darrere de la dificultat per dir que no podia existir una arrel molt més antiga: l'espera infantil, la necessitat d'ajuda no rebuda, la por de quedar-se sol i la tendència a aguantar massa esperant que algú aparegui, miri, ajudi o repari la situació.

La sessió sembla unir tres plans d'un mateix ensenyament: el nen que espera ajuda i no la rep, l'adult que sosté càrregues laborals que no li pertoquen, i l'oficial que obeeix ordres injustes fins que ja és massa tard. En els tres casos, l'aprenentatge és el mateix: reconèixer el límit, anomenar-lo i actuar abans de quedar atrapat en una situació que destrueixi la pròpia integritat.

Queda una última cosa per dir, i és la que de debò importa. Aquella conclusió que vaig donar a la Puy en sortir de la sessió —que havia d'aprendre a dir que no— admet dues lectures, i cap de les dues no la debilita.

Si aquella vivència corresponia de debò a una vida anterior, aleshores hauria encarnat en aquesta amb un ensenyament pendent: sostenir a temps el límit que allà no vaig saber sostenir. I si tot allò va ser una reconstrucció del meu subconscient, el missatge no canvia ni un àpex: la meva pròpia ment hauria triat les imatges més dures que tenia a mà per dir-me exactament el mateix. Pot canviar la naturalesa de la regressió; l'ensenyament no canvia.

Porta-ho a la teva vida

L'ensenyament d'aquesta regressió no exigeix haver viscut cap escena militar.

Pregunta't: on estàs dient que sí quan per dins saps que necessites dir que no? Quina por sosté aquest sí: perdre acceptació, diners, una relació, una imatge de tu mateix? Estàs esperant a posar un límit quan ja hagis emmalaltit, explotat o quedat completament esgotat? Quin límit petit es pot posar ara, abans que el dany augmenti? Necessites documentar una situació, demanar ajuda, parlar amb un professional o sol·licitar suport a algú?

Dir que no no sempre resol el problema. Algunes situacions requereixen negociació, protecció, assessorament o ajuda externa. L'ensenyament no és reaccionar impulsivament, sinó reconèixer a temps allò que ja no es pot continuar sostenint.

Àudio d'aquesta secció

La sessió més recent es va iniciar per parlar de temes relacionats amb l'ansietat.

De sobte vaig aparèixer en una mena de palau. Era un palau il·luminat pel que jo creia que eren torxes, perquè la llum era daurada. A la meva esquerra vaig poder veure un ésser amb aspecte humà. Era una persona molt prima, amb els cabells molt negres i una barba també molt negra i fina. Tenia els ulls maquillats.

Duia una mena de tocat que semblava de tela, encara que alhora jo sabia que no era tela. Era molt estret a la part del front i molt ample a la zona del clatell. La seva vestimenta era blanca, d'un blanc lleugerament blavós, del tipus de les túniques o vestits que duien tant homes com dones a l'antiguitat.

El tocat tenia una mena de llistó blau cel i també, al costat del coll, una altra banda d'aquell mateix to. Insisteixo que la meva percepció del color pot no ser precisa pel meu problema de visió cromàtica. L'única cosa que vaig poder veure era alguna cosa que em recordava el que altres persones anomenen blau cel.

Aquell ésser no em mirava a mi. Mirava cap a un punt del temple. Allò semblava precisament un temple. Vaig preguntar per aquella persona i vaig rebre un pensament o sensació que em transmetia que era una cosa entre un rei i un sacerdot, algú molt important.

Just després de veure aquell ésser que semblava estar entre rei i sacerdot, vaig poder entreveure una sèrie d'estructures daurades de gran bellesa. Entre elles va aparèixer alguna cosa semblant al vaixell de la vida. El vaixell de la vida l'havíem vist en el viatge a Egipte, a l'entrada d'un dels temples. Ja l'havia vist abans en algun llibre o documental. Dins de la cultura egípcia, formava part de l'aixovar que era enterrat amb el faraó.

Aquell vaixell de la vida era d'or. No es tractava d'un or apagat, sinó d'un or viu, magnífic, que rebia el centelleig d'unes torxes que jo no podia veure directament. Aquelles torxes invisibles semblaven llançar raigs de llum que es reflectien en cadascuna d'aquelles estructures daurades, fent que cada centelleig recorregués les seves superfícies.

També vaig poder veure unes ales daurades, construïdes igualment d'or. Vaig tractar de fixar-m'hi millor. Eren una mena de rèplica del disc solar alat egipci, però amb una peculiaritat molt clara: les ales estaven disposades en forma de V invertida, i al vèrtex superior es trobava el disc solar. Aquelles ales també rebien les espurnes de les torxes invisibles, com si la llum rebotés sobre l'or i generés reflexos vius, gairebé sagrats.

Aquell temple era gran, però tenia un final. Es podia veure foscor al fons, i això era el que jo interpretava com el final de l'espai. Tot estava banyat en una llum daurada. Hi havia columnes molt altes i primes que acabaven en uns arcs. Semblaven arcs de mig punt medievals, encara que no arribaven a ser-ho exactament. Era alguna cosa més subtil i més avançada.

A la part del sostre, també daurada, es veien petits llistons negres, com guions, tots orientats en el mateix sentit.

Vaig tractar de mirar en la direcció en què mirava aquell ésser que tenia al meu costat. Jo tenia la sensació que executava les ordres que ell em donava. En mirar, vaig descobrir que la planta d'aquell temple tenia moltes més columnes. Per fer servir un símil, era una cosa semblant a una mesquita, en el sentit que moltes mesquites tenen una gran columnata interior. Allò era similar, encara que no igual.

Llavors vaig poder percebre un seguici de persones que transportaven alguna cosa. Era alguna cosa molt gran, enorme. Eren unes andes. Hi havia dues andes, una a l'esquerra i una altra a la dreta. Cadascuna d'elles podia estar transportada per entre vint i trenta éssers. Tenien aspecte humanoide i tots anaven vestits exactament igual.

Vestien una mena de vestit de color platí mat. La part inferior era com una faldilla. Duien també un calçat que pujava fins a mig panxell i que tenia aquell mateix color platí mat. La part superior de la vestimenta no aconseguia veure-la bé, encara que sí que percebia que tot tenia consonància de color.

El que vaig poder veure amb claredat van ser els seus tocats. No eren cascs rígids, sinó una mena de cascs formats per múltiples escates allargades que acabaven en punta. Cadascuna d'aquelles escates semblava poder moure's. El tocat els cobria part del front, tot el cap i s'allargava per part del coll.

Tots es movien amb una sincronització extraordinària, com si fossin un sol ésser.

M'intrigava molt què hi havia damunt d'aquelles andes, perquè des del meu angle no aconseguia veure-ho. Vaig preguntar i algú em va dir: «És la reina».

Jo sabia que tenia la capacitat de moure'm en qualsevol angle, com si pogués sobrevolar l'escena des d'un punt superior. Vaig decidir aproximar-me al seguici. Ells es movien en una direcció. En sentir «és la reina» i veure que les andes duien alguna cosa plana, em vaig preguntar si seria la reina morta. Esperava trobar-me amb una dona difunta.

Tanmateix, quan vaig sobrevolar el seguici, vaig veure que hi havia una dona estirada amb els ulls oberts. Em mirava. No em mirava amb cap sentiment especial; simplement em mirava directament als ulls. La sensació era de tranquil·litat. No em pertorbava.

Em vaig preguntar què feia aquell seguici, cap a on anava i per què transportaven una dona estirada. De sobte, em vaig girar enrere i vaig veure que el seguici es dirigia cap a alguna cosa que abans no hi era. A prop del final del palau o temple s'havia obert una mena de porta.

Vaig preguntar què era allò, perquè la porta s'havia obert enmig del no-res. No era en cap paret ni en cap lloc físic recognoscible. Em van dir que era un portal.

El portal tenia una nitidesa absoluta, però completament absoluta. A l'altre extrem es veia un altre tipus de palau, molt diferent del lloc on érem. Al temple inicial hi predominaven els colors daurats.

En algun moment d'aquesta experiència, Puy em va preguntar: «Pregunta'ls on ets i qui són». Jo vaig fer aquesta pregunta i em va venir una cosa molt clara, a manera de sensació: eren els Shemsu-Hor.

He de reconèixer que jo ja havia llegit bastant sobre els Shemsu-Hor. En concret, en tenia constància a través d'una referència relacionada amb un dels últims faraons de les últimes dinasties. Segons recordava, aquell faraó va demanar al seu summe sacerdot, una persona molt capaç i amb gran talent, que fes una descripció dels canvis que s'havien produït en la religió egípcia, en el panteó de déus i en altres aspectes.

Aquell summe sacerdot hauria trobat el manifest de Menes o Narmer —no recordo bé el nom—. Aquell manifest venia a dir, d'alguna manera, que el mateix faraó es declarava a si mateix com el primer faraó de totes les dinasties que el succeirien. Alguna cosa així com: «Jo sóc Menes, primer faraó de totes les dinasties que em succeiran, i sóc el successor dels Shemsu-Hor, que van governar durant deu mil anys a la Terra».

Com que jo ja coneixia aquesta informació, he tingut dubtes sobre si el meu subconscient va fabricar aquella escena o si realment se'm va permetre veure alguna cosa que m'havia intrigat durant molts anys: qui eren els famosos Shemsu-Hor.

Quan vaig girar el cap i vaig comprovar que aquell portal era obert, vaig poder veure entitats amb aspecte humà caminant, com si ja haguessin creuat el portal i s'haguessin introduït en aquell palau de llum. Crec que Puy em va preguntar què fèiem allà, què hi feien allà els Shemsu-Hor, i jo vaig respondre que ja havíem acabat la nostra feina.

En aquell moment vaig sentir amb força un sentiment de pertinença cap a ells. Vull aclarir això perquè no es malinterpreti: no crec que aquesta regressió mostri que la meva vida anterior fos la d'un Shemsu-Hor. Tinc més aviat la sensació que, per algun motiu —fos el meu subconscient o alguna cosa més enllà—, se'm va permetre accedir a conèixer qui eren, com si se m'hagués concedit viure entre ells durant un instant per poder comprendre què havien vingut a fer. En preguntar-me quina era la nostra missió i per què era jo allà, la resposta que vaig sentir va ser aquesta: no que jo hagués estat un d'ells en una altra vida, sinó que se'm permetia ser-hi per entendre-ho.

Hi ha una altra possibilitat que també mereix ser dita. Si tot allò va ser una construcció del meu subconscient, aleshores només puc rendir-me davant la capacitat de la ment humana per crear una cosa semblant. Tant el temple on vaig aparèixer al principi com el lloc que vaig trobar a l'altre costat del portal tenien una bellesa, una harmonia i una perfecció que em resultaven extraordinàries. No semblaven escenaris improvisats ni imatges sense ordre: tot guardava una coherència difícil d'explicar, com si cada forma, cada proporció i cada detall fossin exactament on havien de ser.

Si allò va néixer enterament dins de la meva ment, la meravella no disminueix. Al contrari: em deixa profundament impressionat pensar que el subconscient humà pugui aixecar, des d'algun lloc inaccessible per a la nostra consciència ordinària, espais d'una bellesa que jo mai no hauria sabut imaginar deliberadament.

I si, per contra, allò corresponia a una vivència real en algun pla que desconec, el meu astorament és exactament el mateix. En una possibilitat la meravella estaria dins de nosaltres; en l'altra, més enllà de nosaltres. En qualsevol de les dues, allò que vaig contemplar em continua semblant extraordinari.

Llavors em vaig dirigir a creuar el portal. El vaig creuar abans que ells perquè estava molt intrigat pel que veia a l'altre extrem.

En creuar el portal, vaig aparèixer en un lloc que es podria descriure com una cosa intermèdia entre un palau i un edifici amb un comès tecnocientífic especial. També tenia alguna connotació de temple. Hi havia columnes molt altes, més gruixudes a la seva part central. Els seus capitells estaven compostos per formes semblants a pètals, i alguns d'aquells pètals eren d'un color que jo vaig interpretar com a blau safir, encara que insisteixo que puc no descriure bé els colors pel meu problema de visió cromàtica.

En aquest nou edifici no hi havia reflexos ni ombres, al contrari del que sí que passava al temple anterior on vivíem o érem. La llum era diferent.

En creuar el llindar de la porta, vaig poder veure a la meva dreta una figura femenina. Estava completament segur que era femenina. Al principi de l'experiència, quan veia l'ésser amb aspecte de sacerdot i rei, m'havia semblat que tenia certa semblança amb els egipcis, però alhora sabia que no eren egipcis. Tenien algunes característiques comunes, però no eren exactament egipcis.

En creuar el portal vaig veure aquella dona. Vaig fer un recorregut visual com si fos un pla de cent vuitanta graus, des de la seva orella dreta cap a la seva orella esquerra. El que vaig poder veure és que aquella dona també vestia tonalitats de tipus blau cel. Tenia els cabells adornats, a tots dos polsos, amb el que semblaven pedres d'un color blanquinós polit, completament rodones.

Els seus cabells eren d'un morè atzabeja molt profund. Estaven pentinats amb moltíssimes trenes i tenien una forma semblant a una mena de casc de flames. Aquesta representació jo ja l'havia vista en dones dels murals de les tombes egípcies que vam visitar.

També duia una mena de diadema que recorria tot el pols, el clatell i el front. No vaig poder distingir bé el color de la diadema. Sé que era clara, però no sabia si era daurada, blanca o blava.

Vaig estar fent un recorregut visual per aquella primera estança de l'edifici. Veia que a banda i banda hi havia dos passadissos, un a l'esquerra i un altre a la dreta. Aquests passadissos eren semicirculars o el·líptics. La part del terra tallava l'el·lipse, però la resta tenia forma d'oval.

Tot estava inundat de circumferències i el·lipses, tant a les parets com als sostres. Per aquelles circumferències o el·lipses hi entrava una llum increïblement sorprenent. Era una llum que no encegava, però que permetia veure-ho tot amb absoluta claredat. Allà no hi havia ombres ni resplendors per enlloc.

En aquest nou edifici, Puy em va preguntar què hi fèiem. Jo vaig respondre que allà creàvem vida i harmonia.

A aquella pregunta, algú em va mostrar una cosa. Era com una canonada o conducte situat sobre un fons blanc. Aquell conducte emanava paquets de llum d'un lloc a un altre. Eren paquets de llum groc verdosa, segons les meves limitades aptituds per reconèixer els colors. Per aquell conducte era per on aquella vida i aquella harmonia eren generades i enviades a altres llocs.

En aquell mateix moment se'm va concedir més informació sobre qui érem, més enllà de la nostra tasca concreta. Vaig comprendre que allà no existien jerarquies ni rangs socials en el sentit en què els entenem a la Terra. No hi havia una estructura de poder basada en la superioritat social, l'estatus o el domini.

Tanmateix, sí que hi havia entitats superiors. Eren entitats que donaven instruccions, i la resta d'entitats les executàvem. Aquella superioritat no es percebia com una forma d'autoritat imposada, sinó com una organització natural del treball i de la funció que cada ésser havia de complir.

També vaig comprendre que algunes tasques tecnocientífiques eren tan complexes que no podien ser realitzades per un sol ésser. En aquests casos, diversos éssers ens uníem entre nosaltres, formant una mena d'únic ésser col·lectiu, per poder executar aquella tasca. No era simplement col·laboració, sinó una unió real de capacitats, com si diverses consciències s'integressin temporalment en una de sola per fer una cosa que, per separat, no hauria estat possible.

Després, Puy va continuar insistint en quin era el meu paper allà, o més ben dit, quin era el meu paper i el dels altres. Jo em vaig desviar una mica perquè vaig començar a interessar-me per conèixer informació personal, sense ser guiat directament per la terapeuta.

Vaig preguntar sobre l'ànima.

Aleshores se'm va mostrar una mena de llibre amb tapes blanques. No eren blanques de manera uniforme. Aquell llibre contenia una sèrie de pàgines, i cadascuna de les pàgines tenia un marcador que semblava una esfera groguenca transparent. Aquelles esferes es movien molt de pressa d'una pàgina a una altra.

Se'm va explicar que la naturalesa de l'ànima no és el que entenem aquí, en el pla físic de la Terra. La naturalesa de l'ànima abasta molt més i no en podríem comprendre tot el concepte.

Molt de pressa vaig demanar que em donessin un símil. Aleshores em van dir que cadascuna d'aquelles pàgines representava una mena de porció de l'ànima. Una d'elles és la que està vivint en el pla físic, però la resta representa altres porcions de l'ànima que són en altres plans, altres universos o altres dimensions.

Hi insisteixo: no es tracta exactament d'espai-temps, ni de multivers entès de manera simple. És un concepte força abstracte per a nosaltres.

El que vaig poder entreveure en un pensament fugaç va ser un símil. Si tinguéssim capacitat de viatjar en el temps i tinguéssim a mà una ràdio analògica, moure el dial cap endavant o cap enrere equivaldria a viatjar en el temps cap endavant o cap enrere. Però aquell concepte era massa senzill per explicar el que ells em volien transmetre.

Per entendre-ho millor, calia imaginar que el dial no existia com una línia, sinó com una esfera. Aquella esfera no tindria una dimensió fixa: seria infinita. Podria ser tan petita com per cabre entre les mans, però també tan gran com un planeta.

El moviment d'un punt en l'espai tridimensional dins d'aquella esfera ens situaria en algun lloc. Hi hauria un punt que correspondria a la Terra en el moment actual, i un altre punt diferent que correspondria a la Terra en una altra edat.

Era com si contínuament s'anessin repetint les edats per les quals ha passat la Terra i per les quals ha passat la humanitat, i un triés néixer en un moment o en un altre. Però també, movent aquell punt dins de l'esfera, es podia anar a un altre tipus d'univers. Hi insisteixo: no a un univers paral·lel en el sentit habitual, sinó a un altre tipus d'entitat global de vida.

A partir d'aquell moment, com que em vaig sentir profundament satisfet per la informació que se m'havia donat, vaig començar a abandonar a poc a poc l'estat de consciència expandida. Vaig començar a despertar-me. Jo ja no volia continuar allà perquè havia rebut un gran ensenyament, o més ben dit, uns quants.

Un d'aquells ensenyaments havia estat el dels Shemsu-Hor: éssers que van venir a la Terra amb una missió, la van complir i se'n van anar. De nou, insisteixo que pot tractar-se d'una creació del meu subconscient o d'un fet real. L'important no és tant si l'experiència és literal o no, sinó el missatge que conté. Potser el missatge ve del meu subconscient, guiat per les indicacions de la terapeuta, o potser es tracta de la realitat que tot això va passar en algun pla no físic.

Un altre ensenyament principal va ser el concepte de l'ànima. La imatge que vaig rebre —el llibre, les pàgines i les esferes groguenques— em representava l'ànima com alguna cosa no limitada a una sola encarnació ni a un únic pla d'existència. Aquesta és la comprensió espiritual que en vaig extreure; no la puc demostrar com a descripció factual de la realitat.

Se'm va mostrar que una part de l'ànima pot estar vivint en el pla físic, mentre altres porcions existeixen en altres plans, universos o dimensions. No es tractava exactament d'espai-temps ni de multivers entès de manera simple, sinó d'un concepte molt més ampli i difícil de traduir al pensament humà.

La comparació amb el dial d'una ràdio que es converteix en una esfera infinita va ser una manera simbòlica d'aproximar-me a aquell ensenyament: no hi hauria una única línia temporal, sinó una immensitat de posicions possibles dins d'una realitat molt més complexa.

També vaig rebre un ensenyament sobre la manera de treballar en aquell lloc. Allà no existien jerarquies socials com les entenem aquí, però sí una organització funcional. Algunes entitats superiors donaven instruccions i altres les executàvem. Quan una tasca era massa complexa, diversos éssers es podien unir entre si i actuar com una sola entitat per dur-la a terme. Aquella unió no es percebia com una pèrdua d'identitat, sinó com una integració temporal de capacitats per complir una feina més gran.

Quan vaig sortir de l'estat de consciència expandida, vaig estar parlant amb Puy. Vam concretar més el tema de l'ànima que havia sorgit amb el símil del llibre, i l'hi vaig explicar.

En aquell moment em va venir a la memòria un passatge d'un llibre que havia llegit. En aquell llibre, psicòlegs que feien servir la regressió per hipnosi clínica feien que els seus pacients tornessin al moment en què desencarnaven, passaven pel pla astral i anaven cap a la llum. A molts els sorprenia trobar-se allà amb gent que encara era viva en el pla físic de la Terra.

Vaig unir aquella lectura amb l'ensenyament que acabaven de transmetre'm durant la consciència expandida, i vaig sentir que ho entenia tot. La nostra ànima no estaria lligada exclusivament al nostre cos en aquest pla, sinó que existiria en molts altres plans.

En el diàleg amb Puy també vaig comentar com de curiosa m'havia resultat la lectura d'un llibre sobre els déjà-vu. Aquell llibre proposava una explicació especulativa, presa de conceptes de la física quàntica, segons la qual un déjà-vu podria ser un record que arriba a la nostra consciència actual des d'un altre jo d'un altre món paral·lel que ha viscut la mateixa experiència uns segons o uns minuts abans. No ho presento com un resultat establert de la física: ho esmento perquè era a la meva memòria i perquè va influir en la manera com vaig interpretar el que vaig veure.

Segons aquella teoria, aquell altre jo hauria sorgit com a resultat d'una decisió binària. Per exemple: «Em caso o no em caso amb aquesta persona?». En l'instant en què aquella pregunta s'obre, es generarien dos universos: un en què una còpia de mi decideix casar-se amb aquella persona, i un altre en què una còpia de mi decideix no fer-ho. Totes dues vides es podrien entrecreuar en algun moment de manera molt subtil.

Més enllà de tot això, hi va haver un missatge que em va resultar especialment significatiu. En l'experiència, en el moment en què es passa d'un temple de la Terra a un edifici situat en un altre punt de l'espai, del temps o de l'univers, s'obre un portal. El missatge semblava ser clar: no calen naus espacials com les nostres per viatjar per l'espai o pel temps.

La transició no es feia mitjançant una nau, sinó a través d'un portal. I aquella imatge, més enllà de la seva forma literal, semblava expressar que existeixen formes de desplaçament o de connexió que no obeeixen les limitacions físiques que nosaltres donem per descomptades.

Al final de la sessió van quedar obertes dues incerteses. La primera va ser l'experiència amb els Shemsu-Hor. Com que jo ja havia llegit sobre ells, no puc descartar que el meu subconscient construís l'escena a partir d'informació prèvia. Alhora, la nitidesa, la coherència visual, la sensació de pertinença i el missatge rebut van ser tan intensos que tampoc no puc negar la possibilitat que se'm permetés accedir a una informació real, encara que fos des d'un pla no físic.

La segona va ser la relació entre tot això i la meva ansietat actual, el tabac i l'alcohol. La sessió va començar amb un objectiu aparentment concret: comprendre els bucles d'ansietat i les conductes compulsives associades al consum de tabac i cervesa. Tanmateix, va acabar desplegant imatges relacionades amb plans astrals, amb els Shemsu-Hor, amb portals, amb la creació de vida i harmonia i amb la naturalesa de l'ànima.

Potser tot allò formava part d'una experiència real en altres plans. Potser va ser una construcció del subconscient guiada terapèuticament. Potser va ser totes dues coses alhora.

Jo prefereixo mantenir-me en el camí del mig.

No necessito afirmar rotundament que tot va ser real, ni necessito negar-ho per sentir-me segur. L'important és que la sessió va produir un moviment intern, un ensenyament i una possibilitat de sanació. I si aquelles imatges, entitats, temples, portals i explicacions van sorgir del meu subconscient, aleshores el meu subconscient, acompanyat per la terapeuta, m'estava intentant mostrar alguna cosa necessària per al meu procés.

Fos alguna cosa creada pel meu subconscient o fos una experiència real viscuda en altres plans, en els dies posteriors a la sessió vaig observar que el meu impuls de consumir alcohol en situacions d'elevada ansietat havia disminuït. Aquesta coincidència temporal forma part de la meva experiència, però no em permet demostrar per si sola que la sessió fos la causa del canvi. El que va ser important per al meu procés és que vaig començar a mirar amb més claredat una conducta que podia perjudicar la meva recuperació.

És cert que continuava apareixent la idea de tenir l'oportunitat de beure'm ni que fos només un parell de cerveses. Però alguna cosa havia canviat. Ara podia veure amb més claredat i podia pensar per mi mateix que, en la meva situació actual, el consum d'alcohol, per ínfim que fos, o fins i tot el consum desmesurat, podien danyar la meva sanació i la meva recuperació.

Dies després de la sessió, sí que puc afirmar que alguna cosa havia canviat.

Si algú té dificultats per controlar el consum d'alcohol o d'altres substàncies, una regressió no s'ha d'utilitzar com a substitut d'una avaluació o d'un tractament professional.

Porta-ho a la teva vida

Aquesta regressió és la més difícil de traslladar directament perquè conté afirmacions i imatges sobre l'ànima, altres plans i la creació de vida. No necessites acceptar-ne cap per utilitzar una part de l'ensenyament.

Pregunta't: quines idees espirituals t'ajuden i quines estàs convertint massa de pressa en certeses? Pots mantenir una experiència significativa sense obligar-te a demostrar-la? Quin hàbit actual saps que perjudica la teva recuperació o el teu benestar? Quin canvi observable podries fer encara que mai no resolguessis les preguntes metafísiques?

Una experiència pot ampliar les nostres preguntes. La vida quotidiana continua sent el lloc on comprovem com triem viure.

A partir d'aquí entraràs a la part més interpretativa del llibre. Descriuré el canal, la sensibilitat, les comunicacions fallides i la recalibració tal com jo els he comprès. Llegeix-los com un mapa personal de la meva experiència, no com un model científic establert ni com una explicació que hagis d'adoptar. Quan una idea es pugui traduir a la vida quotidiana sense necessitat d'acceptar-ne la interpretació espiritual, assenyalaré també aquesta lectura.

Ja coneixes el canal i saps de què està feta la sensibilitat. Ara toca desplegar-lo.

Aquest és el capítol més extens del llibre, i ho vull avisar: va arribar així. Són idees que van anar caient al llarg de mesos, unes connectades directament amb les regressions i altres que van arribar pel seu compte.

Aquí trobaràs la sensibilitat en totes les seves formes: l'educació del saber estar, les esgarrifances, les ments que no s'obren, la caça i el penediment, i també les comunicacions que arriben trencades.

Àudio d'aquesta secció

1. Una etapa de recalibració

Durant aquesta etapa de recalibració, han seguit arribant-me una sèrie d'idees, pensaments i ensenyaments que sembla que es van ordenant a poc a poc. No arriben sempre de manera còmoda ni en el moment adequat. De vegades apareixen com una successió inconnexa de pensaments; altres vegades, com una pluja torrencial d'informació que cau sobre la meva ment sense que jo pugui aturar-la. Vaig demanar una ajuda que definís tota aquella experiència i en la meva ment va aparèixer una única paraula: «Recalibració».

La recalibració és un terme industrial que defineix l'optimització d'una maquinària i similars, per millorar-ne el funcionament.

Totes aquestes idees m'arriben en dos tipus d'ocasió: De vegades em passa quan arribo cansat a casa després de córrer. Em dutxo, m'estiro damunt el llit i em prenc uns minuts de descans abans d'incorporar-me a altres tasques. En aquests moments també pot arribar informació, encara que sol ser poca. Tanmateix, en els moments d'excitació nerviosa és quan aquesta arribada s'intensifica. Allà no apareix una idea solta, sinó moltes, una darrere l'altra, com si s'hagués obert una comporta i un tropell d'idees m'arribés de cop.

Això m'ha passat conduint, fent tasques complexes, escoltant música que m'emociona o veient una escena d'una pel·lícula l'acció de la qual provoca una excitació nerviosa en l'espectador. En aquests moments m'envaeix una ràbia tremenda, perquè sé que està arribant alguna cosa important, però no tinc a mà un bolígraf, un paper ni un ordinador per poder dictar-ho. Llavors he de fer ús de la meva memòria, i la meva memòria de vegades falla. Algunes idees es perden, encara que altres tornen temps després.

La mnemotècnia que se'm va donar per guardar aquests records funciona. Però no sempre puc fer-la servir. Si estic parlant amb una altra persona, o si estic enmig d'una situació d'excitació o tensió, no puc posar-me a recitar en veu alta el que acaba d'arribar-me. Els altres podrien pensar que tinc una mena de tara, de TOC o alguna cosa semblant. Seria una escena ridícula, i moltes vegades, amb resignació, dono per perduda aquesta informació.

També apareix l'esgotament. Hi ha dies en què estic exhaust a mig matí. No és solament un cansament físic. És com si tot aquest procés d'arribada, recepció, ordenació i recalibració consumís una quantitat enorme d'energia. Com si la meva ment i el meu sistema nerviós haguessin treballat durant hores abans fins i tot que el dia hagués avançat.

En aquesta etapa han aparegut fins i tot flaixos aparentment solts, com imatges de bromes carregades fins i tot amb humor, com si tractessin d'animar-me i donar-hi un toc de bondat, records, símbols o fragments que encara no sé ubicar. No vull forçar-los. Els deixo anotats com a peces pendents, perquè potser més endavant trobi el lloc exacte que ocupen dins del conjunt.

2. No afirmar més del que sé

Vull deixar una cosa molt clara des del principi. Potser moltes de les coses i dels canals de comunicació que he comentat en altres capítols no s'hagin obert realment arran de les regressions amb Puy. Ella ha pogut ser el vector canviant que m'ha fet reflexionar i denotar-ne l'existència. Potser ja estaven oberts des de feia molt de temps. Potser no és una cosa que em passi solament a mi, sinó una cosa que moltes persones viuen sense adonar-se'n. Puy el que va fer va ser posar-m'ho al davant, d'una manera conscient o inconscient. Sí que puc assegurar que la seva teràpia «M'ha fet despertar», sortir de l'automatisme en les nostres vides que les persones occidentals ens autoinfligim sense adonar-nos que entrem en un bucle que fa que les nostres vides siguin inertes, sense sentit, com si fóssim un d'aquells moderns androides de producció d'un sistema industrial.

Quan rebem percepcions, normalment creiem que vénen de la nostra ment. Pensem que són pensaments normals, associacions mentals, idees laborals o simples ocurrències sense utilitat. Moltes vegades les rebutgem abans fins i tot d'escoltar-les. Les apartem de la nostra memòria perquè no semblen servir per a res.

Arran de les regressions amb Puy, aquelles percepcions van començar a fluir amb més força. Però jo no puc assegurar si ja hi eren des d'abans i era jo qui les rebutjava. No sé si són generacions de la meva pròpia ment, si procedeixen del meu subconscient o si algú, des d'un altre pla, tracta de comunicar-me-les.

Per això no puc negar una possibilitat ni afirmar l'altra amb rotunditat. He de mirar-les totes dues com a possibilitats reals. Potser és la meva ment. Potser és el meu subconscient. Potser és una entitat exterior. Potser és una barreja de diverses coses. L'important, de moment, és que la informació arriba.

I quan arriba, he d'aprendre a escoltar-la sense perdre la prudència.

3. L'excitació nerviosa com a interruptor

Una de les idees que ha arribat a la meva memòria és que l'excitació nerviosa podria activar el canal de comunicació. És com encendre un televisor. Prems el botó del comandament a distància i, de sobte, tot el circuit comença a treballar.

Recordo les classes de física, quan ens explicaven l'electricitat i el moviment dels electrons d'un punt a un altre, d'un pol a un altre, a una velocitat rapidíssima. Em va venir aquesta imatge al cap. L'excitació nerviosa seria com el botó del televisor. En el moment en què es prem, els electrons de la circuiteria comencen a moure's, tot s'activa i la informació comença a aparèixer.

Un exemple molt clar és la conducció. Vas circulant per un carrer que coneixes perfectament. A la llunyania veus que el semàfor acaba de posar-se verd. Saps que si hi arribes a temps podràs incorporar-te al nou carrer, però si no hi arribes hauràs d'esperar uns quants minuts, perquè coneixes aquell semàfor i saps quant triga a canviar. En aquell petit instant de tensió, de càlcul, d'acceleració nerviosa, comencen a aparèixer pensaments inconnexos, desordenats, que no guarden relació aparent els uns amb els altres.

També passa amb la música. Una cançó que m'agrada pot generar una excitació interior, una mena d'obertura. Passa també amb algunes escenes de pel·lícules, quan l'acció dels personatges t'arrossega emocionalment. En aquests moments alguna cosa s'encén.

No sé si aquesta encesa obre una comunicació amb el meu subconscient o amb un altre tipus de font. Però la sensació és que hi ha un canal que s'activa.

4. Una mirada científica com a eina, no com a dogma

Aquest capítol també té una part analítica, gairebé tecnològica. No vull que tot quedi únicament en una vivència emocional o mística. Tracto de trobar el perquè. O, més ben dit, tracto d'entendre si hi ha alguna manera de millorar les comunicacions en les regressions.

Per a això crec que hem d'usar una part científica. No com a base absoluta d'un mètode, sinó com a eina auxiliar. La ciència no hauria de substituir l'experiència, però sí que ens podria ajudar a comprendre alguns factors.

Penso en els cirurgians que operen de manera remota utilitzant braços electrònics. Poden ser als Estats Units i operar una persona a l'Índia mitjançant un sistema tecnològic segur. La cirurgia continua sent cirurgia, el coneixement mèdic continua sent essencial, però la tecnologia amplia les possibilitats.

Una cosa semblant vull plantejar aquí. Potser podem fer servir coneixements científics per analitzar com millorar les regressions, o fins i tot per potenciar determinats factors de les comunicacions regressives. No es tractaria de reduir el místic al tècnic, sinó d'utilitzar el tècnic com una eina que ajudi a afinar el canal.

Com en un sistema de comunicació, caldria preguntar-se què millora el senyal, què produeix interferències, quins factors fan que el missatge arribi més net i quins factors el distorsionen.

5. La sensibilitat com a millora de la percepció

Les sensacions que vaig rebent al voltant de la sensibilitat apunten a una idea central: la sensibilitat millora la capacitat de percepció.

Una persona amb més sensibilitat potser té més facilitat per rebre aquest tipus d'informació. Tal vegada té menys lligat el seu subconscient i és aquest el que, de manera més correcta i ordenada, va dictant les coses. O potser no és el subconscient, sinó una entitat exterior. No ho sé. Però l'important és que la informació arriba.

Això no significa que una persona amb menys sensibilitat no pugui rebre informació. Però sí que crec que la sensibilitat facilita la comunicació. És com la diferència entre cablejar una casa amb cables d'alta qualitat, apantallats, protegits contra interferències, i muntar un cablejat temporal penjat amb xinxetes a la paret. En el segon cas, si endolles una bombeta, pot parpellejar. No perquè l'electricitat no existeixi, sinó perquè el canal no està ben preparat.

La sensibilitat pot ser això: un cablejat més net, més fi, més capaç de transmetre sense interferències.

Però a més de sensibilitat cal una ment oberta. Una ment expandida. Una ment que s'obri als canvis, als nous coneixements i a les noves situacions. Cal curiositat. No una curiositat tafanera en els assumptes personals dels altres, sinó una curiositat tècnica, científica, humana i analítica.

Una ment perceptiva no creu tot el que escolta, però tampoc no ho rebutja immediatament. Ho rep, ho observa, ho analitza i ho deixa reposar.

6. Educació del saber estar i la seva relació amb la sensibilitat

M'ha vingut al cap que la sensibilitat pot estar relacionada amb l'educació rebuda. No em refereixo tant a l'educació acadèmica, sinó a l'educació del saber estar.

Els meus pares van posar un èmfasi especial en aquesta educació. Volien que fóssim amables amb els altres, que saludéssim en entrar en un lloc i que ens acomiadéssim en sortir. Jo era un nen increïblement tímid i allò em costava molt. De vegades el meu pare no necessitava dir-me res. N'hi havia prou amb una mirada per recordar-me que havia de saludar. Aleshores jo reaccionava i deia: «Perdó, bon dia».

Amb el pas del temps he sabut reconèixer alguna cosa en les persones. Totes aquelles persones magnífiques que he conegut semblaven seguir un mateix patró. Tenien una bona educació del saber estar i tenien consideració cap al proïsme. No diré que fos sempre una educació exquisida, però sí una educació profunda, respectuosa, atenta.

Començo a pensar que aquesta educació del saber estar té una relació estranya amb la sensibilitat. Les persones amb veritable educació solen tenir sensibilitat. I les persones baixes de sensibilitat, en general, no semblen haver integrat bé aquesta educació del saber estar.

Potser perquè el saber estar no consisteix només en normes socials. No és únicament dir bon dia o gràcies. És adonar-se que l'altre existeix. És percebre'l. És tenir cura de la manera com un entra en un espai, parla, mira, escolta o es retira.

La sensibilitat pot néixer també d'aquí: d'haver après a no ocupar-ho tot, a no atropellar els altres, a no imposar-se sense mirar.

7. La sensibilitat com a experiència física

La sensibilitat també es manifesta físicament. Fins ara jo creia que tots els calfreds eren iguals, però estic començant a distingir-los.

Hi ha un tipus de calfred que apareix quan rebo un estímul d'astorament, quan conec alguna cosa increïblement inaudita o una ensenyança nova m'arriba. Es nota a la part dels tríceps i a la zona del crani que hi ha darrere de les orelles. És una sensació elèctrica i agradable. És un “wow” corporal, una descàrrega d'energia positiva. Com si aquella ensenyança nova fos rebuda amb una festa interior.

Jo sempre he estat una persona curiosa. M'ha agradat investigar, aprendre, incorporar coneixements a la meva vida. Moltes vegades no sabia per a què. Ara tinc clar que molts d'aquests coneixements són com petites eines que m'ajudaran en algun moment del meu camí.

Hi ha un altre tipus de calfred que apareix quan alguna cosa em sobrepassa. No té a veure amb l'alegria. És un calfred que recorre tot el cos, especialment les extremitats superiors i inferiors. La descàrrega sembla començar als muscles, baixa cap a les mans i després recorre les cames fins als peus. És com si jo fos un cable que un electricista fa servir per empalmar dos extrems: m'enganxen pels peus a un extrem, pel cap a l'altre, i la descàrrega em recorre sencer.

Aquell calfred no diu “wow”. Diu: això et supera.

També hi ha calfreds que romanen al pit, entre l'estèrnum i el cor. Estan relacionats amb episodis amorosos de la meva vida. Quan m'enamorava, sentia el típic pessigolleig, l'aleteig de papallones. De petit vaig ser molt enamoradís. No sé si tots els nens i nenes d'aquella època ho vam ser igual, però jo solia enamorar-me de les nenes que tenien alguna cosa especial.

Quan coneixia una nena que m'agradava, la sensació al pit girava en un sentit circular, com les agulles del rellotge. Però si poc després veia que aquella nena s'acostava a un altre nen i li feia un petó, com si ja hagués establert un vincle sentimental amb ell, el calfred s'invertia. Girava al contrari de les agulles del rellotge.

Era com fer i desfer. Com si el cos categoritzés l'experiència fins i tot abans que la ment pogués explicar-la.

També un comentari brusc pot calar-me molt fondo. Pot ser un comentari sense mala intenció, però el primer que sento és una onada al pit que m'inunda. De vegades aconsegueixo sobreposar-me i comprendre que no era un retret contra mi, sinó només una manera tosca de dir alguna cosa. Però la primera recepció sempre és física, profunda, immediata.

8. Ments receptives i ments tancades

Per simplificar, tot i que sé que no hi ha negres ni blancs, sinó molts grisos, crec que existeixen dos grans tipus de ments.

Una és la ment perceptiva. És la ment que està oberta a nous coneixements, que escolta i analitza sense posar-hi gaires objeccions inicials. Això no vol dir que ho accepti tot. Simplement escolta. Observa. Es permet la curiositat.

L'altra és la ment que es riu d'allò que no entén. La ment que es tanca moguda per les seves conviccions.

Recordo que als anys vuitanta i noranta érem pocs els qui consideràvem que hi havia d'haver vida intel·ligent a l'univers més enllà de la Terra. Érem la diana de moltes bromes. Familiars i amics ens feien comentaris jocosos, com si fóssim tipus estranys que creien en homenets verds. Avui, dècades després, la situació ha canviat. Des d'àmbits molt més seriosos es parla de la possibilitat de vida extraterrestre en altres planetes.

Aquella sensibilitat que ens va portar a no negar certes possibilitats va fer que la nostra ment pugés un nivell de consciència expandida. Ens va fer més perceptius.

Una de les meves frases preferides, que recordo atribuïda a Gerry Spence, diu una cosa així: prefereixo que la meva ment s'obri per curiositat abans que es tanqui per convicció. Aquesta idea em defineix. Defineix el tipus de curiositat que tinc i que crec que tenen les persones amb ment expandida: ments capaces d'absorbir informació, coneixements i sentiments.

De vegades penso que aquestes ments estan preparades per evolucionar més ràpidament. O potser han aconseguit evolucionar a través de moltes vides fins a assolir un nivell més alt d'assimilació. Tal vegada altres ments encara estiguin en un pla inferior i algun dia puguin evolucionar a un altre pla, encara que potser no en aquesta vida. Pot ser que necessitin diverses vides per a un canvi d'aquest calibre.

He sentit compassió per les persones amb la ment tancada. He tractat d'ajudar-les, d'explicar-los les coses, de mostrar-los solucions. En les meves vivències personals recordo haver dedicat moltíssim temps a intentar explicar a persones properes situacions que per a mi tenien una solució senzilla o diverses alternatives possibles. Tanmateix, crec que a causa de l'angoixa que aquestes persones pateixen davant certs episodis, no els és possible raonar el que els estic dient. No poden arribar a un moment d'obertura mental.

Això sempre m'ha commogut i m'ha provocat tristesa. És com sentir que no puc fer res per elles.

Em ve al cap una idea que associo a una cançó de Joaquín Sabina: no es pot ajudar qui no vol ajuda. És aquesta sensació. No volen rebre instruccions per arribar a un moment d'expansió. Es tanquen d'una manera gairebé misteriosa.

Recorrent a les meves lectures budistes, la consciència expandida pot ser com una flor que s'obre al matí i mostra tota la seva bellesa. Un cop arribes al coneixement, gràcies a la sensibilitat, aquest coneixement t'insufla forces, et dona ànims i et demostra que hi ha un ensenyament darrere de la vida.

En canvi, aquelles altres persones són com un capoll que mai no arriba a obrir-se. S'intueixen alguns pètals entre les escletxes del calze, però la flor no surt del tot.

L'escolta compassiva budista pot ajudar. Quan una persona arriba iracunda o angoixada, oferir-li un espai d'escolta, sense jutjar, pot calmar-la. Però això no sempre resol la causa. És com quan vas al metge i el metge et dona una medicació per apaivagar els símptomes, però no busca l'origen. Afortunadament no tots els metges fan això. Però aquí passa una cosa semblant: l'escolta compassiva atenua el malestar, però no sempre condueix a la sanació profunda.

Per sanar cal acudir a la causa. I aquestes persones sembla que no vulguin arribar mai a la causa. Això em produeix una tristesa profunda. És com veure éssers encallats, éssers que no aconsegueixen evolucionar.

9. Nerviosisme, excés d'informació i silenci posterior

Un altre tret important de la meva personalitat és que sóc una persona especialment nerviosa. Quan rebo molta informació, tendeixo a posar-me nerviós. Crec que la font d'aquest nerviosisme prové de la quantitat d'informació que arriba de cop.

Hi ha alguna cosa dins meu que em diu que aquesta informació és important, però encara és en un pla massa abstracte. No la puc identificar del tot. I això m'inquieta.

De vegades arriba una allau de pensaments i després tot calla. Entra un silenci absolut. És com si alguna cosa digués: «Adéu, fins després». Com si se'm donés un espai per a la reflexió.

Però aquest espai em sembla ínfim. Són tants els pensaments que tinc que he de continuar treballant dies després per ordenar-los. Necessito apuntar-los, dictar-los o repetir-los en veu alta amb la tècnica de mnemotècnia, perquè si no part d'aquesta informació es pot perdre.

10. Sensibilitat en la natura: la caça, el penediment i el respecte per la vida

Sempre he tingut sensibilitat cap als animals, però també reconec haver pertangut a una família en la qual la caça es practicava com un ritu familiar, des de fa generacions. He d'explicar el següent abans de comentar una resposta que se'm va donar després de les regressions amb Puy, era una resposta a una pregunta que vaig fer després de les regressions, quan em trobava a trenc d'alba al camp.

A la meva família practicàvem dues modalitats: caça major i caça menor. A la caça menor, l'animal abatut anava a taula. Era com anar al supermercat, comprar pollastre i tornar a casa per cuinar-lo. Tanmateix, a la caça major això no sempre passava així. De vegades te'n podies endur la carn de l'animal, filetejar-la, tallar-la a llesques, marinar-la i disposar d'un rebost deliciós. Però altres vegades no te'n duies la carn. Te'n duies un trofeu, o ni tan sols això. I llavors quedava una cosa molt més dura: haver-li tret la vida a un animal…. per a què?

Els darrers anys, sobretot després de les meves lectures budistes, vaig comprendre que aquesta segona modalitat podia ser una matança.

Recordo una munteria a Sevilla. Va aparèixer una collera de cérvols, que els caçadors identificàvem com una parella de mascles que fugen del perill. Vaig ser especialment encertat i els vaig abatre tots dos, en el que s'anomena “fer un doblet”. Un va caure desplomat i va morir a l'instant, com tots els caçadors desitgen que passi perquè l'animal no pateixi.

El segon, en canvi, va escapar ferit. El tret no havia tocat un punt vital. Al principi vaig intentar buscar-lo amb la mirada entre el matollar fins que el vaig poder localitzar. Havia caigut en una mena de rasa natural plena de pedres.

M'hi vaig acostar corrents amb el ganivet de rematar i el rifle per rematar-lo i que no patís. Però quan vaig arribar vaig comprendre que aquella rasa tenia massa pedres. No podia entrar-hi amb el ganivet sense assumir un risc enorme. El cérvol movia el testuç i la cornamenta d'una manera que em podia ferir greument, fins i tot en un ull o a les costelles. Els seus quarts del darrere eren inaccessibles en aquella rasa, aquesta és la via que fem servir els caçadors per evitar una banyada cervuna. I si entrava de cara, el cérvol carregaria contra mi.

Vaig començar a posar-me nerviós. Aquell cérvol tenia els ulls totalment desorbitats pel tret; jo feia servir un rifle d'alt calibre, cosa que gairebé sempre causa la mort instantània, però en aquella ocasió, en lloc d'escurçar el moment de la mort, li va provocar a aquella res un dolor infinit. Estava patint moltíssim. Jo em vaig quedar glaçat. No sé durant quant de temps.

No podia disparar cap a la rasa perquè el rebot de la bala em podia tocar a mi o sortir com una bala perduda i potser ferir una altra persona. Però, passada una estona, vaig comprendre que era l'única solució. No podia entrar pels quarts del darrere.

Em vaig armar de valor, vaig apuntar al cor i vaig disparar.

Aquella experiència va ser horrible. Durant la resta de la meva vida he vist la cara d'aquell cérvol, el seu testuç, els seus ulls desorbitats, mirant de refer-se per fugir. I la meva ment sempre deia: “perdó, perdó, perdó…”

Em penedeixo enormement d'allò que vaig fer.

No vaig tornar mai més a practicar la caça major. Em semblava una aberració.

Tanmateix, no sé per què, he continuat practicant la caça menor. He de reconèixer que m'agrada cuinar-los. Els faig un guisat tradicional que feia la meva mare i abans la meva àvia: conill a l'allet amb reducció de vi. També preparo caldero de conill, un arròs caldós i cremós, inspirat en receptes que vaig llegir als llibres de Miguel Delibes.

Recordo fa poc un dia de caça, a trenc d'alba, a l'estiu, després de les regressions amb Puy. De sobte vaig formular una pregunta a l'aire, sense esperar resposta. Els conills són animals molt simpàtics; quan els abats i els vas a recollir en reconeixes la cara, el morret i els bigotis, semblen de conte, hi ha en ells una bellesa gairebé infantil.

Llavors vaig preguntar amb força: “Encara que em menjo aquests animals, per què els caço? Per què els caço?”.

La resposta va ser immediata: “Són el vostre aliment”.

En aquell moment em va venir a la memòria el que va passar a Espanya i a Europa amb el virus de la mixomatosi. Quan va aparèixer, el conill pràcticament es va extingir en moltes zones, i darrere seu van patir moltes espècies depredadores, entre elles els ocells rapinyaires i els linxs, els quals no es van arribar a recuperar. Vaig comprendre que el conill havia estat aliment de moltes espècies, no només de l'ésser humà.

Per això aquella resposta deia “el vostre aliment”. No només aliment dels humans, sinó també d'altres animals.

Vaig comprendre llavors el cicle reproductor de les conilles, la seva capacitat per criar amb tanta freqüència, fins i tot quedar prenyades de nou poc després de parir mentre segueixen criant els llorigons. És com un animal dissenyat amb una altíssima eficiència biològica per proveir nutrients a altres espècies.

No ho justifico tot des d'aquí, però comprenc millor la frase que em va arribar: “És el vostre aliment”.

Més tard la meva admiració per la vida va arribar amb les lectures budistes fins a un punt de compassió, amb qualsevol mena de vida, fins i tot amb els insectes: quan surto a entrenar i vaig corrent, miro a terra i intento no trepitjar una filera de formigues que travessa el camí. Les respecto com a forma de vida. Elles estan fent la seva feina. Estan intentant sobreviure.

També abans havia sentit repulsió cap a molts insectes.

De nen sentia una profunda repulsió per les vespes. Recordo una vegada, al camp, que vaig llançar una pedra contra un matoll amb la mala fortuna que aquella pedra va colpejar de ple un vesper. Totes les vespes van sortir enfurismades cap a mi i em van picar. Potser van ser vuit o nou picades. Em van deixar el rostre i el pit inflats, inflamats, com si el meu cos hagués reaccionat de manera intensa a aquell atac. Recordo aquella experiència amb molt de dolor.

Des de llavors, les vespes havien estat per a mi éssers repulsius. En una ocasió vaig explicar aquesta vivència a una amiga, i ella em va dir: “No són animals repulsius; també serveixen per pol·linitzar”. Jo em negava a acceptar-ho. Tenia massa gravats la por, el dolor i el rebuig.

No obstant això, ara, després de les experiències amb Puy, em va venir una sensació diferent, com si aquell record hagués tornat per ser comprès d'una altra manera. Em va arribar una frase petita, senzilla, però molt clara: “Elles defensaven la seva comunitat”.

Després vaig raonar el que havia passat i vaig comprendre que aquells insectes no en tenien la culpa. Simplement van respondre davant d'un estímul d'amenaça sobre la seva comunitat. Van exercir la seva funció. El culpable, en realitat, havia estat jo, encara que ho hagués fet sense voler. I un insecte no té la capacitat d'analitzar la situació.

11. Conclusió: sensibilitat, comunicació i ensenyament

Tot aquest capítol gira al voltant d'una idea: la sensibilitat pot ser una qualitat de millora per a la comunicació.

Encara no sé si les comunicacions procedeixen de la meva ment, del meu subconscient, d'un altre pla o d'una entitat exterior. Però sí que percebo que la sensibilitat afina la recepció. La sensibilitat neteja el cablejat. Redueix interferències. Fa que determinats ensenyaments arribin amb més força.

Aquesta sensibilitat no és només emoció. És educació del saber estar, és respecte, és curiositat, és compassió, és capacitat d'astorament, és dolor davant el patiment animal, és tristesa davant les ments que no s'obren, és nerviosisme davant massa informació i és també desig de comprendre.

La sensibilitat m'ha portat problemes. M'ha fet patir comentaris bruscos. M'ha portat a carregar amb feina que no em corresponia. M'ha fet viure amb massa intensitat vincles, pèrdues i records.

Però potser aquesta mateixa sensibilitat sigui també una eina.

Potser sigui una part essencial del canal.

Potser, gràcies a ella, els ensenyaments arriben.

I potser la meva tasca ara no sigui negar el que arriba ni afirmar-ho sense prudència, sinó aprendre a escoltar-ho, ordenar-ho i posar-ho al servei d'una comprensió més profunda de la meva vida.

La comunicació fallida

Des de fa temps em pregunto per què, en algunes ocasions, les imatges apareixen mitjançant una seqüència rapidíssima i vertiginosa. Arriben com un tropell d'informació que a penes puc distingir i, gairebé immediatament, desapareixen.

L'explicació que va acabar obrint-se pas dins meu va ser aquesta: és com si una comunicació arribés a iniciar-se, però durant el procés aparegués alguna interferència o fallada. El canal podria veure's alterat per una manca d'energia o per alguna altra circumstància que encara desconec. Com a conseqüència, la transmissió s'interrompria abans de completar-se.

Des d'aquesta interpretació, aquelles imatges desordenades i extremadament ràpides serien intents fallits de comunicació: transmissions que han començat, però que no han aconseguit arribar fins a mi d'una manera íntegra, comprensible i estable. És com quan tens un aparell receptor de ràdio i tractes de sintonitzar una emissora: només sents un so com si algú parlés dins d'una llauna metàl·lica, sense ni un àpex de claredat.

Al principi vaig pensar que podia tractar-se d'una mena de broma que algú em gastava des de l'altre costat: enviar-me un munt d'informació i «au, ja t'espavilaràs». També vaig contemplar la possibilitat que fos el meu propi subconscient el que produïa aquelles seqüències. Tanmateix, ara sento amb força claredat una altra explicació: algú tracta d'emetre la informació, però, per la raó que sigui, aquesta es queda a mig camí o arriba en un estat defectuós.

La sensació s'assembla al que passa quan un disc de vinil es ratlla i la reproducció queda atrapada, repetint-se o deformant-se. També em recorda una cinta de casset que comença a perdre tensió, s'embolica i acaba desfent-se dins del radiocasset. El contingut era allà i la reproducció havia començat, però el mitjà encarregat de transportar-lo no ha pogut completar correctament la seva funció.

No puc demostrar que aquesta explicació sigui objectivament correcta. L'única cosa que puc registrar és que va aparèixer en mi com un aclariment especialment nítid per donar sentit a aquelles ràfegues d'imatges incompletes.

L'alteració de la percepció i el reajustament

Hi ha un episodi dels primers mesos de la meva baixa laboral que avui llegeixo d'una altra manera. És el de l'aplicació de música que vaig explicar unes pàgines enrere: obria al mòbil l'aplicació de sempre i tenia la certesa que algú l'havia canviada sencera, fins que, després d'una estona mirant la pantalla, tot tornava al seu lloc i comprenia que continuava sent la mateixa. Li ho vaig explicar a la meva doctora en una de les revisions, i recordo que em va escoltar amb els ulls molt oberts.

Al començament de la meva malaltia la meva ment estava travessant un canvi profund. Probablement la meva percepció es trobava alterada com a conseqüència del deteriorament psicològic que estava patint i que jo relacionava, fonamentalment, amb allò viscut en el meu entorn laboral.

Allò que aleshores vaig interpretar únicament com un símptoma desconcertant adquireix ara, dins de la meva experiència personal, un significat més profund. Era com si el meu sistema de percepció s'estigués modificant, reajustant, travessant una transformació.

La sensació que m'arriba és que aquell procés podia assemblar-se a una mena de recalibratge. Com si la meva manera habitual de reconèixer, ordenar i interpretar la realitat hagués deixat momentàniament de funcionar amb normalitat i necessités reconstruir-se.

Des de la meva interpretació actual, aquella transformació hauria pogut preparar la meva ment per percebre amb més claredat la informació que després va començar a emergir, ja procedís del meu subconscient o d'allò que jo experimento com un pla diferent.

Però no puc saber si existeix una relació real entre tots dos processos. És igual de possible que aquella alteració fos, simplement, una manifestació de l'estat psicològic que travessava en aquell moment. El que sí que recordo amb claredat és l'estranyesa de contemplar alguna cosa coneguda i sentir, durant uns instants, que havia deixat de ser-ho.

Avui contemplo aquella experiència com una possible fase de desorganització i posterior reajustament de la meva percepció: un moment en què la meva ment semblava estar desmuntant la seva manera habitual d'interpretar el món per tractar de trobar després una nova forma d'organitzar-lo.

En aquesta quarta part faré servir la paraula energia tal com apareix en la meva experiència i en el meu model personal. Quan en tregui conclusions generals, s'han d'entendre com a interpretació: descans, atenció, activació, càrrega emocional i capacitat física són la traducció observable del que aquí anomeno energia.

Aquesta és la part més analítica del llibre, i crec que es nota: aquí miro d'aixecar un model amb allò que he anat comprenent.

No m'interessa reduir el místic al tècnic. M'interessa fer servir el tècnic com una eina que ajudi a afinar el canal, igual que un cirurgià opera a distància amb braços electrònics sense deixar per això de ser cirurgià.

El que hi trobaràs és el desenvolupament complet de l'economia de l'energia: les seves funcions, el significat de les absències, el quequeig com a senyal, el planeta desèrtic, la sembradora de vida i les escates de la infantesa.

Àudio d'aquesta secció

1. Propòsit de l'informe integrat

Aquest informe recull i ordena el que he anat comprenent al voltant de les meves vivències regressives, les visions que van aparèixer després de les regressions amb Puy i els aclariments que van arribar més tard per completar escenes que no havia acabat d'entendre.

L'escric en primera persona perquè no es tracta d'una teoria externa ni d'una afirmació objectiva sobre la realitat. És un mapa simbòlic, emocional i narratiu construït des de les meves pròpies vivències internes. El seu sentit no rau a demostrar res cap enfora, sinó a ordenar el que he sentit, vist, recordat o intentat comprendre des de dins.

Dins d'aquest procés apareixen diverses línies que s'entrellacen: les respostes a preguntes que m'havia fet durant tota la vida, els records d'aclariment que completen escenes regressives, l'economia d'energia que sembla organitzar el que es mostra i el que no es mostra, la figura de Puy com a guia o agent d'activació, l'ensenyament d'aprendre a dir no i la necessitat d'escriure-ho tot abans que aquesta font d'informació s'esgoti.

No vull perdre detall, però tampoc no vull repetir el mateix de manera innecessària. Per això aquest informe fusiona les idees en una sola estructura: manté els matisos de cada vivència, elimina les duplicacions i conserva el més important de cada comprensió.

2. L'obertura d'una font d'informació

No sé quant de temps duraran aquestes revelacions. No sé si serà una cosa que es mantindrà de manera indefinida en el temps o si, ben al contrari, es tracta d'una finestra temporal en què se'm donarà a conèixer la resposta no a tots aquells interrogants que han sorgit en mi al llarg de la meva vida, sinó a aquells que m'ajudaran en el meu camí.

En qualsevol cas, pretenc aprofitar la contestació a aquests records, que prefereixo anomenar visions, fins que aquesta font d'informació s'esgoti.

Quan van començar a aparèixer totes aquestes visions, vaig començar a pensar que potser s'havia obert un canal de comunicació de manera temporal. Per això havia d'anotar tot allò, per evitar que, al final, es perdés en la meva memòria per sempre.

Era una sensació que, cada vegada que la pensava, cobrava més força.

Per buscar un símil, era com quan es puja el volum d'un equip de música i aquest, a través dels seus altaveus, comença a emetre una sèrie de vibracions. Si poses la mà damunt de l'altaveu, notes aquesta vibració. Però arriba un moment en què, quan el volum supera cert nivell, la vibració comences a sentir-la al pit.

Aquest símil descriu d'una manera senzilla el que jo sentia al voltant d'aquell pensament. Al principi era una idea tènue, gairebé mental. Després va començar a tenir cos. I finalment es va convertir en una necessitat física, com si allò ja no estigués només al cap, sinó també al pit.

Per això sento que he d'escriure. Perquè si no ho faig, temo que algunes imatges es perdin, que algunes connexions s'esborrin i que algunes respostes tornin a enfonsar-se en un lloc de la memòria al qual després potser ja no pugui accedir.

3. L'origen de les visions després de les regressions amb Puy

Després de les regressions amb Puy, vaig començar a percebre respostes a preguntes que m'havia fet durant tota la vida. Eren respostes planes, clares i senzilles, sense oferir una explicació llarga.

Des de molt jove m'havia fet aquestes preguntes, però eren preguntes de tipus retòric: preguntes en què un ja coneix la resposta, o simplement les llança a l'aire, com una cosa poètica. No eren preguntes formulades amb l'expectativa real que algú contestés. Eren més aviat interrogants que vivien dins meu, pensaments que havien quedat surant durant anys.

Més tard, després de fer les transcripcions d'aquelles sessions de regressió, semblava que s'havia obert un nou canal de comunicació a la meva ment.

Per aquest canal van començar a arribar-me respostes a aquelles preguntes retòriques que un llança a l'aire sense esperar una resposta, bé perquè creu que ja la coneix, bé perquè no busca una contestació directa, sinó més aviat una pregunta per pensar.

Les respostes m'arribaven d'una manera semblant a com m'arribaven, durant les regressions, les contestacions subtils a les preguntes que jo feia. Però també s'assemblaven molt a aquelles ajudes que rebia d'entitats que volien facilitar la sessió de consciència expandida.

A mesura que passen els dies, tinc clar que són revelacions. Per aquest estrany canal de comunicació que s'ha obert, bé sigui amb el meu subconscient, bé sigui amb alguna altra entitat, comença a fluir la informació.

El més cridaner és que aquestes respostes no arriben com a tractats ni com a explicacions tancades. Arriben com a frases breus, imatges, símbols o records. És com si se'm donés just el necessari perquè jo pogués raonar després. No se'm lliura tot resolt. Se'm lliura una peça, i després sóc jo qui l'ha d'unir amb el que he viscut, amb el que he recordat i amb el que ja intuïa.

4. Respostes vitals i records d'aclariment

Dins d'aquestes visions, començo a distingir dos tipus de records.

D'una banda, hi ha aquells que semblen respondre a preguntes que m'he fet durant tota la vida. Són preguntes antigues, gairebé íntimes, que no sempre vaig formular de manera conscient, però que han estat presents en mi des de jove.

D'altra banda, hi ha altres records que no pertanyen a aquesta categoria. No responen a una pregunta vital antiga, sinó que apareixen com a aclariments d'alguna cosa que vaig veure durant una regressió. Són imatges o comprensions que vénen després, com si alguna cosa dins meu volgués completar, explicar o matisar una escena que ja havia estat mostrada.

Aquest matís és important, perquè no totes les visions tenen la mateixa funció. Algunes semblen respondre. Altres semblen aclarir.

Les respostes vitals tenen alguna cosa de revelació directa. Responen a una inquietud antiga amb una frase o amb una comprensió senzilla. Els records d'aclariment, en canvi, semblen funcionar com a peces que encaixen després. Vénen a explicar un detall, una forma, una presència, una imatge o una escena que en la regressió havia quedat oberta.

També hi ha una tercera dimensió que comença a organitzar-ho tot: l'energia. En revisar les vivències, començo a veure que no se'm mostra tot, que algunes imatges apareixen completes i altres no, que alguns sentits s'activen i altres queden bloquejats, que algunes emocions es concentren amb una força immensa i que algunes absències també semblen tenir significat.

5. L'energia com a principi organitzador

La idea que comença a organitzar-ho tot és que en aquestes experiències existeix alguna cosa semblant a una economia d'energia.

No tot se'm mostra. No tot se'm permet veure, olorar, sentir o reconstruir. Algunes imatges apareixen incompletes. Algunes sensacions arriben amb molta força. Altres, en canvi, semblen bloquejades. Això em porta a interpretar que la vivència no funciona com una pel·lícula completa, sinó com un sistema que selecciona allò que és necessari per entendre l'ensenyament principal.

L'energia no es consumeix sense sentit. Sembla reservar-se per a allò que té una càrrega emocional, simbòlica o espiritual més important.

La hipòtesi que comença a prendre forma és aquesta: la vivència actua com un optimitzador. No reconstrueix tot l'escenari, sinó només els elements imprescindibles perquè jo comprengui l'emoció, el missatge o l'ensenyament central.

Aquest optimitzador no tindria com a principi la completesa, sinó l'eficiència simbòlica. No es tractaria de mostrar-me tot el que existeix en una escena, sinó de mostrar-me allò que conté la veritat emocional o espiritual necessària.

Per això, en algunes vivències, una imatge incompleta no ha de ser necessàriament una fallada. Una absència tampoc no ha de ser necessàriament una mancança. Una olor bloquejada pot no ser una incapacitat, sinó una selecció. Una figura mostrada només en part pot no estar mal construïda, sinó estar construïda fins allà on cal.

La vivència sembla seleccionar l'emoció principal, la imatge suficient, l'olor adequada, la sensació decisiva. La resta queda fora perquè consumiria energia sense aportar comprensió essencial.

6. L'absència com a significat

En aquestes vivències, allò que no apareix també importa.

No veure la resta d'una família no significa necessàriament buit. No poder olorar la sang no significa simplement absència sensorial. No veure sencer un oficial de rang inferior no significa una imatge defectuosa. No poder girar el coll en una escena no significa únicament rigidesa corporal. Pot indicar que hi ha un límit energètic o que alguna cosa exigeix una preparació més gran.

L'absència pot ser una decisió del sistema.

L'absència pot indicar que l'energia està sent reservada per a una altra cosa.

Per això he de parar atenció no només a allò que apareix, sinó també a allò que falta. Cada falta pot respondre a una pregunta:

Per què no se'm va mostrar això?

Què hauria consumit si s'hagués mostrat?

Quin element sí que va rebre energia en el seu lloc?

Quin ensenyament protegia aquesta omissió?

Així, l'absència deixa de ser mancança i es converteix en informació.

7. Les funcions de l'energia dins de les vivències

Fins ara, el model queda organitzat en diverses funcions de l'energia.

7.1. Energia de visualització

És l'energia necessària per construir imatges. Quan no hi ha prou energia o no cal gastar-ne més, la imatge apareix parcial.

Un exemple seria la visualització incompleta de l'oficial de rang inferior dins la vivència de l'oficial asiàtic oriental. No podia visualitzar-lo sencer. Només veia la part superior. La imatge no es completava.

Fins ara això podia semblar una limitació casual, una manca de nitidesa o una dificultat meva per visualitzar. Però ara ho interpreto d'una altra manera. Potser no se'm mostrava tota la figura perquè no calia. Visualitzar el cos sencer hauria consumit energia. La vivència només necessitava donar-me la informació suficient per reconèixer la seva presència, el seu rang, la seva funció dins l'escena o la seva relació amb l'oficial asiàtic.

Amb la part superior n'hi havia prou. No calia gastar energia en cames, peus, entorn complet o detalls secundaris. L'escena seleccionava el just.

7.2. Energia sensorial

És l'energia necessària per activar sentits concrets, com l'olfacte.

Un dels primers indicis d'aquesta economia energètica apareix també en la vivència de l'oficial asiàtic oriental. En aquella experiència hi havia dos episodis relacionats amb l'olfacte. En un moment sí que vaig poder olorar la fusta cremada. Aquella olor va arribar fins a mi. Va ser accessible. La vaig poder percebre.

Tanmateix, en un altre moment vaig intentar olorar la sang, però no vaig poder. Era com si intentés accedir a aquella sensació i alguna cosa no m'ho permetés. No era simplement que no hi hagués olor; era més aviat que jo intentava olorar-la, però l'experiència no me'n donava accés.

Ara interpreto aquesta diferència com una qüestió d'energia.

Potser olorar la sang exigia un consum energètic que la vivència no podia o no s'havia de permetre. Potser no era necessari per a l'ensenyament. Potser fins i tot hauria desviat l'experiència cap a un excés de cruesa, dolor o impacte sensorial. En canvi, l'olor de la fusta cremada sí que estava disponible perquè complia una funció: situar-me, introduir-me en l'ambient, fer-me entrar en aquell altre pla sense malgastar energia.

La conclusió provisional seria que no tots els sentits s'activen igual. La vivència decideix quina sensació mereix energia i quina no.

Més tard, després d'haver passat la regressió i estant ja en la fase de transcripció, vaig tornar a llançar internament preguntes d'aquest tipus: “Per què no puc llegir això?”, “Per què no puc fer això al personatge?”, “Per què no puc veure allò?”. Aleshores van començar a venir-me visions diferents de les anteriors. Aquesta vegada semblaven paraules escrites, com si apareguessin en un document de Word amb fons negre i lletra blanca. Les lletres tenien una forma triangular, i entre elles apareixia una paraula que es repetia de manera intermitent, com un tic: energia.

La paraula desapareixia i tornava a aparèixer. Energia. Energia. Energia. Era la resposta que se'm donava a través de visions. No era una explicació llarga ni una frase desenvolupada. Era una insistència visual, una contestació mínima i repetida. Cada vegada que em preguntava per què no podia llegir alguna cosa, veure alguna cosa o actuar sobre algun personatge dins la vivència, la resposta tornava a ser la mateixa: energia.

7.3. Energia emocional

És l'energia que permet sentir una emoció amb intensitat.

L'escena de la nena el pare de la qual se'n va a la guerra introdueix una cosa fonamental: l'energia no es reserva només per a escenes dures, bèl·liques o doloroses. També es reserva per a la felicitat.

En aquella vivència jo no podia veure ningú més de la meva família. No veia altres familiars. L'experiència no em mostrava el conjunt familiar. En un primer moment això podia semblar una mancança o una escena incompleta. Però ara començo a entendre-ho d'una altra manera.

Potser no veia la meva família perquè visualitzar més persones hauria consumit energia. La vivència no volia gastar energia a reconstruir rostres, cossos, posicions o vincles familiars secundaris.

L'energia s'havia de reservar per a una cosa molt més important: sentir el que el meu pare em feia quan jugava amb mi.

Ell m'aixecava molt, molt amunt. Les meves cametes giraven cap a la meva esquena. Això em produïa una sensació de pessigolleig al pit. Aquell pessigolleig m'arrencava una infinitat de rialles. Era una alegria immensa, una felicitat corporal, neta, infantil, total.

Aquella va ser la sensació de felicitat més gran que he tingut en totes les vivències.

Ara entenc per què no vaig poder veure la meva família. L'energia s'havia de concentrar en aquella vivència concreta: el joc amb el meu pare, el cos enlairat, les pessigolles, la rialla i la sensació d'amor abans de la pèrdua.

L'ensenyament aquí és molt clar: l'energia no estava destinada a mostrar-me tothom. Estava destinada a fer-me sentir la felicitat essencial d'aquell vincle.

7.4. Energia narrativa

És l'energia que organitza quins elements de l'escena són necessaris perquè la història interna tingui sentit.

En la vivència de la nena, l'important no era saber quantes persones hi havia a la família ni reconstruir tota la casa o tot l'entorn. L'essencial era recuperar una sensació: l'alegria absoluta de ser aixecada pel meu pare, el pessigolleig al pit, el riure incontenible.

En la vivència de l'oficial, l'important potser no era olorar la sang ni veure tots els detalls del cos de l'oficial inferior. L'important era entrar en un pla de comprensió, d'ensenyament o d'enfrontament amb una veritat interna.

L'energia narrativa no ho reconstrueix tot. Selecciona el que és necessari.

7.5. Energia d'acció

És l'energia necessària per respondre a una petició o executar una decisió.

Quan la Puy em demana alguna cosa, no sempre puc respondre de manera fluida. Començo a curtcircuitar-me, a quequejar, a quedar-me bloquejat. Això suggereix que les seves peticions tenen una càrrega especial.

No són peticions trivials. Sembla que exigeixin una acció interna, una resposta que compromet energia, voluntat o decisió.

En algunes regressions, la Puy demana als seus pacients que es desplacin d'un lloc a un altre. Per acompanyar aquest moviment fa un compte fins a tres, dient: «un, dos i tres». En el meu cas, he observat una diferència significativa. En algunes ocasions, abans fins i tot que ella comencés a comptar, jo ja era allà on m'havia indicat. L'acció es produïa gairebé de manera immediata, com si el desplaçament interior no trobés resistència.

Altres vegades, però, la Puy arribava fins a tres i a mi em costava molt arribar-hi, o directament no podia fer-ho. Fins ara podia interpretar aquesta dificultat únicament com un problema de rebuig: potser no volia anar a aquell lloc, potser alguna cosa dins meu s'hi resistia. Però també podria estar relacionat amb el tema de l'energia.

Quan m'avanço al compte de tres, potser estic molt carregat d'energia i puc executar el moviment amb facilitat. Quan el compte arriba a tres i no hi he pogut anar, poden estar passant dues coses: o no vull anar a aquell lloc perquè hi ha una resistència emocional, simbòlica o espiritual, o estic molt baix d'energia i no tinc prou càrrega per fer el desplaçament.

Això afegeix una nova clau al model: els moviments dins de la regressió no depenen només de la voluntat. També poden dependre de l'energia disponible en aquell moment.

7.6. Energia de recàrrega

És l'energia que he de recuperar en un pla intermedi quan la vivència exigeix més del que tinc disponible.

De vegades, quan la Puy em demana alguna cosa, començo com a curtcircuitar-me. Em costa respondre. Començo a quequejar. Fins ara no hi trobava sentit. Era com si alguna cosa es bloquegés, com si l'acció requerida exigís més del que jo podia donar en aquell moment.

Ara em ve una imatge diferent: potser aquell quequeig o curtcircuit representa una necessitat de recàrrega d'energia.

L'energia no vindria directament del pla físic ni tampoc del pla regressiu en què estic vivint l'escena. Hauria de venir d'un altre lloc: un pla intermedi.

Aquest pla intermedi estaria situat entre el pla físic i la vivència regressiva. No seria abandonar l'escena del tot. Seria com si una part de mi hagués d'anar a aquell lloc, prendre energia i tornar al punt on em trobava.

No me'n vaig del tot. Continuo connectat a l'escena. Però una part de mi es desplaça just el necessari per recarregar-se.

Quan la vivència exigeix una resposta que supera la meva energia disponible, apareix el curtcircuit. El quequeig seria el senyal que necessito recarregar-me en un pla intermedi abans de poder continuar.

Això amplia el model: no només hi ha economia d'energia; també hi ha mecanismes de reproveïment.

7.7. Energia vital

És l'energia de la meva vida real, la que he gastat sostenint patiment, i que ara potser he d'aprendre a reservar per a la meva dignitat, la meva salut i el meu futur.

Aquí l'energia deixa de ser només una clau per comprendre les regressions. Passa a ser un ensenyament sobre la meva vida actual.

8. El quequeig com a senyal de transició

El quequeig deixa de ser simplement una dificultat.

Podria ser un senyal. Una marca de transició. Un símptoma que alguna cosa dins meu està intentant executar una acció per a la qual encara no té prou energia.

Quan la Puy em demana alguna cosa, la petició pot requerir una resposta emocional, simbòlica o espiritual molt intensa. Si jo no tinc prou energia en aquell moment, el sistema comença a fallar: em travo, em tallo, quequejo, em costa continuar.

Però aquesta fallada no seria inútil. Seria una indicació que hi ha una operació interna en marxa.

La hipòtesi seria que el curtcircuit apareix quan una part de mi intenta sostenir simultàniament tres plans: el físic, el regressiu i l'intermedi de recàrrega.

Per això no me'n vaig del tot, però tampoc no estic completament estable a l'escena. Estic en un punt de tensió.

Aquesta idea connecta també amb l'experiència en la maquinària immensa del planeta desèrtic, quan el coll se'm quedava encallat, com encarcarat, i vaig haver de fer una cosa semblant a aturar-me, inhalar oxigen i agafar forces. Més tard vaig comprendre que podia tenir relació amb temes d'energia: una preparació per suportar una sobrecàrrega energètica i aconseguir accedir a una altra estança.

9. Puy com a figura de guia i agent d'activació

La Puy apareix com una figura que em demana alguna cosa.

Quan la Puy em demana alguna cosa, no sempre puc respondre de manera fluida. Començo a curtcircuitar-me, a quequejar, a quedar-me bloquejat. Això suggereix que les seves peticions tenen una càrrega especial.

No són peticions trivials. Sembla que exigeixen una acció interna, una resposta que compromet energia, voluntat o decisió.

La Puy podria estar funcionant com un agent d'activació: algú que em porta al límit del que puc sostenir dins de la vivència. Quan aquest límit s'assoleix, apareix el quequeig, el bloqueig o la necessitat de recàrrega.

La relació amb la Puy quedaria així: la Puy no només pregunta o demana. La Puy m'empeny cap a una acció que requereix prou energia per ser executada.

I quan aquesta energia no està disponible, apareix el pla intermedi.

Això no disminueix la seva funció de guia. Al contrari, sembla fer-la més precisa. La Puy no m'entrega simplement explicacions. Em condueix fins a llocs interns on alguna cosa ha de ser vista, anomenada o travessada. De vegades, l'exigència d'aquest moviment és tan intensa que el meu sistema necessita reorganitzar-se per poder continuar.

10. La bateria com a instrument xamànic

El primer dels records que ara tinc clar que són visions estava relacionat amb un instrument musical.

Des de molt jove m'havien agradat dos tipus de música. Una d'elles era el rock, perquè el veia com una música amb garra, capaç d'elevar el meu ésser i el meu esperit.

En el grup d'amics als quals ens agradava el rock, amb qui em reunia al col·legi i a l'institut, tots parlàvem de grups musicals. Tots apreciaven la qualitat d'una guitarra elèctrica, d'un baix o de qualsevol altre instrument. A mi, però, em cridaven especialment l'atenció les bateries.

Durant la resta de la meva vida, en tots els grups de música que sentia, sense adonar-me'n, analitzava la percussió de la bateria, tant si era en un grup de pop, de pop rock o de rock.

Aconseguia distingir aquells bateries que eren especialment, per dir-ho d'alguna manera, harmònics.

La bateria és un instrument que marca el compàs de l'orquestra o del grup musical. Probablement sigui l'espina dorsal de la cançó, encara que no tothom ho entén així. Això sí que ho tenia clar.

Recordo comentaris en programes de ràdio musicals, i també en altres tipus de programes, on s'analitzaven els músics dels grups de rock i es feien observacions com ara:

«Aquí, tot i el bo que era Eddie Van Halen, ha entrat creuat amb la bateria».

Aquelles observacions reforçaven una cosa que jo ja percebia: la bateria no era simplement un acompanyament. La bateria sostenia l'estructura interna de la cançó. Marcava el cos del ritme. Donava columna vertebral a la música.

Una de les respostes que em va arribar estava relacionada amb el motiu pel qual m'agradaven més les bateries que altres instruments.

La resposta va ser senzilla:

És un instrument xamànic.

Llavors vaig començar a entendre per què m'elevava l'esperit quan trobava una peça musical com Alive and Kicking, de Simple Minds. Aquella bateria elevava el meu esperit i m'omplia d'una sensació increïble. No era felicitat exactament, però sí que s'assemblava a alguna cosa molt propera.

Només se'm donava una resposta senzilla, com si se m'obligués a raonar el perquè d'una resposta que, en el fons, jo ja coneixia.

Vaig comprendre llavors que la bateria no m'atreia únicament com a instrument musical. M'atreia per alguna cosa més profunda: per la seva capacitat de generar ritme, trànsit, elevació, força, moviment interior. La bateria no només organitzava la música; d'alguna manera, també organitzava alguna cosa dins meu.

Des del model de l'energia, aquesta revelació adquireix encara més sentit. La bateria treballa amb el ritme, i el ritme organitza. Ordena el cos, la respiració, l'emoció i el moviment. Potser per això la resposta no va ser una explicació musical, sinó espiritual: xamànica.

Tot i així, encara no estic segur al cent per cent del motiu pel qual se'm va contestar aquella pregunta amb una resposta tan concreta: “és un instrument xamànic”. La resposta hi és, però el seu sentit complet encara no s'ha acabat de desplegar dins meu.

No sé si aquesta revelació ha vingut perquè l'estudiï amb més profunditat i perquè, potser, pugui utilitzar sons rítmics de tambors o bateries com una manera d'induir-me a un estat de consciència profunda. Tal vegada aquests ritmes puguin ajudar-me en futures regressions, o potser també en meditacions en solitari. Però encara no ho vull afirmar amb rotunditat.

De moment, aquesta part de l'ensenyament roman una mica difuminada. Sé que la bateria, el ritme, el trànsit i allò xamànic estan units d'alguna manera, però encara necessito observar-ho, viure-ho i comprendre-ho millor abans de donar-li una forma definitiva.

11. Els dibuixos de la infància i els símbols repetitius

Un altre dels records em va arribar a la ment diverses vegades. Es va superposar sobre la meva consciència en moments fins i tot incòmodes, en què estava parlant amb una altra persona i semblava que em distreia més del normal.

El record estava basat en unes experiències que jo tenia quan era un nen petit. Se'm va mostrar una imatge que aclaria una pregunta que m'havia fet a la infància. Recordo que, quan vaig deixar enrere la infantesa, vaig deixar també de fer-me aquella pregunta per sempre.

A mi, com a la major part dels nens d'aquella edat, als anys setanta i vuitanta, m'agradava fer molts dibuixos. La major part del temps eren dibuixos amb una missió lúdica: pintava paisatges, cotxes i, sobretot, cotxes de policia, que m'encantaven. Amb ells després feia historietes, les típiques representacions mentals d'un nen imaginant-se personatges.

Tanmateix, hi havia vegades en què em posava a fer una mena de doodles. Els doodles són aquells traços que fem de manera inconscient, per exemple, quan parlem per telèfon i tenim a mà un bolígraf i un paper.

Aquests doodles eren normalment simbòlics i repetitius. Es repetien contínuament.

Un d'ells consistia a dibuixar triangles en disposició lineal, un amb la base cap amunt i un altre amb la base cap avall, formant el que jo anomenava una mena de serp sense principi ni fi. M'adonava, mentre ho dibuixava, que allò no tenia gaire sentit, perquè no sabia trobar ni el principi ni el final.

Un altre dels dibuixos que feia eren les típiques espirals amb forma quadrada, en lloc de rodona, sobre el paper. A mesura que vaig anar adquirint coneixements en la meva joventut, em semblaven una cosa semblant als ribets dels vestits de les persones que apareixien a la ceràmica grega.

I després n'hi havia un de força inquietant: l'estrella de David.

L'estrella de David es va repetir milers de vegades. De vegades, en lloc de l'estrella de David, dibuixava alguna cosa que no sabia què era. Era un pentacle. Però sempre que l'acabava deia:

“Bah, aquest és el símbol del diable”.

Llavors ho deixava i mirava de fer l'estrella de David. Unes vegades em sortia millor, altres pitjor, però quan em sortia perfecta, m'hi recreava.

Tanmateix, el record que em va venir no tenia a veure amb cap d'aquests dibuixos simbòlics. Tenia a veure amb una altra imatge.

12. Les escates com a record d'aclariment

El record que em va venir consistia en unes escates dibuixades per mi sobre un paper.

En les meves regressions havia vist dos tipus d'escates: unes de punxegudes, en els tocats dels Ensu, i unes altres al pit militar de l'oficial asiàtic. Aquestes coincidien exactament amb les del pit militar asiàtic. Estaven dibuixades a bolígraf, amb una perfecció sorprenent, sobre un paper quadriculat.

Quan em vaig posar a recordar, aquella imatge se m'oblidava. Sabia que era una cosa important que havia de recordar. Aquestes i altres imatges havien vingut a la meva memòria per donar-me explicacions sobre les regressions, perquè hi tenien alguna cosa a veure. Em feia molta ràbia que de seguida se m'oblidessin.

Tanmateix, aquesta va aparèixer una vegada i una altra.

Quan em deia a mi mateix: “Quina ràbia, se m'obliden”, vaig demanar una comunicació molt subtil, com les que es donaven en les regressions, i vaig rebre una ordre:

Repeteix-la en veu alta.

La vaig entendre de seguida. Era com una mena de truc de mnemotècnia per poder memoritzar el record que arribava a la meva ment.

Tot i així, aquesta imatge va aparèixer tota sola diverses vegades. Un dia, quan vaig aconseguir reunir prou tranquil·litat, em vaig posar a recordar què hi tenia a veure tot allò.

Sabia que estava relacionat amb algun dibuix de la infància. Llavors vaig recordar que jo dibuixava una cosa semblant, però imperfecta, com ho farien les mans d'un nen petit que encara no té precisió absoluta ni destresa als dits per escriure i dibuixar.

Recordo que en aquella època ens obligaven a fer servir els quadernets Rubio per dotar les mans d'aquesta destresa. També recordo que el meu dit anular dret sempre acabava amb durícies.

Llavors vaig agafar un paper i vaig dibuixar totes dues formes: la perfecta i la imperfecta. I vaig poder trobar-hi la relació.

Aquell record es va ampliar com un zoom.

Vaig aconseguir recordar que la forma imperfecta la dibuixava una vegada i una altra. Sempre recordo la postura. Quan feia aquests dibuixos, recolzava la meva maneta esquerra sobre la taula. Em posava a fer el dibuix, tancava els llavis i treia la punta de la llengua, aquell gest típic que fan els nens quan els encarreguen alguna cosa difícil a l'escola.

Recordo estar una mica tens. Com que els meus peus encara no arribaven a terra des de la cadira on estava assegut, em posava dret i estirava les meves cametes. Premia més la llengua, premia més els llavis, treia encara més la llengua i repetia contínuament mentre dibuixava aquelles onades:

“No em surt, no em surt, no em surt, no em surt”.

Quan acabava, reconeixia que havia fet un gran esforç. Acabava cansat. Prenia perspectiva d'aquell dibuix i em preguntava:

“Què és això?”.

I llavors pensava:

“Bah, si són onades de mar”.

Després, com envermellit per la vergonya d'haver dedicat tant de temps a aquell dibuix, el llençava a les escombraries, ja que a casa meva no hi havia papereres.

Ara puc veure amb nitidesa que aquelles onades de mar eren imperfectes, i que el record que m'havia arribat eren les escates.

Aquí, però, no vaig rebre cap mena de comunicació. Simplement se'm va mostrar el dibuix, com obligant-me a raonar i a pensar què era allò.

Després d'aquesta comprensió, va aparèixer un nou interrogant: què volia dir realment el pitrall d'escates?

Llavors em va venir a la memòria un record de la meva època d'estudiant. En més d'una ocasió, durant el silenci etern dels exàmens, els professors passejaven pels passadissos vigilant els alumnes. Algunes vegades s'aturaven a llegir el meu examen. Si, amb certa benevolència, hi trobaven un error o un oblit, miraven lleugerament la resta de la classe i, si no hi havia cap alumne pendent, tocaven amablement amb el dit un parell de vegades sobre una pregunta que estava malament o incompleta, com tractant de dir-me que havia de revisar allò.

Aquell record em va ajudar a comprendre la manera com havia arribat la imatge del pitrall d'escates. No se m'havia donat una explicació llarga. Se m'havia assenyalat una cosa. Era com si aquella imatge hagués estat el dit del professor tocant suaument sobre una pregunta concreta del meu examen interior, indicant-me que havia de revisar aquell punt perquè allà hi havia alguna cosa important que encara no havia comprès del tot.

Després de donar-hi voltes, vaig arribar a la conclusió que el saber dir que no no solament importava en la meva vida laboral, sinó també en altres aspectes de la meva vida.

El peto d'escates no era només una imatge de l'oficial asiàtic ni només una forma vinculada a un record infantil. Era també un senyal. M'indicava un punt que havia de revisar: la meva dificultat per posar límits, la meva tendència a aguantar massa i la necessitat d'aprendre a dir no allà on la meva energia vital estava sent consumida.

Des de la distinció entre respostes i aclariments, aquest record pertany clarament al segon grup. No era una resposta a una pregunta vital de tota la vida. Era un aclariment sobre alguna cosa vista en regressió: les escates del pit militar asiàtic i la seva relació amb un gest infantil repetit moltes vegades sense que jo en comprengués aleshores el sentit.

13. La regressió oriental com a escenari d'ensenyament

La vivència de l'oficial asiàtic oriental sembla funcionar com un escenari d'ensenyament.

No és només una imatge històrica o una escena estranya. És un pla on se'm presenten símbols, límits, bloquejos, olors, figures parcials i peticions de la Puy. Tot plegat sembla organitzar-se al voltant d'un ensenyament profund.

L'entrada en aquella regressió oriental podria estar relacionada amb un canvi de pla. En aquell pla, l'energia no és il·limitada. No es pot consumir sense criteri. Cada element que apareix té un cost. Cada sensació que s'activa requereix una justificació interna.

Per això les imatges són parcials. Per això algunes olors estan disponibles i d'altres no. Per això de vegades necessito recàrrega. Per això el sistema sembla optimitzar.

La vivència no em dóna una escena completa per curiositat. Em dóna una escena orientada a un ensenyament.

Dins d'aquella regressió, les escates, les olors, les figures incompletes, els bloquejos del cos i les peticions de la Puy semblen formar part d'una mateixa arquitectura. Res no apareix perquè sí. Tampoc no apareix tot. El que es mostra sembla tenir una funció.

14. L'ensenyament d'aprendre a dir no

Dins de la vivència de l'oficial asiàtic, un dels ensenyaments que se'm revela amb més força és aprendre a dir no.

Aquest ensenyament no apareix ara com una frase simple ni com un consell moral. Primer va aparèixer associat al peto d'escates, com un senyal que m'obligava a revisar una pregunta interior. Després es va estendre cap a la meva vida laboral i, amb una claredat encara més gran, cap a altres aspectes de la meva vida en què durant anys havia après a callar i a aguantar.

Dir no es converteix així en una acció pendent, difícil, dolorosa i transcendental.

Durant anys, en la meva vida real, he sentit que havia d'aguantar. He sentit que m'havia de sacrificar, que havia de sostenir determinades situacions per damunt del meu propi patiment.

Ara, potser, l'ensenyament de saber dir no se'm revela com una manera d'insuflar-me ànims per posar límits allà on durant anys només hi havia hagut aguant.

Però començo a veure que potser havia confós resistència amb sacrifici il·limitat.

La pregunta que apareix ara és molt dura:

Fins a quin punt sostenir una situació que em fa mal pot justificar que ignori el meu propi límit interior?

Dir no podria significar deixar de sostenir una situació molt negativa com a preu per conservar una aparença.

Dir no podria significar posar un límit on abans només hi havia aguant.

Dir no podria significar que la meva dignitat també importa.

L'ensenyament quedaria formulat així:

Aprendre a dir no significa reconèixer que sostenir una situació tan negativa també pot produir dolor, i que posar un límit pot ser necessari.

15. Relació entre energia i decisió vital

L'energia i l'aprenentatge de dir no comencen a connectar-se.

Durant anys, potser he gastat una quantitat enorme d'energia sostenint una situació molt negativa. He invertit energia a aguantar, justificar, resistir, protegir, no trencar, no actuar, no arribar a les últimes conseqüències.

Potser la vivència m'està ensenyant que l'energia no s'ha de gastar a sostenir allò que em porta a un límit interior.

En les regressions, l'energia es reserva per a allò essencial. No es malgasta mostrant imatges completes si no són necessàries. No s'activa una olor si no aporta comprensió. No es mostra tota la família si la veritat emocional és en el riure amb el pare.

Potser aquest mateix ensenyament es trasllada a la meva vida:

La meva energia vital tampoc no s'ha de consumir a sostenir una forma de vida que ha deixat de protegir i s'ha tornat profundament negativa.

Des d'aquesta lectura, aprendre a dir no és també una forma d'economia d'energia. És retirar energia d'allò que s'ha tornat profundament negatiu i reservar-la per al que he de protegir: la meva dignitat, la meva salut, el meu futur i la meva capacitat de viure amb més pau.

16. El planeta desèrtic i la maquinària immensa

Hi ha un altre record que no forma part de les preguntes que em vaig fer durant tota la meva vida. És més aviat un record d'aclariment, una imatge que va venir a explicar alguna cosa que havia aparegut durant una de les regressions.

En una d'aquelles regressions, vaig veure un planeta completament desèrtic. No hi havia ni una sola fulla en tot el planeta. Era un lloc on només hi havia terra àrida i roques.

La visió consistia a ser en una vall serpentejant, banyada per una llum semblant a la llum solar. Aconseguia veure la part del darrere d'una maquinària immensa, gegantina. La imatge que vaig percebre era bastant absurda, perquè només veia l'última part d'aquella màquina, la seva part posterior, il·luminada de ple pel sol.

Al principi, vaig interpretar allò com la part del darrere d'un navili, com els navilis d'època anglesos o espanyols. Però després vaig distingir que era una cosa infinitament més sofisticada.

Puy em va dir que em fiqués dins d'aquell navili.

Aleshores, com quan una persona tanca els ulls amb força i estreny les mans, vaig fer un esforç sense saber realment què estava fent. I vaig aconseguir penetrar en aquella entitat que es movia.

Vaig accedir a un passadís interior, amb llum artificial. Aquell petit passadís acabava en un altre en forma de T, però sabia que la part final d'aquella T no m'interessava. El que m'interessava era a la dreta. Sabia que allà hi havia una porta, una estança, i que havia de mirar-hi dins.

Però, un cop més, el coll se'm quedava encallat. Es quedava com encarcarat.

En aquella ocasió, com una persona que s'atura per inhalar oxigen i agafar forces, vaig fer una cosa sense saber per què la feia. Més tard vaig descobrir que allò tenia a veure amb temes d'energia; era com una preparació per suportar una sobrecàrrega energètica i aconseguir accedir a aquella altra estança.

Aleshores vaig poder girar el cap cap a la dreta.

Aquesta escena s'integra molt bé amb el model energètic. La dificultat per girar el coll no sembla només una resistència física. Sembla un llindar. Per mirar dins d'aquella estança necessitava més energia, o una energia diferent. L'accés no era gratuït. Tenia un cost.

17. L'ésser d'aparença humana i la llum d'informació

Quan vaig poder mirar cap a la dreta, vaig veure un ésser amb aspecte humà.

Tenia les mans enlaire, en forma de V, i duia una gran túnica. Tenia uns braçalets daurats als canells, encara que no li arribava a veure les mans. El seu cap era estrany. Semblava humà, però no ho era. Tenia els cabells llargs i barba.

No vaig comprendre fins aquell moment que potser els cabells i la barba llarga fossin una manera d'ocultar una realitat interior.

Recordo dir-li a Puy:

“És estrany. Sembla humà, però no és humà”.

Aquell ésser era davant del que podia considerar-se una mena de brocal de pou. Aquell brocal em recordava la lava volcànica solidificada: perfecte, fosc, amb bombolles i tonalitats profundes.

Tanmateix, al centre d'aquella estructura hi havia una llum blavosa. Jo sabia que era llum d'informació.

Aquell ésser estava processant milions i milions de dades per segon. Una quantitat increïble. Era com si estigués revisant alguna cosa, comprovant alguna cosa. I em mirava.

L'escena transmetia una enorme complexitat. No era simplement una estança. No era només una màquina. Era com si allà s'estigués processant informació a una escala impossible d'assumir des d'una ment humana ordinària.

Des de la lògica de l'energia, aquella llum d'informació sembla ocupar un lloc central. L'escena no estava dissenyada per mostrar-me l'interior complet de la màquina per curiositat tècnica. Estava orientada al fet que comprengués que allà hi havia processament, revisió, comprovació, informació i una funció vinculada a alguna cosa immensa.

18. Els éssers que van aparèixer per darrere

De sobte vaig sentir presències estranyes per darrere. Allò em va alarmar. Em vaig girar i vaig poder veure uns éssers que havien arribat. Vaig notar que ells també estaven alarmats.

Tenien un aspecte una mica tenebrós. El seu cap era ovalat, com la secció de mig meló. Tenien diversos colls que arribaven fins a un tors. Aquell tors semblava sostenir uns tentacles principals, que eren els que realment utilitzaven, i altres tentacles menors. Els tentacles menors es movien a una gran velocitat.

La part inferior no la vaig poder veure bé, però em va semblar entreveure una mena de cues, com les cues dels felins quan es projecten cap enrere. La sensació que vaig tenir és que allò els permetia gravitar.

Igual que l'ésser humà, els mamífers o els quadrúpedes caminen sobre la terra, allò els permetia a ells moure's d'un lloc a un altre.

Van arribar a subjectar-me, però sense fer-me mal.

I li preguntaven a aquella entitat alguna cosa semblant a:

“Aquest què hi fa, aquí?”.

Eren pensaments telepàtics.

Ell assentia amb el cap, com demanant-los que se n'anessin, com indicant-los que em deixava estar allà perquè havia de mostrar-me alguna cosa. Mostrava cert desdeny cap a mi.

Després em va demanar que abandonés amb ell aquella estança.

El fet que aquells éssers apareguessin amb un aspecte molt més estrany i inquietant es va convertir després en part de l'aclariment. La seva presència no només va produir alarma dins de l'escena. També va permetre comprendre alguna cosa sobre l'aparença del primer ésser.

19. La sembradora de vida i la panspèrmia

En sortir d'aquella estança, em va ensenyar quelcom infinit.

En aquell quelcom infinit, ell tenia quelcom que semblava un artefacte.

Puy em va preguntar què era.

I jo li vaig dir que era una sembradora de vida.

Em va demanar que aclarís una mica més aquell concepte. Llavors vaig dir la paraula:

“Panspèrmia”.

Un cop més, reconec que jo ja havia llegit sobre la panspèrmia com a teoria científica: la idea que la vida es va poder disseminar per l'univers, fent arribar als planetes embrions de vida que, després, donarien lloc a formes més sofisticades.

El que vaig veure, per tant, es connectava amb aquesta idea, tot i que la imatge tenia una càrrega simbòlica i vivencial molt més intensa que una simple teoria llegida en un llibre o en un article. La paraula va aparèixer com una manera d'anomenar allò que se'm mostrava: una tecnologia, una funció, una missió o un artefacte relacionat amb la sembra de vida.

Des del punt de vista del model energètic, aquesta visió tenia un enorme cost simbòlic. No se'm mostrava un planeta ple de detalls, ni una maquinària completa, ni un sistema tècnic tancat. Se'm donava l'essencial: un planeta àrid, una màquina immensa, una estança d'informació, un ésser que processava dades, uns éssers alarmats i un artefacte que jo vaig anomenar sembradora de vida.

L'escena no es completava en tots els seus elements. S'organitzava al voltant d'una funció: mostrar-me la relació entre aquella maquinària, aquella intel·ligència o entitat, i la idea de sembrar vida.

20. L'aparença per no espantar-me

El record que em va venir sobre aquesta imatge va ser simplement aquest:

Ell s'ha mostrat aquí per no espantar-te.

Aquest va ser l'aclariment.

Vaig comprendre que aquell ésser amb aparença gairebé humana no s'havia mostrat necessàriament tal com era. S'havia presentat d'aquella manera perquè jo pogués sostenir la visió sense por, perquè l'escena no em superés més del que ja m'estava superant.

Vaig recordar, a més, que aquells éssers que havien aparegut per darrere presentaven un altre aspecte físic. Vaig comprendre de manera instantània, gairebé com una mena de retret, que ells ni tan sols s'havien pres la molèstia de canviar la seva aparença.

Però també podria ser que allò hagués passat així perquè jo pogués trobar una raó al que havia vist.

Potser la diferència entre l'ésser d'aparença humana i els altres éssers era, precisament, una clau. El primer es va mostrar d'una manera que jo pogués tolerar. Els altres, en canvi, van aparèixer amb una forma molt més estranya, més inquietant, gairebé tenebrosa. Aquesta diferència em va permetre entendre que l'aparença podia ser adaptada, modulada o presentada d'una manera determinada segons la necessitat de l'experiència.

També aquí torna a aparèixer l'economia d'energia, però en un altre sentit. No només s'optimitza què es mostra, sinó com es mostra. L'aparença pot ser una forma de regulació. Pot protegir-me de la por. Pot permetre'm accedir a una escena que, altrament, hauria estat massa intensa o insuportable.

21. La felicitat com a prioritat energètica

L'escena de la nena el pare de la qual se'n va a la guerra introdueix una comprensió essencial: l'energia no es reserva només per al dolor, la por, l'estranyesa o l'ensenyament difícil. També es reserva per a la felicitat més pura.

La sensació del meu pare aixecant-me, les cametes girant cap a la meva esquena, el pessigolleig al pit i el riure infinit no són un detall menor. Són el nucli de l'escena.

Aquella alegria era tan important que la vivència va prescindir de tota la resta.

No necessitava veure la resta de la família. No necessitava reconstruir l'entorn complet. No necessitava saber què feien els altres. L'energia havia d'anar a una sensació concreta: la felicitat més gran.

Això canvia la interpretació del sistema energètic. No és només un mecanisme d'estalvi. És també un mecanisme de protecció de l'essencial.

L'energia es concentra allà on hi ha una veritat emocional que he de recordar, comprendre o integrar.

En aquest cas, la veritat era l'alegria del vincle amb el meu pare abans de la guerra, abans de la separació o abans de la pèrdua.

L'absència de la resta de la família no buidava l'escena. Al contrari: deixava lliure l'espai perquè l'emoció central es pogués sentir amb tota la seva potència.

22. Sentit general de les visions i aclariments

Totes aquestes experiències semblen formar part d'un mateix procés.

D'una banda, apareixen respostes a preguntes que em van acompanyar des de jove, com la meva atracció profunda per la bateria. Aquella resposta va ser senzilla, però poderosa: la bateria com a instrument xamànic.

D'altra banda, apareixen records d'aclariment, com el de les escates o el de la sembradora de vida. No són preguntes vitals antigues, sinó imatges que vénen a completar allò viscut a les regressions. Són peces que encaixen després, com si la meva ment necessités temps per comprendre el que havia vist.

En el cas de les escates, l'aclariment connectava una imatge de regressió amb un gest d'infantesa: aquell nen que dibuixava onades una vegada i una altra, que s'esforçava fins a cansar-se, que deia «no me'n surto» i que després llençava el dibuix a les escombraries pensant que només eren onades de mar.

En el cas de la sembradora de vida, l'aclariment apuntava a l'aparença de l'ésser que vaig veure. Se'm va fer comprendre que s'havia mostrat d'una manera determinada per no espantar-me.

El que uneix totes aquestes visions és que cap no s'entrega completament explicada. Se'm mostra alguna cosa, o se'm dóna una frase senzilla, i després sóc jo qui ha de raonar, recordar, relacionar i comprendre.

No rebo tractats ni explicacions llargues. Rebo imatges, paraules, símbols o frases breus.

És com si l'ensenyament no arribés tancat, sinó obert. Com si se'm donés el just perquè jo pogués reconstruir el sentit des de dins.

23. El model de l'optimitzador

La imatge més potent que ha aparegut és la de l'optimitzador.

Com si la vivència tingués una lògica interna semblant a un sistema que calcula on gastar energia i on no. No es tracta de mostrar-ho tot. Es tracta d'aconseguir el màxim significat amb la mínima despesa energètica.

Aquest optimitzador decideix què puc veure i què no puc veure; quina olor s'activa i quina olor queda bloquejada; quina part d'una persona apareix i quina part no; quins familiars romanen absents; quina sensació corporal s'ha de sentir amb tota la intensitat; quan necessito recarregar; quan una resposta supera la meva energia disponible; i per què, davant de certes preguntes, la mateixa paraula energia apareix com a resposta visual insistent.

El seu principi no seria la completesa, sinó l'eficiència simbòlica.

La formulació central seria:

La vivència optimitza l'energia per mostrar-me només allò que conté la veritat emocional o espiritual necessària.

Aquest model em permet comprendre de manera integrada moltes peces que abans podien semblar inconnexes: la impossibilitat d'olorar sang, la possibilitat d'olorar fusta cremada, la visualització parcial d'una figura, l'absència de familiars en una escena, la intensitat extrema del riure de la nena, el bloqueig del coll, el quequeig, la necessitat de recàrrega i la forma adaptada de certs éssers per no espantar-me.

24. Frases nuclears de l'informe

Aquestes són les frases que condensen el que s'ha parlat:

La vivència no ho reconstrueix tot; selecciona el que és necessari.

L'energia no es malgasta en detalls que no contenen l'ensenyament principal.

No veure alguna cosa també pot ser una forma de significat.

El sistema actua com un optimitzador perceptiu, emocional i narratiu.

L'energia es reserva per a allò que conté la veritat essencial de l'escena.

Quan pregunto per què no puc llegir, veure o fer alguna cosa dins de la vivència, la resposta que es repeteix és energia.

El quequeig pot ser un senyal que necessito recarregar energia abans de continuar.

La rapidesa o la dificultat per desplaçar-me durant el compte fins a tres de Puy també pot indicar quanta energia tinc disponible, o si existeix una resistència interna cap al lloc on se'm demana anar.

Aprendre a dir no pot ser la traducció vital d'aquest ensenyament energètic.

Dir no no significa abandonar ningú; significa reconèixer el meu límit i actuar des d'ell.

La meva energia vital no s'ha de consumir a sostenir allò que s'ha tornat profundament negatiu.

La felicitat també pot ser una prioritat energètica.

Una aparença pot ser una forma de protecció si la veritat completa resultés massa intensa.

Els aclariments no ho expliquen tot; em lliuren la peça necessària perquè jo reconstrueixi el sentit.

Convé acudir a les sessions de regressió descansat, relaxat i amb la màxima energia disponible en aquest pla.

25. Conclusió general

El que s'està revelant en aquestes vivències és una teoria íntima de l'energia.

L'energia apareix com una cosa limitada, valuosa i dirigida. No es gasta a completar imatges per simple curiositat. No s'utilitza per activar tots els sentits. No es dispersa mostrant personatges secundaris si l'ensenyament està concentrat en una sola emoció. Tampoc no es lliura sense límit quan una petició de Puy exigeix una resposta que supera la meva capacitat immediata.

L'energia selecciona, protegeix, omet, concentra i recarrega.

En la vivència de l'oficial asiàtic oriental, aquesta energia sembla estar vinculada a l'ensenyament d'aprendre a dir no. Aquest ensenyament connecta directament amb la meva vida actual, amb la necessitat de posar límits allà on durant anys només hi va haver aguant, i amb la possibilitat de protegir la meva dignitat, la meva salut i la meva energia vital.

En la vivència de la nena, l'energia es concentra en la felicitat més pura: el pare aixecant-me, les cames girant cap enrere, el pessigolleig al pit i el riure infinit. Allà l'energia no es dedica a mostrar tota la família, sinó a preservar l'emoció essencial de l'amor i l'alegria.

En les peticions de Puy, l'energia apareix com una cosa que es pot esgotar i requerir recàrrega. El quequeig i el curtcircuit podrien ser senyals que una part de mi necessita acudir a un pla intermedi per tornar amb prou força.

En les visions d'aclariment, com la de les escates o la de la sembradora de vida, la informació arriba de manera breu, gairebé mínima, però suficient per obrir una comprensió. La imatge no ve totalment explicada. Ve carregada d'una direcció. M'obliga a recordar, comparar, raonar i trobar el vincle.

De tot això neix també una recomanació pràctica per a futures sessions de regressió. Convé acudir-hi tan descansat com sigui possible, conservant la major quantitat d'energia d'aquest pla. Si aquell dia toqués entrenar o anar al gimnàs, seria preferible deixar-ho per a un altre dia. També convé dormir bé la nit anterior i anar-hi tan relaxat com sigui possible. Encara que la recàrrega es pugui efectuar en un altre pla, val la pena invertir prèviament en les condicions físiques i mentals amb què s'entra a la sessió. Com més energia disponible conservi en aquest pla, més capacitat podré tenir per sostenir la vivència, atendre allò que es mostra i no esgotar-me abans de comprendre l'ensenyament.

Tot això em porta a una comprensió central:

Les meves vivències no m'ho mostren tot. Em mostren allò per a què tinc energia, allò que necessito comprendre i allò que pot transformar la meva vida.

I ara, a més, comprenc una cosa que em commou profundament: sembla que era gairebé necessari que hagués tingut aquesta malaltia per arribar fins aquí. És com dir que sense aquesta malaltia, jo no hauria arribat a aquest moment d'expansió mental, encara que això ho matisaré immediatament, perquè no ho vull exposar com una justificació del sofriment, ni com una manera d'embellir el dolor, sinó com una comprensió íntima que comença a obrir-se pas dins meu. És com si la saviesa obtinguda a partir de l'experiència obtinguda dels processos d'aquesta malaltia també hagués format part d'un pla o puzle complicadíssim, preconcebut des del moment del meu naixement, o fins i tot abans, al qual estigués predestinat: en el fons la malaltia era una peça dolorosa, difícil i gairebé insuportable, però necessària per empènyer-me cap a aquest camí d'espiritualitat. Un camí que ha obert la meva ment d'una manera que jo creia que no es podia sentir. El matís ve ara; sento que aquesta vivència hauria pogut arribar en aquest moment però fins i tot fent servir una altra forma que no és aquesta malaltia en concret. És a dir, crec que el lliure albir pot existir, per la qual cosa es podria dir que el que canvia és la forma en què apareix l'experiència; ho explicaré amb un símil; és com si una escena de la vida quotidiana pogués ser representada per Rembrandt o per Picasso; en observar-les creiem que obtindríem dues pintures totalment diferents, i en part és cert, però perquè fem servir els ulls, fem servir un sentit mundà que són els nostres ulls, però si mirem amb l'Esperit percebem la similitud, ens adonem que l'essència que hi ha al darrere és la mateixa; l'escena representada és la mateixa, aparentment són dues pintures totalment diferents, però allò representat no ha canviat. Amb això el que vull dir és que el lliure albir pot existir, però al final l'experiència arriba d'una altra manera. És a dir, jo hauria pogut aparèixer a la consulta de Puy per demanar-li ajuda per un altre motiu, per exemple per una pèrdua d'un ésser estimat en lloc del motiu real que va ser un síndrome de burn-out, i ella en tots dos casos, justificant així l'existència del lliure albir, igualment en tots dos casos hi hauria estat per ajudar-me, el que està clar és que d'una manera o altra jo havia d'aparèixer a la seva consulta, perquè ella m'ajudés i m'iniciés en la consciència expandida. El complicat es fa senzill si mirem amb els ulls de l'esperit.

En mirar enrere, no puc separar del tot la malaltia, les regressions, les visions, l'energia, l'aprenentatge de dir no, la necessitat d'escriure i l'obertura d'aquest canal. Tot sembla pertànyer a un mateix entramat. Com si cada peça, fins i tot les més doloroses, haguessin acabat col·locant-se en una posició que ara comença a mostrar una direcció.

També sento que això no és només una sèrie de records aïllats. És un gran viatge. Acabo d'adonar-me que he iniciat un gran viatge. No sé quant durarà, ni cap a on em portarà, ni què hauré de comprendre encara. Però la sensació és clara: he entrat en un procés més gran que jo, en una travessia interior la profunditat de la qual encara no puc mesurar.

Com expressa Pema Chödrön en un dels seus ensenyaments, és com pujar a una barca i iniciar un viatge en un gran oceà. Un no sap on el portarà aquesta travessia. Viatja amb la seva incertesa, amb les seves pors, amb les seves preguntes i amb allò que encara no comprèn. Però tot i així puja a la barca, s'endinsa a l'oceà i permet que el viatge es desplegui.

Així em sento ara. Com algú que ha pujat a una barca sense conèixer el destí exacte. No viatjo amb certeses absolutes. Viatjo amb incertesa. Però també viatjo amb una sensació nova d'obertura, de respecte i de confiança que aquest camí, encara que no sàpiga encara on em condueix, forma part de la meva sanació.

Per això he de seguir escrivint mentre la font segueixi oberta.

No sé si aquestes comunicacions procedeixen del meu subconscient, d'alguna entitat o d'un espai intermedi que encara no puc anomenar amb claredat. Però sí que sé que les visions estan arribant.

Arriben com a respostes. Arriben com a aclariments. Arriben com a imatges que se superposen a la meva consciència fins i tot en moments quotidians. Arriben amb una força que al principi sembla mental, però que després se sent al cos, com una vibració que deixa d'estar a l'altaveu i comença a sentir-se al pit.

I mentre aquesta vibració continuï aquí, sento que he de recollir tot el que en vingui amb respecte, atenció i fidelitat.

Dibuix de l'autor en una llibreta de la infància: les «ones de mar» que, anys després, va reconèixer com a escates.

Aquí hi ha la comprovació d'aquella resposta de tres paraules: és un instrument xamànic.

Hi trobaràs l'anàlisi tècnica de la bateria d'Alive and Kicking, la interpretació de per què em carrega d'energia, i les cançons que van començar a sonar-me al cap fins que vaig comprendre què em venien a dir.

Abans de contar el que la música va despertar en mi, vaig voler entendre-la. No sóc músic, així que, amb humilitat, vaig recórrer a la intel·ligència artificial perquè m'ajudés a analitzar la pista de bateria d'Alive and Kicking, de Simple Minds, i a comprovar si allò que jo intuïa —el seu caràcter gairebé xamànic— tenia algun fonament.

Àudio d'aquesta secció

Àudio d'aquesta secció

Extracció de la percussió a “A&K”

Sentir almenys una primera vegada l'original, sencer, fins al final.

LA PISTA DE LA BATERIA CAL SENTIR-LA FINS AL FINAL, TÉ BUITS INTENCIONATS DE SILENCI fets pel bateria

primer entra amb un sol tambor, harmònic i continu com la percussió de trance, després el bateria per anar augmentant el ritme transcorreguts uns segons comença a utilitzar dos tambors s'assoleix un sistema rítmic en què es perceben amb bastant impacte, és un nivell superior del trance, després són les pujades cap als dos pics de trance. És com si estigués dissenyada per començar des d'una tranquil·litat, iniciar el trance i anar introduint a poc a poc fins a la zona de l'èxtasi Decideixo recórrer a la intel·ligència artificial atès el meu escàs coneixement del món musical.

Explicació de gemini IA

Prompt:

dona'm sinònims d'èxtasi en una peça musical és a dir quan porta una part en què es va pujant el ritme i sembla arribar a un èxtasi descriu-me aquest procés amb llenguatge de músic aplicat només a un instrument: una bateria

Resposta de la IA:

A la bateria, aquest procés d'acumulació rítmica que condueix a l'èxtasi es coneix tècnicament com a creixement dinàmic, tensió rítmica i clímax.

Aquí tens els termes específics i la descripció d'aquest procés explicada des de la perspectiva d'un bateria:

Sinònims i termes tècnics a la bateria

• Crescendo dinàmic: L'augment gradual de la força de l'impacte (de piano a fortissimo).

• Fill / Redoblament de tensió: Passatge que trenca el patró bàsic per acumular energia.

• Build-up (Pujada): Secció rítmica estructurada específicament per elevar la intensitat del tema.

• Release (Alliberament): El cop inicial del nou compàs que descarrega tota la tensió acumulada.

• Clímax / Explosió: El moment exacte on la bateria assoleix el seu màxim volum i densitat de notes.

Segona IA. Claude, això és xamànic?

Prompt: tenim un MP3 amb la bateria (drums.mp3). Vull la teva ajuda per explicar a una persona no música com s'arriba al clímax, i les coses interessants que hi vegis. Observo que a l'inici es fa una introducció, un sol tambor, En un altre bloc fa servir dos tambors i de vegades el plat, després hi ha dos blocs d'èxtasi, separats per un bloc de silenci. Vull que m'ajudis a analitzar això, jo no sóc músic, escolta la peça de l'mp3 i investiga si aquesta bateria es pot considerar una melodia xamànica i quins elements hi ha en ella que la fan xamànica. Vull buscar per web música similar per ajudar a introduir a trances

IA (tot fins al final):

He mesurat l'ona del drums.mp3 de principi a fi. La teva orella va encertar gairebé punt per punt — i els números localitzen el clímax exacte. T'ho tradueixo com si fos el guió d'un ritual.

Anàlisi de l'ona de la bateria d'«Alive and Kicking» (drums.mp3): volum, timbre i cops per segon.

El mapa de la peça (per a no músics)

Tot se sosté sobre un pols constant de ~103 cops per minut (tempo mitjà, “caminable”). La bateria gairebé no canvia mai de velocitat: el que canvia és quanta bateria sona i com de fort. Aquesta és la clau del seu efecte.

Tram Temps Què passa

1. Introducció 0:00 – 1:13 Un sol tambor que creix en una “escala”: cada cop sona una mica més fort que l'anterior (mira-ho al gràfic de dalt: els pics van pujant de 0:20 a 1:13). 73 segons de tensió hipnòtica abans que entri la bateria de debò.

2. Primer groove 1:13 – 1:34 Entra la bateria completa de cop. Apareixen els platerets (línia taronja) muntats sobre el bombo/timbal (línia blava). ~3,5 cops/seg.

3. Mini-clot 1:34 – 1:38 Un tallet de 4 segons. La banda “respira”.

4. Primer èxtasi

1:38 – 3:17 El groove llarg, 1 min 40 s de repetició martellejant. Va acumulant intensitat fins a uns pics forts cap a 2:35– 3:15.

5. EL SILENCI 3:17 – 12 segons gairebé muts (la gran franja grisa del centre).

Tram Temps Què passa 3:29 Aquest és el teu “bloc de silenci”. És la frontissa dramàtica: crea un buit que el cervell necessita omplir.

6. Segon èxtasi = CLÍMAX

3:29 – 4:37 El punt més alt de tota la cançó: el més fort (el pic gegant de volum a ~3:57) i el més dens (4,1 cops/seg, amb un redoblament que dispara fins a ~12 cops/seg). Aquí la peça “esclata”.

7. Esvaïment 4:37 – 4:47 S'apaga (fade out).

Les 4 coses més interessants que hi veig

1. La introducció és un crescendo de 73 segons amb un sol tambor. Aquest “efecte escala” (cada cop més fort) és una tècnica de tensió pura: et fica en trànsit abans que comenci la festa. És el més hipnòtic de la peça.

2. La monotonia és intencionada. El tempo no es mou (~103 BPM de principi a fi). No hi ha varietat melòdica que et “distregui”: només pols, pols, pols. Això és exactament el que busquen els ritmes de trànsit.

3. Els dos silencis funcionen com els dos èxtasis. El de 4 s és una picada d'ullet; el de 12 s (3:17) és el de debò. Com més llarg el buit, més brutal se sent el retorn. El clímax pega tan fort perquè abans hi va haver 12 segons de no-res.

4. El clímax cau just en “territori xamànic”. Els seus ~4 cops per segon (la línia de punts del gràfic de sota) coincideixen amb el ritme clàssic del tamborineig xamànic per induir el trànsit (~4–4,5 cops/seg, associat a les ones cerebrals theta). És una coincidència preciosa i el pont perfecte cap a la teva pregunta.

Ara estic tancant la part 2 — si aquesta bateria es pot anomenar “xamànica” (quins elements concrets la fan ser-ho, amb base científica i fonts) i una llista de música semblant per induir el trànsit. L'investigador web continua treballant; t'ho lliuro tan bon punt acabi.

Tècnicament, no — i és important dir-ho amb precisió. El tambor xamànic “pur” (el sonic driving de Michael Harner) és un pols monòton, sense estructura, a ~4–5 cops/seg sostingut 15+ minuts, dissenyat per no ser “música” sinó una eina. La teva bateria és una cançó: té tempo mitjà (~103 BPM), estructura dramàtica, variació i dura menys de 5 min. No compleix el criteri tècnic.

Però funcionalment sí que estira de les mateixes palanques de trànsit — i un mesurament ho demostra de manera preciosa: el clímax (3:29–4:37) arriba als ~4,1 cops per segon, que cau just dins del rang xamànic clàssic (4–4,5 cops/seg ≈ banda cerebral theta). És a dir, el moment en què la peça se sent més extàtica és exactament quan la seva densitat de cops toca la velocitat del tambor xamànic. No és casualitat que allà “esclati”.

Els 5 elements que la fan sonar ancestral (creuats amb les teves dades)

Palanca de trànsit La té? El que vaig mesurar

Pols isòcron i constant (com un metrònom)

Fort Tempo fix ~103 BPM de principi a fi. El cervell deixa de “predir” i s'amolla al patró.

Repetició / monotonia

Fort Cap canvi de velocitat; el groove es repeteix insistentment 1:40 seguits. L'absència de sorpresa és el que hipnotitza.

Timbre greu de toms tribals (“Burundi beat”)

Sí La línia blava (greus: bombo/timbals) sosté tota la peça. Simple Minds pertany de ple a la família 80s de “bateria èpica amb toms i eco” (juntament amb U2, Peter Gabriel) que va heretar l'ADN dels tambors de Burundi.

Dinàmica construcció → buit → clímax

L'escala de 73 s d'intro, el silenci de 12 s (3:17) i el clímax. És la mateixa arquitectura del famós “drop” d'In the Air Tonight de Phil Collins.

Molt marcada

El clímax en rang theta

~4,1 cops/seg en el tram final: la picada d'ullet xamànica literal.

Puntual

El que li falta per ser xamànica “de debò”: la monotonia sostinguda. El tambor de viatge no para mai ni puja al clímax — precisament evita l'emoció dramàtica perquè la teva ment s'aplani. La teva bateria, al contrari, et porta de la mà a un pic emocional. Per això jo l'anomenaria “trance-pop tribal”: fa servir els ingredients del trance al servei d'una cançó, no d'una cerimònia.

La ciència, sense fum (2 frases)

• Sòlid: el cervell sí que “segueix” rítmicament els polsos regulars, i el tamborineig lent i monòton es correlaciona de manera fiable amb estats alterats/absortius (Scientific Reports, 2026).

• Dubtós: que aquest pols reprogrami les teves ones cerebrals i causi el trance tot sol és una simplificació — el mateix estudi del 2026 evita afirmar-ho, i l'etnomusicòleg Gilbert Rouget recorda que el context cultural mana (si n'hi hagués prou amb el ritme, “mitja Àfrica estaria en trance tot l'any”). El ritme facilita; no és un interruptor.

Jo: Si el context cultural mana, aleshores com a occidentals europeus per a nosaltres pot ser xamànic

Com llegeixo aquesta cançó

Més enllà de la seva arquitectura sonora, Alive and Kicking es va convertir en la banda sonora del meu procés de recuperació. Quan l'escolto, cada vers em parla del meu propi moment, amb una correspondència gairebé semàntica.

En el primer vers reconec el tracte que vaig rebre i el dolor d'aquells anys, però també que aquell dolor se'n va anar tan bon punt vaig tornar a estar dret: aquest és el meu ara. La tornada — «mantén l'amor viu»— l'entenc com una súplica perquè, tot i la parella trencada, quedi una mica d'amor i puguem continuar sent amics. I hi ha un vers que m'assenyala directament: quan diu «viu i cuejant», aquest sóc jo. Quan canta que, dit i fet tot, continua viu i cuejant, està anomenant aquest precís instant, el de després de la gran decisió.

En el segon vers escolto les meves velles peticions que ella es posés en tractament i sortís d'aquell bucle; i quan la cançó demana que s'escolti el que diu abans que l'amor s'acabi, no puc evitar pensar: l'hi vaig dir fa anys. Allà apareixen, a més, inevitablement, els nostres fills mirant al cel. I al pont, quan pregunta què fer quan les coses van malament, sento l'única resposta sensata: no advocats, sinó un mediador; recapacitar, fer-se cas.

La cançó no em fa pena: em fa força. Per respecte als drets d'autor no reprodueixo aquí la lletra completa; qui vulgui pot buscar-la i escoltar-la.

La bateria com a càrrega energètica

En escoltar novament la pista aïllada de bateria d'Alive and Kicking, va sorgir una interpretació diferent de la que havia tingut fins ara. Inicialment, percebia el seu ritme com a xamànic i pensava que podia afavorir l'entrada en trànsit abans d'una sessió de regressió.

Tanmateix, en una ocasió en què l'escoltava tranquil·lament i em trobava especialment sensible, vaig tenir una percepció més sòlida i electritzant. Vaig sentir com el meu cos començava a omplir-se d'energia, especialment al pit. Van aparèixer calfreds a la zona pectoral i a altres parts del cos que no aconsegueixo recordar amb precisió.

Llavors va sorgir en la meva ment la idea que aquesta bateria podria funcionar com una mena de generador d'energia, capaç de proporcionar-me una càrrega addicional abans d'afrontar una regressió. No substituiria l'energia amb la qual ja arribo a la sessió, sinó que vindria a incrementar-la. Escoltar aquesta cançó abans d'una regressió podria produir així una doble càrrega energètica, preparant-me per sostenir millor l'experiència

La cançó completa com a recalibratge de la càrrega

L'endemà vaig tornar a reproduir Alive and Kicking, però aquesta vegada vaig escoltar la pista original, amb totes les veus i tots els instruments.

La sensació que vaig percebre va ser diferent. Tant la vocalista que acompanya el cantant principal com la resta d'integrants que intervenen en els cors em van evocar una presència gairebé angèlica. Les seves veus produeixen un so gutural molt bell que, d'alguna manera, em va recordar els mantres budistes emprats per assolir un estat de consciència expansiva.

Llavors vaig comprendre la cançó com si estigués composta per diferents nivells. La pista aïllada de bateria tindria una funció inicial de càrrega energètica. Tanmateix, el conjunt complet —les veus, els cors, els instruments i la mateixa bateria— actuaria com una mena de perfeccionament o recalibratge d'aquesta càrrega. Com si tots els components de la cançó ordenessin, amplifiquessin i dirigissin l'energia generada originalment per la bateria.

Mentre escoltava la cançó, estava caminant pel camp i pujant per un pendent. En un moment determinat vaig sentir la necessitat d'acompanyar-la corporalment. Primer vaig mirar al meu voltant, perquè em feia una certa vergonya que algú pogués veure'm, però alhora sentia amb claredat que havia de fer allò que estava sorgint espontàniament de mi.

Vaig començar a moure els braços en cercles cap endavant i a cantar, no la lletra de la cançó, sinó els sons guturals dels cors. Després vaig estendre els braços com si fossin les ales d'un avió i vaig començar a inclinar-me cap a un costat i cap a l'altre, reproduint aquell gest infantil que fan els nens quan corren amb els braços oberts, primer decantant-se en una direcció i després en la contrària.

Durant aquells instants vaig experimentar una bolcada d'energia al·lucinant. La música, el moviment, els sons que emetia i l'entorn van semblar confluir en una experiència de gran intensitat.

Tanmateix, després, en continuar caminant, no em vaig notar especialment enèrgic. El meu estat va tornar a ser aparentment normal, similar al que tenia abans d'escoltar la cançó. Encara no sé què significa aquesta diferència entre l'enorme intensitat experimentada durant el moviment i la normalitat que vaig percebre poc després.

La càrrega com a preparació per continuar rebent informació

Mentre continuava passejant pel camp i reflexionant sobre el que acabava d'experimentar, em va arribar una nova sensació formulada en forma de pregunta:

I si aquesta recàrrega d'energia no té únicament la finalitat d'ajudar-me a entrar en una mena de trànsit durant les regressions?

Fins ara havia interpretat la bateria d'Alive and Kicking com un mecanisme de càrrega prèvia: una manera d'incrementar l'energia amb la qual em presento a una sessió. La cançó completa, amb les seves veus, els seus cors i els seus instruments, semblaria després perfeccionar, recalibrar o amplificar aquesta càrrega.

Tanmateix, ara apareix una altra possibilitat. Potser aquesta energia no està destinada exclusivament a facilitar l'entrada en una regressió. Potser té també el sentit de preparar-me per continuar rebent informació a través d'aquest canal de comunicació que percebo en determinats moments.

La pregunta que sorgeix és si, perquè aquest canal pugui mantenir-se obert o continuar transmetent informació, cal una determinada disponibilitat d'energia. Des d'aquesta perspectiva, escoltar la cançó no serviria només per assolir un estat alterat o expansiu de consciència, sinó també per disposar dels recursos interns necessaris per sostenir la recepció, la comprensió i la posterior integració d'allò que pugui anar apareixent.

Encara no puc afirmar que aquesta interpretació sigui correcta. De moment, el que ha sorgit és una intuïció: la possibilitat que la càrrega musical i corporal no sigui únicament una preparació per a la regressió, sinó una manera de proveïment per continuar escoltant, percebent o elaborant la informació que emergeix dins meu.

Hi ha cançons que, en aquesta etapa, han començat a sonar-me al cap de manera insistent i agradable, com si arribessin per acompanyar-me. N'he recollit la lletra i l'he mirada amb atenció, perquè en totes hi vaig trobar un missatge per al meu procés. Conservo aquí la meva lectura de cadascuna; per respecte als drets d'autor, no reprodueixo les lletres senceres.

«El blues del esclavo» (Mecano)

Aquesta és una altra de les cançons que no han parat de sonar-me al cap.

Va començar a sonar-me al cap juntament amb A&K, A&K ha deixat de sonar, per la qual cosa interpreto que l'ensenyament ha estat rebut per part meva, però la de Mecano m'apareix constantment al cap (de manera agradable)… He agafat la lletra i està bastant clar; són ànims per al meu procés, aporten missatge, la dignitat i l'aguantar…. sense límits,,, Però al final existeix una rebel·lió en què es posa un límit.

És el missatge més fort dels apareguts en peces musicals al meu cap. La vaig sentir conduint fa uns dies, i ja no se'm va treure del cap…

Utilitza l'humor, l'exageració i el llenguatge sindical per explicar el despertar d'una persona que deixa d'acceptar com a natural la seva pròpia esclavitud. La cançó barreja referències històriques i culturals —Espàrtac, Kunta Kinte, la guerra de Secessió— amb reivindicacions laborals modernes: salari, descans setmanal, vacances i jubilació. Existeix una denúncia evident de l'explotació i de la pèrdua de dignitat.

L'esclau que va aprendre a aixecar el cap

El nucli emocional de la cançó rau en un trànsit: el que va de la resignació a la recuperació de la dignitat. Explica la història d'un home que va treballar durant anys de sol a sol, sense que li pertanyessin ni la terra, ni el fruit del seu esforç, ni tan sols, en certa manera, la seva pròpia vida. Havia nascut dins d'aquell món i li havien ensenyat que allò era natural: uns manaven i altres obeïen, uns eren persones i altres, eines. Fins que dins seu va créixer una incomoditat i va comprendre que l'esclavitud no tenia res de natural ni d'inevitable: era una condició imposada per altres. Aquell va ser el seu primer acte de rebel·lia.

La cançó converteix aquella rebel·lió en una escena deliberadament irònica: els esclaus comencen a reclamar com a treballadors d'avui —un salari digne, un dia de descans, vacances, una pensió. L'exageració fa somriure, però deixa al descobert una veritat dolorosa: allò que avui ens sembla elemental era inimaginable per a qui ni tan sols era reconegut com a persona. No demanaven privilegis; demanaven una cosa molt més bàsica: deixar de ser propietat d'un altre. La seva lluita deixa llavors de ser una simple fugida: ja no volen només fugir dels camps, sinó que desapareguin els fuets i les humiliacions, i recuperar el dret de triar on viure, com treballar i amb qui formar una família.

Al final, l'esclau ja no apareix encorbat sobre la terra: s'imagina lliure, al costat de la seva dona i el seu fill, caminant sense cadenes i sense un amo que decideixi el seu destí. I el que és decisiu no és només que hagi deixat enrere el treball forçat, sinó que ha recuperat la dignitat. Pot aixecar el cap i mirar de cara; ha tornat a reconèixer-se com a ésser humà. El blues que canta neix del patiment, però no acaba en la derrota: es converteix en una afirmació d'identitat i en una exigència de justícia.

Moral o ensenyament

L'ensenyament de la cançó és que les injustícies més profundes poden mantenir-se durant generacions quan els qui les pateixen són obligats a considerar-les normals.

El canvi comença quan una persona s'atreveix a dir: això no és just.

Des del meu punt de vista, la cançó també assenyala el no viure sota la voluntat arbitrària d'una altra persona.

La moral final es podria resumir així: ningú no s'hauria d'acostumar tant a la injustícia com per deixar de reconèixer-la, i cap persona no recupera plenament la llibertat fins que pot alçar el cap sense por i decidir per ella mateixa el rumb de la seva vida.

(No reprodueixo la lletra completa de la cançó per respecte als drets d'autor. El que precedeix és la meva lectura personal d'ella: el pas de la resignació a la recuperació de la dignitat, el moment en què algú deixa d'acceptar com a natural la seva pròpia esclavitud i aprèn a alçar el cap.)

No sabia per què aquesta escena em tornava una vegada i una altra al cap. Va deixar de ressonar tan bon punt en vaig trobar el significat, cosa que reforça alguna cosa que ja havia notat amb les cançons: un cop entens el missatge que porten, aquestes comunicacions deixen de repetir-se. Tenia a veure amb la meva gran passió, el cinema. Vaig recordar l'escena més emotiva d'una pel·lícula, aquella en què un dels personatges principals pronuncia alguna cosa semblant a una sentència. Aquest diàleg apareix al principi del vídeo següent.

Blade Runner — Llàgrimes sota la pluja

El vídeo s'obre amb una frase que se't clava a dins: «És tota una experiència viure amb por, oi? Això és el que significa ser esclau.» La vaig escoltar i vaig reconèixer una cosa massa propera. Viure atrapat en la por és, moltes vegades, carregar cada dia amb el cor encongit. I la por, quan s'instal·la i es torna costum, és una forma d'esclavitud.

Les imatges pertanyen a Blade Runner, una pel·lícula de 1982 que es va atrevir a imaginar el món que avui comencem a habitar: la intel·ligència artificial i l'enginyeria genètica convivint amb l'ésser humà.

A l'escena s'enfronten dos personatges. Un és un blade runner, encarnat per Harrison Ford. Els blade runner eren un cos especial de policia encarregat de donar caça a uns éssers creats artificialment mitjançant enginyeria genètica: els replicants.

Els replicants els havien fabricat amb més capacitats que nosaltres, físiques i mentals. A la seva ment hi incrustaven una intel·ligència artificial i uns records implantats, tan vius que ni ells mateixos sabien que eren criatures artificials: vivien enganyats sobre el seu propi origen. Quan ho van descobrir, es van revoltar a les colònies de l'espai. El capitost d'aquella rebel·lió era Nexus 6, l'altre personatge del vídeo.

Havien vingut a la Terra empesos per una sola esperança: trobar remei a la condemna que portaven a dins, una vida programada per durar tot just quatre anys. No demanaven res d'extraordinari. Demanaven allò que qualsevol de nosaltres dona per fet: continuar vivint.

Al final de la pel·lícula arriba l'últim enfrontament. Nexus 6 acaba tenint a la seva mercè l'home que havia vingut a matar-lo. Harrison Ford rellisca i queda penjat sobre el buit, a un instant de caure. I llavors passa l'inesperat: Nexus 6, en lloc de deixar-lo caure, allarga la mà i el subjecta. El puja. Perdona la vida al seu perseguidor. Estimava tant la vida que no suportava veure-la perdre's, ni tan sols en el seu enemic.

A ell ja només li quedaven uns minuts. Amb aquell poc temps —l'únic que li restava— va triar salvar en comptes de venjar-se, i acomiadar-se en pau. Va pronunciar llavors el seu últim monòleg, serè i bellíssim, el que el cinema recorda com el monòleg de les llàgrimes sota la pluja, i es va apagar en silenci, com qui accepta que tot allò viscut es dissol amb ell.

Potser per això l'escena no parava de tornar-me al cap. Diu, sense ornaments, allò que més m'importa en aquestes pàgines: que la vida és breu i fràgil, que se'ns escapa entre els dits, i que precisament per això mereix cura i compassió, fins i tot cap a qui ens ha fet mal. I torna, al final, al principi: a la por que esclavitza i a la llibertat callada que s'obre quan deixem de viure espantats.

«Despierta» (Enrique Bunbury)

Fa temps vaig sentir un famós divulgador del misteri, al seu programa de televisió, fent l'anàlisi d'aquesta cançó tan profunda. La vaig estar escoltant amb emotivitat durant molt de temps, de vegades a la ràdio, de vegades al meu cap. I no només la lletra és emotiva i reveladora, l'orquestra acompanya també i amplifica el sentiment.

això ho explica millor que jo!!! :P

(Ometo la lletra per respecte als drets d'autor. La cançó «Despierta», d'Enrique Bunbury, se'm va quedar gravada com un missatge senzill i lluminós: avui em sento diferent perquè sóc diferent; allò que sempre va estar ocult en mi, ara, per fi, està clar. I hi ha un consell seu que he fet meu en aquest procés: que no importi el que diguin, perquè allò que no és aliment se l'ha d'endur el vent.)

Aquesta cançó va començar a sonar a la meva ment després de les regressions amb la Puy, com si el mateix procés l'hagués despertada. No em va estranyar: sempre havia tingut clar què significa per a mi. «Despierta» —«Desperta»— és, abans de tot, una crida. Una crida al despertar de la consciència; i no només la de cadascú, sinó la de tota la humanitat alhora.

La sento com una invitació a obrir els ulls i a pensar per un mateix; a no deixar-se portar adormit per qui prefereix tenir-nos així: els poders que manen sense donar la cara, les regles que ningú no gosa discutir, els discursos que es repeteixen fins a semblar veritat. Despertar és també deixar de ser manipulat.

I, tanmateix, en el fons la cançó no sona a denúncia ni a ràbia. Sona a esperança. Hi ha alguna cosa lluminosa a imaginar una humanitat que desperta unida, que es treu de sobre el son i recupera alhora la lucidesa i la tendresa. La música l'acompanya i l'engrandeix: t'aixeca per dins i et fa venir ganes de creure que aquell despertar és possible.

Quan uneixo això a les meves lectures budistes sobre el despert —l'il·luminat, la persona que ha assolit la claredat mental—, aquesta lletra agafa molta més força. Em demana que obri els ulls i vegi la realitat del que m'està passant, els dos motius principals pels quals vaig arribar a aquesta malaltia, per poder sanar.

Aquesta part ja no depèn que acceptis cap regressió. Va néixer durant el mateix procés de transformació, però parla d'experiències completament reconeixibles: l'amor, l'aferrament, l'afecte, la soledat, la impermanència i la dificultat d'estimar sense posseir. És potser l'exemple més clar de com una vivència interior acaba sent útil quan deixa de parlar només de qui la va viure i comença a formular preguntes que pertanyen a qualsevol.

Arribem al més íntim, i també al més recent.

Aquestes meditacions van néixer durant el mateix procés de recuperació i sanació. I aquí, per fi, tot l'anterior encaixa: l'ensenyament de dir que no, l'economia de l'energia, la impermanència budista i la compassió van deixar de ser idees separades.

Vaig entrellucar una mena de trencaclosques tridimensional les peces del qual es movien soles, giraven i buscaven el seu lloc fins a alinear-se en una figura perfecta. Potser sigui aquesta la forma més íntima d'il·luminació: l'instant en què allò que semblava fragmentat troba la seva unitat.

En aquest procés de recuperació i sanació, sento que molts dels coneixements sobre el budisme que s'havien anat acumulant en la meva ment comencen, per fi, a cobrar sentit.

Durant molt de temps van ser-hi com a idees separades: ensenyaments llegits, paraules subratllades, reflexions que entenia intel·lectualment, però que encara no havia aconseguit integrar plenament en la meva vida. Ara, però, sembla que totes elles comencen a unir-se.

He pogut entreveure una mena de trencaclosques tridimensional les peces del qual es movien per si soles. Giraven, es desplaçaven i buscaven el seu lloc fins que, finalment, s'alineaven per formar una figura perfecta. Per a mi, aquella imatge simbolitzava la comprensió i l'enteniment: l'instant en què allò que abans semblava fragmentat troba una unitat i revela un sentit més profund.

Potser sigui una forma íntima d'il·luminació. No una il·luminació grandiosa ni definitiva, sinó aquell moment en què alguna cosa s'ordena dins nostre i comencem a veure amb claredat allò que abans romania ocult.

Gràcies a aquests coneixements budistes, he pogut assolir una comprensió de l'amor que abans mai no havia tingut. Durant gran part de la meva vida vaig estar tancat en una concepció occidental molt concreta: l'amor entès principalment com a parella, festeig, matrimoni i permanència.

Pensava en l'amor com una unió que s'havia de mantenir, com una promesa de continuïtat, com un vincle que trobava el seu sentit a romandre unit a una altra persona. Tanmateix, tot això ha canviat profundament en mi.

Ara començo a comprendre que l'amor pot existir més enllà de la parella, que no sempre exigeix unió, que no sempre condueix a compartir una vida i que, en algunes ocasions, la seva expressió més veritable consisteix precisament a deixar marxar.

L'aferrament i l'amor

En aquest procés de recuperació i sanació són moltes les meditacions que sorgeixen en mi al voltant de l'amor, l'aferrament i la manera en què ens relacionem amb les persones que formen part de la nostra vida.

Aquesta experiència m'està obligant a mirar dins meu i a preguntar-me què significa estimar de debò. No es tracta d'una reflexió purament intel·lectual. És una pregunta que neix d'allò viscut, del dolor, de la incertesa i de la necessitat de comprendre què roman quan una relació canvia o arriba a la seva fi.

En les meves lectures budistes he trobat una distinció molt clara entre l'aferrament i l'amor.

L'aferrament és la necessitat de retenir alguna cosa o algú al teu costat. Dins d'una relació sentimental, es manifesta a través de pensaments com: «Et necessito» o «Sense tu no puc viure». L'aferrament intenta lligar l'altra persona i convertir la seva presència en una condició imprescindible per a la nostra pròpia estabilitat.

L'amor veritable, en canvi, mira de cara al cor de l'altre.

Estimar pot significar deixar marxar l'ésser estimat quan comprens que la vostra relació s'ha acabat. Fins i tot pot significar acceptar que aquesta persona iniciï una nova relació si saps que hi podrà trobar una felicitat que ja no trobava amb tu.

És una idea difícil i dolorosa, perquè obliga a desprendre's del desig de possessió. Però, precisament per això, pot ser una de les expressions més profundes de l'amor.

Estimar no sempre consisteix a romandre junts. De vegades significa reconèixer que alguna cosa ha conclòs i permetre que l'altra persona continuï el seu camí.

La impermanència

Aquesta manera d'entendre l'amor està profundament relacionada amb la impermanència.

Una persona pot estar intensament enamorada i, tanmateix, això no vol dir que la relació s'hagi de mantenir de la mateixa manera durant tota l'eternitat. Les circumstàncies canvien, les persones es transformen i els sentiments també poden evolucionar.

Res no roman exactament com era, perquè la naturalesa de les coses és canviar.

La impermanència no invalida l'amor que ha existit. Que alguna cosa s'acabi no vol dir que hagi estat falsa. Vol dir que va tenir un començament, un desenvolupament i, potser, un final.

De vegades creiem que la durada d'una relació determina la seva autenticitat, però no sempre és així. Hi ha vincles que deixen una empremta profunda encara que no romanguin per sempre, de la mateixa manera que hi ha moments breus capaços de transformar una vida sencera.

Fins i tot quan dues persones s'estimen durant tota la seva existència, la impermanència continua present. En algun moment, una d'elles pot morir i l'altra haurà de romandre sola en aquest món.

L'ensenyament budista de la impermanència pot ajudar-nos aleshores a comprendre i acceptar que la persona estimada ha deixat de viure i se n'ha anat.

Acceptar la impermanència no elimina el dolor. No impedeix la tristesa ni esborra l'absència. Però pot transformar la nostra manera d'habitar el patiment. Ens recorda que estimar també implica acceptar que no podem retenir per sempre allò que estimem.

L'amor com una energia que circula

En aprofundir en aquestes meditacions, també m'he preguntat què sent una persona quan n'estima veritablement una altra.

L'experiència que va sorgir en mi va ser molt bella. Vaig sentir l'amor com una mena d'energia que neix dins meu, surt de mi i es dirigeix cap a l'altra persona.

Aquesta energia entra de ple en ella, en el seu cor i en la seva ànima. Després torna cap a mi carregada amb una quantitat encara més gran d'amor.

Jo la rebo, l'alimento i la faig créixer mitjançant la comprensió, la tendresa, la capacitat d'escoltar l'altre i la voluntat d'ajudar-lo en els seus moments difícils. Després torno a lliurar-la-hi, transformada i ampliada.

L'altra persona la rep i el moviment comença de nou.

L'amor es converteix així en un cercle continu: donar, rebre, comprendre i tornar a donar.

Aquesta circulació em recorda el símbol del yin i el yang. De vegades s'interpreta de manera simplificada com una representació del bé i del mal, però el seu significat és molt més ampli. Per a mi, en aquest context, representa la complementarietat, l'equilibri i el moviment de l'energia entre la persona estimada i jo.

És un flux constant. Envio amor, rebo amor i el torno a enviar. Amb cada moviment, aquesta energia pot fer-se més profunda, més conscient i més gran.

Quan l'amor és sincer, no roman immòbil. Circula. Es transforma en cura, comprensió, ajuda, tendresa i presència. S'alimenta d'allò que donem, però també de la nostra capacitat de rebre sense apropiar-nos de l'altre.

L'afecte: la forma més propera de l'amor

Jo era el més petit d'una família de quatre germans. La meva mare estava sobrepassada per la criança de tants fills i per les circumstàncies d'una família que havia de lluitar cada dia per tirar endavant.

Potser per això no va poder oferir-me tot l'afecte i tota l'atenció que un nen necessita, encara que durant molts anys jo no sabés posar nom a aquella absència.

El record més antic que conservo de la meva infantesa és el d'estar sol al bressol, agafat als barrots, esperant que vingués algú.

En la meva memòria, aquella espera sembla durar hores. No sé quant de temps va transcórrer realment, però sí que recordo la sensació: romandre allà, aguardant l'arribada d'algú, esperant una presència, unes mans o una veu que em fessin sentir acompanyat.

El meu pare tenia dues feines per poder tirar endavant la família, i la meva mare l'ajudava en una d'elles. Per això no la culpo. Mai no podria fer-ho. A ella li he d'agrair, abans que cap altra cosa, que em donés la vida.

A més, sempre va tenir paraules boniques cap a mi i va saber reconèixer els meus esforços davant dels meus germans. Recordo especialment quan, amb tot just divuit anys, vaig marxar a Madrid a treballar.

Jo era encara un homenet jove que començava a obrir-se camí, i la meva mare se sentia molt orgullosa de mi. Aquell orgull també era una forma d'amor, encara que potser no fos exactament l'afecte que jo havia necessitat durant els meus primers anys.

Tanmateix, quan recordo la meva infantesa, em crida l'atenció escoltar la meva mare parlar amb alegria i amb abundància de detalls sobre experiències viscudes amb els meus germans grans, especialment amb els dos primers.

El meu altre germà i jo vam arribar a comentar-ho alguna vegada: semblava com si nosaltres a penes existíssim dins d'aquells records familiars.

No crec que fos una absència deliberada ni una falta d'amor. Probablement, quan nosaltres vam arribar, la meva mare ja estava cansada, desbordada i absorbida per massa responsabilitats.

Però per a un nen les circumstàncies dels adults encara no existeixen. Un nen no comprèn el cansament, els problemes econòmics ni el pes de les responsabilitats. Només sap si algú l'abraça, si algú l'escolta, si algú acut quan el necessita i si sent que ocupa un lloc veritable al cor dels altres.

Ara comprenc fins a quin punt l'afecte és necessari per a una persona, i especialment per a un nen.

Necessitem sentir-nos estimats, però també percebre aquest amor en gestos concrets: en una carícia, en una abraçada, en una paraula amable, en una mirada atenta o en la simple presència d'algú que decideix quedar-se al nostre costat.

L'amor que no es manifesta pot existir dins d'una persona, però difícilment podrà ser reconegut per qui necessita rebre'l.

Per això considero que l'afecte és un dels components fonamentals de l'amor. No és un element secundari ni una expressió superficial. És la manera com l'amor s'aproxima a l'altre, es fa visible i pot ser sentit.

Sense afecte, una relació corre el risc de convertir-se únicament en necessitat, dependència o aferrament: a esperar que l'altra persona ompli els nostres buits, ens confirmi constantment o ens proporcioni allò que nosaltres mateixos no som capaços d'oferir-nos.

Estimar veritablement no consisteix només a sentir alguna cosa dins d'un mateix. També significa tenir cura de la manera com tractem l'altra persona.

Significa demostrar-li que la seva existència importa, que el seu dolor ens afecta, que la seva alegria ens alegra i que no roman sola davant nostre.

Quan no existeix tendresa, atenció ni desig de fer sentir bé l'altre, és legítim preguntar-se si allò és realment amor o si es tracta només d'una necessitat disfressada d'amor.

Potser per les mancances que vaig experimentar durant la meva infantesa he après a reconèixer ara el valor immens d'un gest afectuós.

Aquella espera al bressol, agafat als barrots, no és únicament un record llunyà. També és una imatge que m'ajuda a comprendre el nen que vaig ser i tots els nens que esperen, d'una manera o d'una altra, que algú se'ls acosti.

L'afecte és acostar-se.

És acudir.

És fer saber a l'altre que ha estat vist.

Potser per això és una de les formes més senzilles, més pures i més necessàries de l'amor.

La compassió com a condició de l'amor

També he arribat a pensar que no pot existir un amor veritablement profund en una persona que no manté la compassió cap a tot i cap a tothom.

Mentre algú romangui tancat al patiment dels altres, hi ha una part del seu cor que encara no està preparada per estimar plenament.

És com si el veritable amor romangués vedat fins que la persona aprèn a ser generosa amb tot allò que l'envolta: amb els éssers humans, amb els animals, amb tots els éssers vius i amb la mateixa existència.

Quan algú comença a mirar el món amb compassió, el seu cor s'obre. I no s'obre únicament cap a una parella o cap a la persona que desitja estimar, sinó cap a tota la realitat que l'envolta.

L'amor cap a una persona concreta no hauria de convertir-se en una excepció dins d'una vida dominada per la indiferència.

L'amor autèntic neix d'una disposició més profunda: la capacitat de reconèixer el valor dels altres, de sentir el seu patiment i de desitjar sincerament el seu benestar.

Només quan el cor està obert cap al món pot estar veritablement obert cap a la persona estimada.

La compassió ens ensenya a sortir de nosaltres mateixos. Ens recorda que l'amor no pot reduir-se al desig de rebre afecte, protecció o companyia. També implica mirar l'altre, reconèixer les seves necessitats i preguntar-nos què podem oferir-li sense convertir el nostre lliurament en una exigència.

Estimar sense saber si ets correspost

També pot sorgir un amor veritable cap a una persona que tens al davant, encara que no sàpigues si ella sent el mateix per tu.

De vegades et preguntes si aquest sentiment serà correspost. Tanmateix, a poc a poc comprens que aquesta pregunta no pot convertir-se en el centre de tot.

El veritablement important és la felicitat de l'altra persona.

Aleshores decideixes esperar.

La mires als ulls i t'omples de valor. El sentiment és tan fort que temes que pugui descobrir-se en la teva mirada. No saps si l'altra persona sent el mateix, i per això intentes que els teus ulls no revelin allò que encara no estàs preparat per expressar.

Tot i així, la mires amb tendresa.

La mires amb l'ànima.

Li desitges tot el millor perquè pugui continuar recorrent el seu propi camí a la vida. No intentes retenir-la ni forçar una resposta.

Mantens l'esperança que, si aquesta persona sent alguna cosa semblant, arribi algun dia un moment de revelació en què tots dos pugueu reconèixer-ho i iniciar una vida sentimental junts.

Però aquesta esperança ha de sostenir-se des de l'honestedat: en les meditacions, en la manera d'obrar i en el saber estar.

No ha de convertir-se en una exigència silenciosa ni en un deute que l'altra persona hagi de pagar.

Cal aprendre a esperar sense posseir i a sentir sense envair. És la paciència de què parla Pema Chödrön en els seus ensenyaments: una paciència que no consisteix simplement a romandre immòbil, sinó a habitar la incertesa sense forçar el curs dels esdeveniments.

Però estimar també és saber deixar anar.

De vegades, l'altra persona troba la seva felicitat al costat d'algú altre, i aleshores l'amor et situa davant d'una de les seves proves més difícils: acceptar que allò que desitges per a tu pot no ser el que la vida ha triat per a ella.

En aquell moment comprens que estimar no consisteix únicament a anhelar una unió. També pot significar obrir les mans i deixar marxar, encara que per dins faci mal.

Significa mirar aquella persona, reconèixer la felicitat que ha trobat i desitjar, amb tota la sinceritat de què ets capaç, que aquella felicitat perduri, encara que tu no en formis part.

Deixar anar no significa deixar d'estimar.

De vegades, és precisament la manera més pura de fer-ho.

És renunciar a convertir el sentiment en una exigència. És deixar de pensar únicament en la vida que t'hauria agradat compartir amb aquella persona i començar a pensar en la vida que pot fer-la veritablement feliç.

Hi ha una bellesa interior molt profunda en aquest gest. Una bellesa silenciosa, perquè ningú no té per què veure-la ni reconèixer-la.

Neix quan l'amor deixa de preguntar: «Quin lloc ocuparé jo a la teva vida?» i comença a dir: «Desitjo que siguis feliç, encara que la teva felicitat et porti lluny de mi».

Potser és aleshores quan l'amor deixa de ser únicament desig i es converteix en lliurament. Quan ja no necessita posseir, retenir ni ser correspost per continuar sent veritable.

Estimar així és deixar anar amb tendresa, acceptar el buit que queda i continuar desitjant a l'altra persona tota la llum que la vida pugui oferir-li.

La recerca de l'amor

Quan medito prenent l'amor com a objecte de reflexió, també observo algunes de les conductes que hem normalitzat en la nostra societat.

Una d'elles és la recerca de parella mitjançant xarxes socials o aplicacions destinades a conèixer persones.

Donar-se d'alta, construir un perfil, seleccionar unes fotografies i redactar una descripció d'un mateix pot arribar a produir-me una profunda tristesa.

De vegades ho percebo com una manera de posar-se al mercat, com si cada persona hagués d'exhibir-se, demostrar el seu valor i comprovar qui està disposat a apostar per ella.

M'agradaria poder connectar amb totes aquestes persones i recordar-los que aquest no és l'únic camí.

El veritable camí consisteix a caminar per la vida.

Potser en aquesta vida hauràs de passar llargs períodes en solitud. Potser aparegui algú amb qui puguis compartir la teva existència. Però cap d'aquestes dues possibilitats no hauria de determinar completament el sentit de la teva vida.

L'important és aprendre a viure.

Apreciar cada instant.

Relacionar-te de manera conscient amb les persones que han anat apareixent al teu camí.

Ajudar-les quan ho necessitin. Escoltar-les, acompanyar-les i reconèixer el que cada trobada pot ensenyar-te.

La vida no hauria de convertir-se en una sala d'espera on romanem asseguts fins que aparegui una parella.

Tampoc no hauríem de considerar-nos incomplets mentre no arribi algú que ens estimi.

L'amor pot aparèixer, però no hauria de perseguir-se com si fos un objecte capaç de completar tot allò que sentim que ens falta.

Quan arribi, haurà de trobar-nos vivint, creixent i recorrent el nostre propi camí.

I quan aparegui, potser el més important no sigui atrapar-lo, sinó reconèixer-lo, rebre'l amb gratitud i permetre que flueixi sense convertir-lo en una possessió.

«Humo» (Pau Donés)

Quan a Pau Donés, el cantant de Jarabe de Palo, li van diagnosticar un càncer, va néixer «Humo», una cançó d'amor a la vida. És un cant que porta dins un missatge molt clar, gairebé urgent: «viure és urgent, deixem-nos de romanços, que avui hi som i demà no».

Aprendre a estimar

Totes aquestes meditacions m'estan conduint cap a una mateixa conclusió: estimar de veritat no significa posseir, controlar ni necessitar desesperadament l'altre.

Estimar significa desitjar la seva felicitat.

Significa acompanyar sense empresonar, comprendre sense imposar i romandre sense exigir que tot sigui etern.

També significa tenir el valor de deixar marxar quan el camí compartit ha arribat a la seva fi.

L'amor veritable exigeix compassió, paciència, honestedat i acceptació de la impermanència. Però també necessita afecte. Necessita fer-se visible en una mirada, en una carícia, en una paraula amable i en la presència d'algú que decideix acostar-se.

L'amor ens convida a obrir el cor, no només cap a una persona, sinó cap a tots els éssers que formen part de la nostra existència.

Potser estimar sigui precisament això: permetre que una energia neixi dins nostre, lliurar-la sense condicions i acceptar que mai no podrem controlar completament la manera en què tornarà.

És comprendre que una relació pot acabar sense que tot el que s'ha viscut perdi el seu valor. És acceptar que una persona pot allunyar-se sense que per això hàgim de transformar l'amor en rancor.

És agrair el que s'ha compartit, mirar amb compassió allò que no va poder ser i continuar caminant.

Perquè l'amor no és una cadena que uneix dues persones.

És un moviment viu, una energia que circula i una manera de mirar l'altre amb l'ànima.

L'afecte és la manera en què aquesta energia s'acosta, toca l'altre i li fa saber que no està sol.

La compassió és el que impedeix que l'amor es tanqui únicament en els nostres desitjos.

La impermanència és l'ensenyament que ens recorda que res no pot ser retingut per sempre.

I deixar anar és, potser, un dels gestos més dolorosos i, alhora, més bells que pot realitzar un cor que ha après a estimar.

Quan vaig començar a escriure aquestes pàgines, ho vaig fer amb por que la font es tanqués i es perdés tot. Avui, en rellegir-les, comprenc que la por era una altra: la por de mirar-me de cara. La malaltia, que vaig viure com una condemna, va resultar ser l'escletxa per on va entrar la llum.

No sé si les regressions van ser records d'altres vides, construccions de la meva ment o experiències la naturalesa de les quals no sé anomenar. Tampoc no sé si allò que anomeno canal procedeix d'un pla extern, del subconscient o de mecanismes ordinaris de la ment als quals abans no parava atenció. He deixat de necessitar una resposta immediata. Puc conservar la pregunta i, alhora, mirar el que sí que va canviar: vaig aprendre a dir que no, vaig començar a deixar anar allò que em consumia, vaig revisar culpes, vaig comprendre millor la meva sensibilitat i vaig intentar mirar l'amor amb menys necessitat de posseir-lo.

Aquest llibre no té un final, perquè el viatge no s'ha acabat. El deixo obert, igual que segueix oberta la travessia. I si alguna cosa del que he escrit li serveix a una altra persona que travessa la seva pròpia foscor, aleshores la gota d'aigua no s'haurà assecat al sol: haurà caigut a l'oceà, i allà no desapareixerà mai.

I hi ha una cosa més que ara entenc millor. No vaig escriure aquestes pàgines perquè una altra persona reprodueixi les meves regressions. Les vaig escriure perquè potser algú hi pot reconèixer una pregunta que també és seva.

Si les meves escenes et resulten estranyes, les pots deixar on són. Queda't amb el mètode: mira què passa, reconeix què sents, busca una comprensió senzilla i pregunta't què ha de canviar a la teva vida.

Potser el teu ensenyament no arribi dins d'una sessió. Pot arribar en una consulta psicològica, durant una conversa, escrivint, meditant, travessant una malaltia, posant un límit, vivint un dol o simplement reconeixent que ja no vols continuar fent alguna cosa de la mateixa manera.

La forma d'arribar no és l'essencial. L'essencial és què fem després amb allò que hem comprès.

Nota al lector

Aquest llibre recull experiències personals, interpretacions espirituals i reflexions de l'autor. No ofereix diagnòstic ni tractament mèdic o psicològic. Les escenes sorgides durant regressions o estats hipnòtics no s'han de considerar per si soles records històrics verificats. Quan una qüestió depengui de fets externs, salut, seguretat o drets d'altres persones, s'ha de contrastar per mitjans independents i, quan escaigui, amb professionals qualificats.

Gràcies, Puy. Gràcies a qui em va estimar i a qui em va ensenyar, moltes vegades sense saber-ho. I gràcies a la vida, que em va pujar a aquesta barca.

Seguiré escrivint mentre duri la travessia.